El començament de la guerra civil va desbaratar el futbol. Es va poder jugar el Campionat de Catalunya. La Lliga, però, va ser impossible i s’acabà disputant la Lliga Mediterrània. A aquesta dificultat general, el FCB n’hi va afegir algunes de particulars. El 6 d’agost del 1936, el seu president, Josep Sunyol, havia estat afusellat a Guadarrama. I hi va haver l’amenaça que el club fos col·lectivitzat per la CNT-FAI, cosa que es va evitar quan un comitè de treballadors, encapçalat per l’exdirectiu Francesc Xavier Casals, se’n va fer càrrec. Es va veure la llum quan va arribar una carta que invitava el club a jugar a Mèxic. Després d’aconseguir els permisos militars corresponents per a la plantilla, s’emprengué la gira amb l’irlandès Patrick O’Connell com a entrenador i amb els jugadors: Argemí, Babot, Balmanya, Bardina, Escolà, García, Gual, Iborra, Munlloch, Pagès, Pedrol, Rafa, Urquiaga, Vantolrà, Zabalo i Tache.

L’expedició va sortir de l’estació de França el 18 de maig del 1937 cap a l’Atlàntic francès, on havia d’agafar un vaixell. A Mèxic, es van jugar deu partits. Mentrestant, va arribar una invitació de la Lliga Professional de Futbol dels EUA i l’equip va embarcar en direcció a Nova York.

De Mèxic a Nova York
El primer partit a Nova York el van disputar el 6 de setembre contra el Brooklyn Hispano FC. Van jugar també contra la Selecció de Nova York, contra la Selecció d’Amèrica i contra un combinat de futbolistes jueus de Nova York. Aquest darrer partit es va disputar de nit i amb llum artificial. La gira es va prolongar fins a finals de setembre. Dels catorze partits de la gira, el Barça en va guanyar nou i en va perdre quatre. Per tot arreu, l’equip era rebut com un veritable ambaixador de la República amenaçada. A Mèxic, especialment, hi havia una gran simpatia per la causa republicana, que pocs anys més tard es demostraria acollint milers d’exiliats. Els blaugranes foren rebuts, doncs, com herois en les diverses recepcions que es van organitzar, la més emotiva de les quals fou a l’Orfeó Català de Ciutat de Mèxic.

A Nova York, aquesta activitat extraesportiva va estar emparada per l’ambaixador espanyol, Fernando de los Ríos. Ell va fer el servei d’honor contra el Brooklyn Hispano FC. Van ser rebuts també pel Centre Català de Nova York. I la Casa de Galícia els va organitzar un gran ball. De la gira, el club en va obtenir uns beneficis nets de 461.799,10 pessetes. No els va poder recuperar fins dos anys més tard, concretament el febrer del 1939, quan Barcelona ja estava controlada per les tropes de Franco.

Els futbolistes que no van tornar a Barcelona
Conscients de les penalitats que es passaven a Barcelona, alguns dels futbolistes no van tornar a casa. Uns es van quedar a Mèxic, d’altres a França. Qui semblava destinat a ser la figura de l’equip, l’extrem Martí Vantolrà, culer de pedra picada, ja no va anar a Nova York. El va temptar l’oferta d’un empresari d’origen asturià, que volia revitalitzar el futbol asteca, i la neboda del president mexicà Lázaro Cárdenas, Josefina Rangel, de qui es va enamorar. Vantolrà, que destacava a l’extrem dret per la seva habilitat, velocitat i capacitat golejadora, era conegut com en Posturetes. Jugava amb un mocador al cap, per no fer-se mal amb les costures de la pilota en rematar. Va jugar al futbol mexicà fins que va tenir 45 anys, i el seu fill va militar a la selecció mexicana.

Esteve Pedrol, el tortosí que es va quedar a Mèxic
Un altre que es va quedar a Mèxic va ser Esteve Pedrol. Nascut a Tortosa el 1905, va passar pel FC Terrassa i jugava al Barça des de l’any 1926. A Mèxic, va connectar amb grups franquistes. Segons la declaració jurada que es conserva a l’arxiu del club, Pedrol va donar tot tipus d’informació sobre idees dels seus companys d’expedició. Va tornar a Barcelona acabada la guerra i es va reincorporar al club.