Subscriu-t'hi
Especial 'Un judici per a la història'
Una revista amb tota la informació del judici més transcendental de la nostra història
Dels antecedents a la sentència
Guerra civil i franquisme

20 preguntes clau sobre Franco

Diversos historiadors responen a les qüestions imprescindibles per entendre el dictador i el règim que va dirigir durant gairebé 40 anys

16 de juliol de 2019
1 El seu pas per Àfrica el va marcar tota la vida?
Retrat de Francisco Franco
Retrat de Francisco Franco

El 1912 Franco arribà a Melilla amb 20 anys i començà una trajectòria professional d'èxit. No era estrany: entre el 1909 i el 1913 a Àfrica s'atorgaren als militars 132.295 condecoracions i 1.587 ascensos. Aquesta experiència "africana" fou decisiva per al futur dictador en tres aspectes. D'una banda, aprengué a fer una guerra colonial (entrada a mata-degolla, saqueig, destrucció i represàlies entre els civils) que aplicà a la repressió de la revolució d'Astúries del 1934. Aquesta concepció bèl·lica emergí de nou amb la Guerra Civil, en què l'exèrcit del Marroc fou clau, com el 1938 rubricà Ramón Serrano Suñer, el cunyat de Franco: "El Ejército de África es dos veces el Ejército de España".

Contactes de rang
D'altra banda, allà Franco es relacionà amb Alfons XIII (el 1916 hi tingué la primera trobada) i el dictador Miguel Primo de Rivera, que el promocionà decisivament. També hi establí vincles amb els líders de l'Alzamiento del 1936 (com Emilio Mola, José Sanjurjo o Gonzalo Queipo de Llano) i es llaurà prestigi, fins al punt que el 1925 la 'Revista de tropas coloniales' al·ludí a ell en termes premonitoris: "El soldado audaz, se ha convertido en un caudillo".

"Divide y vencerás" 
Finalment, Franco aprengué a governar a Àfrica. Allà els anomenats 'delegados de Asuntos Indígenas' actuaven guiats pel lema "divide et impera": "Si la tribu está dividida en bandos, hay que sacarle partido a esto... Si no está dividida, os conviene dividirla", afirmaven les seves instruccions. I Franco va fer precisament això des del 1937: comprar lleialtats i crear enfrontaments entre les faccions del règim (monàrquics, falangistes, catòlics i militars) per afirmar-se com un poder arbitral suprem. El seu cosí i secretari, Francisco Franco Salgado-Araujo, ho reflectí bé: "El Caudillo juega con unos y con otros, nada promete en firme y con su habilidad desconcierta a todos". Franco fou conscient del valor de l'experiència colonial, com palesà el 1938: "Sin África yo apenas puedo explicarme a mí mismo, ni me explico cumplidamente a mis compañeros de armas".

Text: Xavier Casals

2 Qui va promoure el seu ascens?
Retrat de Miguel Primo de Rivera l'any 1921
Retrat de Miguel Primo de Rivera l'any 1921 Wikimedia Commons

Ho va fer sobretot el general Miguel Primo de Rivera, que el setembre del 1923 liderà un cop d'estat i instaurà la primera dictadura militar catòlica i corporativa, que fou vigent fins que dimití el gener del 1930. Primo quedà gratament impressionat per l'actuació de Franco al capdavant de la legió i en el desembarcament d'Alhucemas el 1925, i digué als seus ministres que era "un muchacho formidable, y su porvenir, enorme, no ya sólo por sus condiciones puramente militares, sino también por las intelectuales". El 1928 el nomenà director de l'Acadèmia Militar de Saragossa (abans l'envià a l'escola militar francesa de Saint Cyr per adaptar-ne el funcionament).

Còpia augmentada...
Franco fou un alumne aplicat de Primo i bastí el seu règim inspirant-se gairebé exclusivament en el d'aquest militar. En conseqüència, atorgà gran pes en el govern a militars i alts funcionaris; n'adoptà principis econòmics i polítics corporatius i assumí el seu nacionalcatolicisme. Igualment, incorporà a la seva legislació elements de l'avantprojecte de Constitució que el 1929 elaborà una Assemblea Nacional Corporativa convocada per Primo. També imità el seu cabdillisme i recuperà el concepte de Movimiento Nacional amb què aquest general designà el seu partit oficial, la Unión Patriótica.

...I corregida (amb repressió)
Fins i tot les grans diferències entre primorriverisme i franquisme van raure en l'aprenentatge que oferí el primer. Com que Franco considerà que la benevolència del règim de Primo l'afeblí (el socialista Indalecio Prieto el definí com una "dictadura sin muertos"), efectuà una repressió exemplar. A la vegada, en veure la difícil relació entre Primo i Alfons XIII, posposà la restauració de la monarquia mentre era viu. Però la gran lliçó que Franco va extreure del seu antecessor fou que el poder no s'havia de deixar mai. Pressionat pels aliats el 1945, ho deixà ben clar: "Yo no haré la tontería que hizo Primo de Rivera. Yo no dimito; de aquí al cementerio". Per tot això es pot afirmar que Primo fou l'arquitecte invisible del franquisme.

Text: Xavier Casals

3 Era falangista?

Sí, per descomptat, ja que entre el 1937 i el 1945 va exercir com a jefe nacional del partit únic del seu règim, denominat Falange Española Tradicionalista y de las JONS (després, Movimiento Nacional). Una altra cosa és si realment Franco va ser un líder feixista com Hitler o Mussolini, que és discutible, ja que abans de la Guerra Civil ni havia estat líder d'un partit d'aquest tipus ni s'hi havia adherit.

La unió fa la força 
Tanmateix, va ser prou hàbil per, durant el primer any de la contesa, requisar el partit feixista existent —Falange Española, creada per José Antonio Primo de Rivera i fusionada el 1934 amb las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS)—, unir-lo amb el partit carlí —la Comunión Tradicionalista— i posar-se al capdavant de la fusió. Així, al contrari que a Alemanya i a Itàlia, a Espanya va ser el Generalísimo qui creà, des del poder, el partit únic. Un partit que el sector feixista del règim va monopolitzar, sense obtenir mai tot el poder de l'Estat i del govern.

La fidelitat té un preu
En canvi, en mantingué parcel·les gens menyspreables —socialització política de la població, control i enquadrament dels sectors treballadors, etc. De fet, després d'haver intentat assolir tot el poder, els falangistes van esdevenir el sector del règim més fidel a Franco. Li ho devien tot: la seva existència i privilegis, els milers de llocs funcionarials, els pisos on vivien... Però el partit hagué de compartir el poder amb els altres components de la coalició autoritària franquista: l'Exèrcit, els sectors catòlics, els monàrquics, i diversos sectors empresarials.

Text: Joan Maria Thomàs

4 Qui va ser un dels primers afusellats del franquisme?

A les 17 h del 4 d'agost del 1936 era afusellat a la fortalesa d'Hacho, a la ciutat de Ceuta, el comandant d'artilleria destinat a l'Arma d'Aviació Ricardo de la Puente Bahamonde. Era un dels primers afusellats de la Guerra Civil, però va ser especialment significatiu per tractar-se d'un parent del futur dictador: eren cosins germans. El missatge que Franco va transmetre en no impedir aquesta execució és que anava de debò.

Militar fidel a la República
Ricardo de la Puente [a la foto] havia nascut a Ferrol, com Francisco Franco, i era tres anys més jove. Va seguir la carrera militar i va participar en diferents fets d'armes durant la guerra del Marroc. Partidari de la República i ideològicament d'esquerres, durant la Segona República ocupà entre altres destins el de cap del Grup 21 de l'aviació amb seu a l'aeroport de Lleó. Fou destituït d'aquest càrrec a l'octubre del 1934 quan es va negar que els avions sota el seu comandament bombardegessin els revolucionaris asturians. Després del triomf del Front Popular, fou nomenat cap de les Forces Aèries al Protectorat. El 17 de juliol, quan arribaren a Tetuan les primeres notícies sobre l'inici del cop d'estat a Melilla, es mantingué fidel al govern i preparà l'aeroport de Sania Ramel per defensar-lo dels sollevats. Quan aquests l'atacaren amb artilleria, el va rendir per evitar la mort dels seus soldats.

Qui avisa no és traïdor
Fou jutjat en consell de guerra el 2 d'agost i condemnat a mort pel delicte de sedició. Franco, com a comandant en cap de l'Exèrcit d'Àfrica, no va impedir el seu afusellament, potser per no aparentar cap feblesa, encara que tampoc va firmar l'ordre que es complís la sentència i aquesta fou signada pel general Orgaz.

Molts anys després, una neboda del dictador, Pilar Jaraiz Franco, va descriure la relació dels dos cosins amb les paraules següents: "Franco y Ricardo de la Puente eran más hermanos que primos, però de adultos se habían agudizado sus diferencias ideológicas. Franco lo había sustituído de su puesto durante la revolución de Asturias y en una de sus muchas discusiones, había exclamado: "Un día voy a tener que fusilarte".

Text: Joan Villarroya

5 Quina relació tenia amb Mussolini?
Benito Mussolini
Benito Mussolini Wikimedia Commons

La Itàlia feixista de Mussolini va ser, sense dubte, el país pel qual el nou règim franquista —a l'inici de la seva existència— va mostrar més afinitat política, per aquella informal aliança ja forjada en els primers mesos de la Guerra Civil. Això no obstant, les relacions entre els dos dictadors no van ser tan fluides ni tan amistoses com es podria pensar. D'una banda, si bé és cert que Franco expressava sovint la seva gratitud per l'ajuda italiana al conflicte i la seva admiració pel Duce— en conservava una foto al seu despatx, i quan Mussolini va caure, el 1943, no va amagar la seva commoció—, no podem oblidar algunes irritacions del dictador gallec relatives a la participació de tropes feixistes a la guerra espanyola, especialment a Guadalajara.

La desconfiança del Duce
Quant a Mussolini, la relació va ser encara més freda. Tot i la seva aposta personal per Franco el juliol del 1936, Mussolini no estava gaire convençut de les capacitats del seu protegit (en plena batalla de l'Ebre afirmava que la República acabaria guanyant el conflicte pels errors de Franco), a qui tractava amb la condescendència del mestre respecte a l'alumne. A més, quan —a la tardor del 1940— es va plantejar la possible intervenció espanyola a la II Guerra Mundial, Mussolini va desconfiar de l'actitud de Franco, vist com un possible competidor en el repartiment de les colònies franceses a l'Àfrica.

Una reunió freda
I quan finalment, el 12 de febrer del 1941, els dos dictadors van mantenir la seva primera (i única) reunió a Bordighera, en un intent de Mussolini per forçar la participació espanyola a la guerra, les pretensions i les vaguetats franquistes, més la poca convicció de l'italià, van fer que l'entrevista acabés sense resultats efectius. A partir d'aquest moment, el Duce va desinteressar-se'n, per l'actitud del seu homòleg espanyol, un dictador pel qual, en realitat, mai no va mostrar excessiva simpatia —per no parlar ni d'amistat ni d'una cordialitat que potser sí que es professaven els respectius ministres d'Exteriors, Ciano i Serrano Suñer.

Text: Alberto Pellegrini

6 Per què no va entrar a la Segona Guerra Mundial?
Hitler i Franco saluden soldats alemanys a l'estació d'Irun, en el marc de la seva trobada a Hendaia
Hitler i Franco saluden soldats alemanys a l'estació d'Irun, en el marc de la seva trobada a Hendaia Heinrich Hoffmann/Krakow-Warsaw Press Publishing / Wikimedia Commons

El setembre del 1939, Franco va considerar el conflicte a Polònia que va donar inici a la guerra com un problema llunyà, que no concernia Espanya. No obstant això, va declarar la neutralitat espanyola mentre alhora preparava, en secret, un ambiciós pla de rearmament que incloïa 150 divisions, 4.500 avions i una nova flota de guerra.

El Magrib, espanyol
Tot i que el pla estava dissenyat per desenvolupar-se al llarg de deu anys, els enemics potencials eren clarament els del 1939-40; és a dir, França i la Gran Bretanya. Quan el juny del 1940 França va caure derrotada, Franco va veure la seva oportunitat i, mitjançant un missatger, va exposar a Hitler la seva oferta d'entrar en guerra contra Anglaterra a canvi d'obtenir no només Gibraltar, sinó tot el Marroc francès, l'Oranesat a Algèria i una ampliació de la Guinea espanyola.

El mite de la prudència de Franco
El Caudillo coneixia la debilitat econòmica i militar espanyola i planejava una intervenció ràpida de, com a molt, sis mesos de durada que posés fi al conflicte. Tropes espanyoles amb suport aeri alemany prendrien Gibraltar i envairien preventivament Portugal per evitar un desembarcament anglès. No obstant això, Hitler a Hendaia no va voler comprometre's davant Franco a causa de les reivindicacions colonials espanyoles, que el Führer creia que haurien provocat un aixecament pro gaullista al nord d'Àfrica, a esquena de Rommel. Davant aquesta negativa, Franco va usar una tàctica dilatòria enfront de les pressions alemanyes per atacar Gibraltar. No obstant això, la no-bel·ligerància i l'amistat amb Alemanya van continuar, i Franco va enviar la División Azul al front rus entre el 1941 i el 1943. Però els desembarcaments angloamericans al nord d'Àfrica van dur Espanya a adoptar una neutralitat que, a poc a poc, va inclinar-se cap als aliats, així que la seva victòria semblava segura. Durant la postguerra, es va voler esborrar la temptació bel·licista del 1940 construint el mite de l'hàbil prudència del Caudillo, oposat a les pressions de Hitler per estalviar al país una intervenció llastimosa en una guerra terrible.

Text: Manuel Ros Agudo

7 Tenia amics?

Abans de la Guerra Civil, l'escriptor Eugenio Montes, catedràtic d'institut, havia conegut un jove comandant Franco, i, gallecs ambdós, van fer-se amics i van decidir tutejar-se. Al cap dels anys, ja esclatada la lluita fratricida, Montes es va presentar al Cuartel General, a Salamanca, a oferir incondicionalment els seus serveis —havia estat, entre altres coses, corresponsal de l''ABC' a l'estranger—. Franco, molt seriós, li va estendre la mà i abans que Montes pogués obrir la boca, li va deixar anar: "¿Cómo está usted, Montes?".

El poder no vol amics
Sembla normal que fins a l'octubre del 1936 Franco tingués diversos amics, com tot fill de veí —en particular, militars com Camilo Alonso Vega, paisà i company de l'Acadèmia d´Infanteria a Toledo—, però a partir del seu nomenament com a Jefe del Gobierno del Estado y Generalísimo de las Fuerzas Nacionales, les coses segurament canviaren, i la perpetuació del seu comandament degué imposar-se a qualsevol altra consideració fins al final de la seva vida. Una de les servituds que comporta el poder.

Ni tan sols el 'cuñadísimo'
Ramón Serrano Suñer, casat amb una germana de la dona del general, tal vegada fou l'excepció: la seva relació venia de lluny, de la darreria dels anys 20, i Serrano, a més a més de pariente, fou un eficaç company de viatge en la conspiració per liquidar el govern legítim de la República, i durant la guerra i la immediata postguerra esdevingué eminència grisa del general —el Cuñadísimo—. Però el 1942, a Franco tal vegada li va tremolar la veu en comunicar-li el seu cessament com a ministre, però no li va tremolar la mà en signar-lo.

La solitud del moribund
Tampoc es pot dir que mantingués una relació amistosa amb el seu 'valido' després de la defenestració de Serrano, Luis Carrero Blanco (efímer cap del govern l'any 1973): quan ETA el va assassinar, va plorar públicament en el seu funeral, però pocs dies després, en el missatge de Cap d'Any, el va acomiadar amb un desconcertant "no hay mal que por bien no venga". El novembre del 1975, quan el doctor Pozuelo el va informar que havia de ser traslladat a la clínica de la qual no sortiria sinó amb els dos peus per endavant, Franco, emocionadament, li va dir dues vegades: "No me deje". Era la petició, patètica, de qui, a falta de veritables amics, s'arrapava amb desesperació al seu metge de capçalera.

Text: Rafael Borràs

8 Quines van ser les seves relacions amb l'Església?

De Franco deien els seus companys africanistes que "ni misas ni mujeres". Amb la guerra va canviar. Els principals militars conspiradors no eren cristians practicants. L'aixecament no es va fer per defensar l'Església. Ni un sol dels bàndols declarant l'estat de guerra parla de la religió. Però, com deia Josep Benet, els assassins i incendiaris de la zona republicana van servir en safata a Franco el títol de croada.

L'Església espanyola s'hi suma
En el seu discurs de l'1 d'octubre del 1936 Franco separava Església i Estat. Les protestes del cardenal Gomà i els tradicionalistes van fer suprimir la frase del text oficial que es va divulgar. Els bisbes no havien entrat en la conspiració, però s'hi van adherir amb entusiasme, amb les excepcions de Vidal i Barraquer i Mateo Múgica, el bisbe de Vitòria. El Vaticà va ser més prudent, perquè temia la influència de Hitler i Mussolini, amb els quals Pius XI, malgrat els concordats vigents, tenia problemes greus.

El nacionalcatolicisme
El Vaticà va trigar gairebé dos anys a reconèixer plenament el govern de Burgos. Franco va protegir i honorar l'Església en la mesura que li era útil, però també va perseguir-la (Vidal i Barraquer, Carrasco i Formiguera, catòlics bascos...). El catolicisme va ser un dels pilars del règim, la jerarquia eclesiàstica va rebre privilegis, a canvi d'un suport incondicional: vet aquí el nacionalcatolicisme. El dictador va fer-se reconèixer els drets que s'havia atorgat als reis (presentació de bisbes, entrar a les esglésies sota pal·li...), i va quedar desconcertat quan amb Joan XXIII i el concili l'Església va canviar.

Conflicte idiomàtic
Després del concili es va crear la Conferència Episcopal Espanyola. La primera qüestió que calia tractar era l'adopció de la llengua del poble a la litúrgia. Els bisbes espanyols donaven per fet que la llengua del poble era l'espanyol. Però Pont i Gol, bisbe de Sogorb-Castelló, va dir que a la seva diòcesi el poble tenia dues llengües, i va rebre el suport del bisbe Masnou, de Vic, quan els prelats espanyols van replicar que tothom coneixia el castellà. Van obtenir que a Catalunya també es pogués emprar el català, salvat per dos modestos bisbes rurals. Un pas important per a la normalització. I és que Franco va evitar sempre els conflictes eclesiàstics. Quan va caure Perón, va comentar: "Ya le dije que no se metiera con la Iglesia".

Text: Hilari Raguer

9 Com va ser la política exterior franquista?

Sempre s'ha sobrevalorat la política exterior de Franco, però no li dono més d'un 5 pelat en estratègia. En tàctica, en canvi, li poso un 7 just. L'estratègia va consistir essencialment a adaptar-se a l'evolució del context internacional jugant amb dues cartes: la situació geoestratègica espanyola, prou decisiva, i el ben demostrat anticomunisme del seu règim.

Mercat en expansió
De la pertinència i vàlua de totes dues, se'n va ben assegurar durant la Guerra Civil, ho va comprovar en la guerra mundial i ho va potenciar en la guerra freda. La seva tirada cap a l'Eix va ser massivament neutralitzada pels aliats. Després, amb el fracàs de l'autarquia, les circumstàncies el van obligar a jugar la carta econòmica: la del mercat subdesenvolupat en expansió de gran interès per al comerç i la inversió estrangera.

La tàctica que va fer servir és molt més interessant des del punt de vista de l'historiador perquè la va aplicar activament per superar obstacles permanents. Ni Franco ni la seva dictadura van ser acceptats del tot a l'Europa occidental, ni tampoc en els clubs d'accés restringit (OTAN, Consell d'Europa, Comunitat Europea).

Espanya sóc jo!
Sempre va resultar incòmode en amplis sectors de l'opinió pública i, en conseqüència, la projecció d'influència internacional va ser minúscula, encara que molt lloada per al consum interior. Franco només rarament va perdre els nervis, una gran qualitat. Es va comportar sempre amb molta sang freda però també amb un tarannà narcisista, ja que per ell els seus interessos sempre van coincidir amb els d'Espanya.

Text: Ángel Viñas.

10 Va ser un manipulador?

Al llarg de tota la seva vida, Franco es va dedicar a manipular la seva pròpia imatge. Sempre va ser ambiciós, i, quan era jove, per accelerar el seu ascens, exagerava ell mateix els seus petits triomfs en la carrera militar. Durant la Guerra Civil i després, ho feia a través de confidències fetes de manera directa o indirecta als seus hagiògrafs.

Vocació d'heroi
Es publicaven sobre ell unes afirmacions que tenien com a únic testimoniatge el mateix Franco. En els casos, per exemple, de biògrafs com els seus amics José Millán Astray o Joaquín Arrarás, és evident que les confidències van ser directes. La facilitat de Franco per crear llegendes va començar els primers anys que va servir a l’Àfrica. Va descobrir de seguida un talent per a la manipulació que va posar en pràctica amb els periodistes. Franco començava d’aquesta manera a conrear la seva imatge pública, una cosa molt reveladora de l’abast de la seva ambició.

En les entrevistes de premsa, en els discursos que pronunciava en banquets celebrats en el seu honor i en els textos que publicava, va començar a projectar de manera conscient la imatge de l’heroi abnegat. Durant la Guerra Civil, el seu sentit instintiu del valor de la presentació dels fets li va tornar a ser útil per accelerar el seu ascens al poder en la zona rebel.

Entre Alexandre i Napoleó
Per arribar a ésser Generalísimo i, després, Caudillo, la manipulació de la premsa mundial havia de tenir una importància fonamental. Pocs dies després d’arribar al Marroc, Franco va crear una oficina de premsa per transmetre la idea que ell era el líder dels rebels, quan això encara no era veritat.

En arribar al poder, a través dels mitjans de comunicació controlats pel règim es va llançar la idea d’un Franco assemblat a unes figures mítiques com ara Alexandre el Gran, Carlemany, Napoleó, l’arcàngel sant Gabriel i molts altres éssers, reals i imaginaris. A causa del control ferri que s’exercia sobre la propaganda, és evident que tanta manipulació de la imatge del Caudillo no hauria estat possible sense el vistiplau de l’interessat. Era un element crucial de la neteja de cervells que fou, conjuntament amb el terror estatal, un dels pilars del seu poder.

Text: Paul Preston

11 El creixement econòmic legitima el franquisme?

Si analitzem en el seu conjunt l'època franquista, hem d'afirmar que econòmicament es van perdre els primers vint anys, atès que, fins a la fi dels cinquanta, no es van recuperar els índexs de producció i els nivells de renda que es tenien el 1935. Aquest retard no fou causat ni per les destrosses de la Guerra Civil ni pels efectes de la Segona Guerra Mundial, sinó que fou el resultat d'haver optat per una política autàrquica d'inspiració feixista que va aïllar el país, va contreure notablement la seva economia i provocà la misèria de milions d'espanyols. Cap altre país d'Europa va experimentar llavors un retrocés econòmic, en temps de pau, similar a l'espanyol. Aquesta errònia i classista política portà el règim a una total fallida econòmica a la darreria dels anys cinquanta, com reconegueren llavors diferents organismes internacionals.

Un miracle fals
El Pla d'estabilització del 1959 va significar un canvi, però va ser una obligació imposada per l'OCDE i l'FMI, i va representar poder vincular-se al gran creixement econòmic que llavors experimentaven els països de l'Europa occidental. Les inversions estrangeres i les divises proporcionades pel turisme —i pels dos milions d'espanyols que havien anat a treballar a països europeus, perquè aquí no tenien feina—, van ser els grans motors del fals "miracle espanyol". Els dirigents de la nova política econòmica, els López Rodó i companyia, es van limitar a gestionar un creixement provocat bàsicament per la supressió dels rígids controls que ofegaven les relacions econòmiques. Tal vegada podríem dir que el creixement econòmic de la darrera etapa de la dictadura es va produir semiespontàniament i "malgrat" el règim franquista.

Text: Borja de Riquer

12 Per què va escollir Joan Carles?
Retrat de Joan Carles I
Retrat de Joan Carles I Wikimedia Commons

Franco sabia molt bé que una dictadura no tenia successió (ara, però, això no és així: Corea del Nord, Síria, i també Líbia i l'Iraq si els dictadors no haguessin mort) i, d'altra banda, només tenia una filla. També sabia que una república no era factible, perquè ni l'Exèrcit, ni la banca ni l'Església no l'acceptarien. A més, ell, abans de ser franquista, era monàrquic, i el rei Alfons XIII va ser el padrí del seu matrimoni. Per tant, la millor solució que veia era la monarquia, però una monarquia feta a la seva mida: catòlica, social i representativa.

Don Joan: l'enemic a batre
Tenia, però, un rival: Don Joan de Borbó, comte de Barcelona, hereu d'Alfons XIII, que volia una monarquia constitucional i parlamentària. No va aconseguir que es doblegués a allò que ell volia, sobretot després dels manifestos de Lausana (1945) i Estoril (1947), que van convertir Don Joan en un difícil rival. Don Joan volia que el seu hereu es formés i estudiés a Espanya perquè mai no diguessin que era poc espanyol, o que tenia accent estranger, que tot això es va dir. Per això el va fer estudiar amb professors escollits per ell, cosa que no va aconseguir del tot perquè molts dels mentors del príncep van ser de l'Opus Dei.

Altres candidats
Abans que Franco aconseguís la gran jugada que el príncep traís el seu pare jurant els Principios del Movimiento, per garantir que quedava tot "atado y bien atado", el Generalísimo havia jugat amb l'arxiduc Otó d'Àustria, amb l'arxiduc Carles d'Àustria-Toscana (un dels pretendents de la branca carlina), i amb el nebot de Don Joan, Alfons de Borbó i Dampierre, que Franco va aconseguir que es casés amb la seva néta Carmen i que va representar una amenaça per al comte de Barcelona.

Text: Armand de Fluvià

13 Era venjatiu?
El president Lluís Companys l'any 1937
El president Lluís Companys l'any 1937 Wikimedia Commons

Franco no es deixava endur per les emocions de la gent normal i corrent. Tenia una concepció de la vida que es basava en valors morals molt rígids, segons uns paràmetres ancorats en una religiositat tancada i inflexible. Era fill d'un pare que va abandonar la família per anar a viure, en pecat, amb una dona més jove en una època en què aquesta situació era considerada la desgràcia més gran i vergonyosa que podia haver-hi. Aquest fet li va fer extremar la formació militar que va rebre tot potenciant, encara més, un dogmatisme moral irreductible en una personalitat poruga i tímida.

Cruel per disciplina
Coneixem molts actes d'extrema crueltat de Franco. Des d'executar davant dels seus companys un legionari per falta de disciplina fins a no salvar el seu cosí germà, sacrificar de manera ingent la tropa dins una acció militar o bombardejar sobre zones urbanes amb població indefensa durant la Guerra Civil. O, encara, ser l'executor de l'holocaust sobre la població espanyola en la postguerra signant milers de sentències de mort. Però són actes que responen a una lògica cruel de l'exercici del poder. Per ell era necessari per a la consolidació de l'Estat. Ja ho havia dit en declaracions en plena guerra, "si era necessari per triomfar, mataria mitja Espanya".

Ment freda i calculadora
El segrest del president Companys per la policia espanyola, després de ser detingut pels nazis, i altres fets similars; les condemnes a mort en els darrers anys de la dictadura o l'aplicació del garrot vil a Salvador Puig Antich es deuen a una ment freda i cruel, una ment que responia a la lògica de comandament.

Text: Josep M. Solé i Sabaté

14 Per què va ser tan llarga la dictadura?

La dictadura de Franco va sortir d’una guerra civil, i en aquesta llarga i sagnant dictadura resideix la gran excepcionalitat de la història d’Espanya del segle XX. Morts Hitler i Mussolini, Franco va seguir trenta anys més. No va ser un parèntesi, sinó un element central que va dominar l’escenari de forma absoluta durant aquestes quatre dècades.

Les claus de la llarga supervivència
Quan es miren d’identificar les causes d’aquesta llarga durada, sempre surt, en primer lloc, per ordre d’aparició en la història, la repressió i la cultura excloent, ultranacionalista, que van dominar la societat espanyola des de la victòria a la guerra fins a la mort de Franco. Però hi va haver més factors.

Sense intervenció exterior, amb un exèrcit unit i amb un suport unànime, excepte en els últims anys, de l’Església catòlica, en la seva tasca educativa i de control social, la dictadura de Franco ja estava destinada a durar. Però és que a més de les forces armades, de la repressió i de la legitimació dels poders eclesiàstics, la dictadura franquista també va disposar d’una bona base social entre una població que acabava de sortir d’una guerra civil i l’últim que volia era una altra guerra.

Va ser Franco un modernitzador?
Els bons anys del 'desarrollismo', oposats a la postguerra, l’autarquia i la fam, van alimentar la idea, sostinguda encara avui per la dreta política, que Franco va ser un modernitzador que hauria donat a Espanya una prosperitat sense precedents. Resulta difícil creure i demostrar, però, que un general que, juntament amb els seus companys d’armes, va provocar una guerra civil, amb efectes desastrosos, i es va mantenir en el poder absolut i de forma violenta durant gairebé quatre dècades, fos un modernitzador o un salvador de la pàtria enfront del comunisme i la revolució.

Text: Julián Casanova

15 Com veia Catalunya?

Franco mai no va deixar de ser un militar de formació tradicional espanyola, ideològicament instal·lat en la concepció d'una Espanya imperial que creia que la progressiva consolidació de la societat liberal burgesa —és a dir, la democràcia, la industrialització i els partits polítics— era la causa de la decadència secular d'Espanya.

Odi profund a Macià
Catalunya era, per l'Exèrcit espanyol, el paradigma d'una realitat que la gran majoria dels militars rebutjaven absolutament de manera ideològica, fins i tot personal. La seva idea d'un estat centralitzat era incompatible amb una Catalunya amb identitat pròpia. Per això els franquistes consideraven que calia aplicar una cirurgia agressiva, tallant d'arrel, fins arribar a l'execució física, tot el que fos una manifestació de la seva identitat. La llengua, la cultura i els seus fonaments econòmics.

La idea de voler treure les indústries de Catalunya vers altres zones de l'Estat respon a aquesta idea. Barcelona era, com deien els militars franquistes, la gran culpable dels mals de la pàtria. La capital catalana era el lloc del comerç, dels negocis, de la cultura. Per contrarestar tot això, Franco va intentar convertir Madrid en el contrapoder. Va ser el gran alcalde de Madrid.

Franco mai no va entendre Catalunya ni la va apreciar. Serrano Suñer va explicar que qui més odiava el seu cunyat no era Companys, sinó Macià, "perquè era militar". I els franquistes catalans eren la personificació de l'interès econòmic per sobre de tot, precisament el tòpic que mantenien els prejudicis militars espanyols envers el país: eren avars, negociants, fenicis i jueus.

Text: Josep M. Solé i Sabaté

16 Què va fer el governador civil de Barcelona en morir Franco?

A Barcelona el càrrec l'exercia un home molt significatiu, Rodolfo Martín Villa. Cal distingir entre la imatge aperturista que ell va voler donar posteriorment i allò que va fer en realitat. En el primer aspecte, la interpretació que dóna a les seves memòries (1984) és que la mort del dictador gairebé coincidia amb la voluntat d'implantar la democràcia des de sectors del mateix règim. Tanmateix, la realitat va ser una altra.

Modernitzar 'El Movimiento'...
Martín Villa exercí en el complex moment de la crisi final del règim, i en aquest context d'incertesa i desconcert es plantejà com a objectiu l'expansió i la modernització del Movimiento Nacional. Volia ampliar la base social del règim per garantir-ne la continuïtat, la qual cosa el portà a fer nous contactes dins la societat barcelonina. Abandonà les formes dures del seu predecessor, Pelayo Ros, i protagonitzà un canvi d'estil amb certa flexibilitat en alguns camps. Va tolerar actes puntuals com les conferències sobre "Les terceres vies a Europa" i el recital de Raimon del 20 d'octubre del 1975. Però entre el juny i el setembre del 1975, per exemple, no s'estigué de suspendre gairebé 100 actes, ni d'actualitzar la "llista negra" d'artistes als quals calia prohibir...

...I mantenir la repressió
També va participar de la dura política repressiva del govern actuant amb contundència davant determinats conflictes laborals, accions veïnals o en les manifestacions per l'amnistia del 17 de novembre del 1974, i la de l'11 de setembre del 1975. I maldà per fer-la més eficaç —delimitant les funcions de les forces policials— i més selectiva sobre les forces antifranquistes. No debades, procedí, per exemple, a la detenció dels 67 participants a la Permanent de l'Assemblea de Catalunya a Sabadell, el 8 de setembre del 1974.

Text: Manel Risques

17 Va robar als espanyols?

Franco va governar Espanya com si fos una caserna; sempre va ser un militar africanista, auster en el menjar i en el beure, i sense aficions sexuals conegudes, tot i que el perdien les celebracions amb pompa de reialesa. Va governar sota pal·li i amb un únic objectiu personal: mantenir-se en el poder. És per això que al seu voltant es va crear una gran xarxa de tràfic d'influències i d'interessos econòmics, un gran estraperlo que va impregnar tot l'escalafó del seu aparell d'estat. També va permetre la corrupció en la seva família i en la cúpula del règim, perquè Franco pensava que els seus col·laboradors no conspirarien mai contra ell si els anaven bé els assumptes de la butxaca, segons va explicar al seu cosí i secretari Franco Salgado-Araujo.

L'epicentre, a El Pardo
El palau d'El Pardo va esdevenir l'epicentre de tots aquests negocis que giraven al voltant del seu cercle familiar íntim (els Franco, els Polo i els Martínez-Bordiú...). De fet, la família directa de Franco va presidir o formar part dels consells d'administració de més de 150 empreses de sectors tan diversos com les grans companyies siderúrgiques, elèctriques, bancs, automoció, immobiliàries, obres públiques, turístiques, sanitàries, agropecuàries o instrumentals, amb les quals encobrien part del seu patrimoni.

Un Franco a cada consell d'administració
Molts anaven a El Pardo "per asseure un Franco" al seu consell d'administració, assumpte que tractaven amb el secretari particular del general, José María Sánchiz Sancho, oncle del marquès de Villaverde, a qui tots anomenaven el mag d'El Pardo, i que va ser qui es va ocupar dels negocis familiars. Com a exemple il·lustratiu dels privilegis de què gaudia la família del dictador, el gendre de Franco, Cristóbal Martínez Bordiú, va ocupar llocs en els consells d'administració de 16 empreses (moltes d'elles de la sanitat privada) i va treballar simultàniament en vuit places mèdiques de la sanitat pública per les quals cobrava un sou superior a l'assignat al seu sogre com a cap de l'Estat.

Text: Mariano Sánchez-Soler

18 Era auster?

És cert que molts testimonis així ho afirmen i val a dir que es tracta d'una qualitat estimable, tot i que, en realitat, no significa gaire cosa: va viure envoltat dels luxes corresponents al seu rang com a cap de l'Estat, se li feia constantment la pilota, mai no li va faltar res del que va voler...

Pocs capricis, però costosos
També és cert que els pocs capricis que va tenir van ser sempre costosos. El Pazo de Meirás no va ser cap fotesa, si bé es va tractar d'un regal. I és cert que, d'obsequis, en va tenir més, directament o per mediació de la seva santa esposa. El més significatiu va ser la finca Valdefuente, molt propera a Madrid. Però, per si de cas, s'ho va fer venir bé perquè mai figurés al seu nom i va construir una figura jurídica perquè fos la seva cònjuge qui l'explotés com si fos un arrendament. Però el més significatiu de tot i que exemplifica bé el seu comportament en el pla moral, ètic i polític va ser la forma i manera com, en plena Guerra Civil i en l'any immediatament posterior, va aconseguir, a la callada, una fortuna personal considerable que va mantenir durant força temps en forma líquida. Potser per si canviaven les tornes.

Tot plegat es pot sintetitzar en una frase que Chamberlain va emprar per parlar de Hitler quan va envair Txecoslovàquia i es va carregar els acords de Munic: "Mai no va ser un cavaller". Perquè Franco no solament va posar en marxa la més gegantina onada repressiva de la història d'Espanya, sinó que, a més, va aprofitar per fer-se milionari.

Text: Ángel Viñas

19 A quant puja el patrimoni dels Franco?

El 1975 el valor de les seves finques rústiques, palaus i edificis superava els mil milions de pessetes, segons les estimacions cadastrals i periodístiques del moment. Resulta impossible arribar a una xifra exacta perquè mai no es va poder saber el preu de propietats a les Filipines i a Miami, o els capitals dipositats a l'estranger.

Uns quants rocs a la faixa
En morir, Franco va llegar a cadascun dels seus set néts dos milions de pessetes en metàl·lic, procedents dels seus sous com a militar; a més, va deixar a la seva vídua, Carmen Polo, les úniques propietats consignades al seu nom: el Pazo de Meirás i el Canto del Pico. Els altres terrenys, finques, joies i obres d'art ja estaven en poder de la seva filla, Carmen Franco Polo, abans de la mort del seu pare, com va ser el cas de la casa del carrer de los Hermanos Bécquer, el palau de Cornide, la finca de Valdefuentes i un gran nombre d'immobles i finques que tenia a través de societats instrumentals.

Finques arreu
El 1975 els seus descendents posseïen, doncs, una gran fortuna. A més de les més emblemàtiques ja citades, van heretar el palau de caça de Franco a Castillo de las Navas, de Còrdova; finques i xalets a Parella (Guadalajara), a les urbanitzacions madrilenyes La Florida i Puerta de Hierro, a Entrepeñas, a Torremolinos (venut per Villaverde el 1981 per dos-cents milions de pessetes), a Oleiro (la Corunya) i a Miami (els Estats Units). També van heretar diversos habitatges de luxe i locals a la Castellana de Madrid.

No cal dir que quaranta anys a la cort d'El Pardo donen per a molt. La mecànica dels regals oferts al Caudillo es repetia al palau cada dimarts. Entre les audiències del cap de l'Estat, sempre hi havia una corporació, una fundació o un club de futbol que oferia alguna peça artística de valor; or, plata, teles, tapissos, insígnies, medalles...

Els buròcrates de Franco regulaven minuciosament els obsequis fins al punt que la Casa Civil, mitjançant uns mòduls impostos, precisava les dimensions i el pes que havia de tenir una medalla d'or amb què una ciutat volia obsequiar el dictador. Si estimem en dos milions de pessetes el valor aproximat de cada obsequi setmanal, s'arriba a la impressionant xifra de quatre mil milions de pessetes.

Patrimoni en alça
Més enllà d'aquesta estimació, els mil milions de pessetes en què, fa quaranta anys, podia valorar-se la fortuna dels Franco en funció de les propietats i els ingressos econòmics constatats, es multipliquen actualment, després de quatre dècades de vendes patrimonials milionàries i d'algun 'pelotazo' urbanístic com el de Valdefuentes, desenvolupat al llarg del darrer boom immobiliari.

Text: Mariano Sánchez Soler

20 Es pot dir que Franco continua viu?
Valle de los Caídos
Valle de los Caídos Wikimedia Commons

Francisco Franco Bahamonde, Baamonde de naixement però que es va posar la 'h' al segon cognom per ennoblir-se, efectivament va morir. No sabem si exactament en el moment en què Arias Navarro ho va anunciar amb tota la seva força dramàtica o uns dies abans. Però en tot cas "el hecho biológico inevitable" es va consumar fa quaranta anys. Una altra cosa és el franquisme, que com a realitat institucional no va morir amb Franco, sinó primer al carrer i després a les urnes, i que perviu en diversos sentits.

La legitimitat de la monarquia
El primer d'aquests sentits rau en la configuració del nostre propi present, on algunes de les seves institucions són herència directa del franquisme, referendada en tot cas per la democràcia. El cas més clar seria la mateixa institució monàrquica, que prové d'una legitimitat dubtosa que no va comportar una "restauració" de la dinastia — ja que si hagués estat així hauria pertocat ser rei a Don Joan i no al seu fill—, sinó una instauració feta en el marc de la mateixa definició del franquisme com a "regne" el 1947 i de la designació de Joan Carles I com a successor el 1969. Tanmateix, aquesta és una pervivència legitimada per la creació del nou sistema democràtic.

Un intangible imginari col·lectiu
Hi ha un segon exemple d'aquesta pervivència del franquisme, probablement menys evident i més difuminadament present. Malgrat que gran part de la narrativa pública assenyali la Transició com una gran experiència col·lectiva, el cert és que com a experiència històrica i cultural la Transició és extremament curta en el temps en relació amb el mateix franquisme. Això ha fet que el franquisme pervisqui en nosaltres com a experiència històrica, si es vol clausurada com a sistema polític, però no tant en termes de consciència col·lectiva. Una important revista de la patronal catalana de les acaballes del 1975, un cop mort Franco, obria la seva portada amb un contundent: "Hoy ya no es ayer". I més enllà d'assenyalar una obvietat, explicava en les seves pàgines interiors una altra cosa: el franquisme havia estat per a molts sectors socials una experiència històrica vàlida, però no aplicable en el nou present. Aquesta consideració, que avui molt pocs reivindicarien en públic, assenyalava també una altra cosa: un lligam sentimental, amb valors de fons i d'imaginaris impregnats pel llegat del franquisme que perviu de manera tan difusa que a voltes no és ni autoconscient.

Text: Xavier Domènech

Subscriu-t'hi

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Un Judici per a la Història

Un número especial commemoratiu per guardar i recordar un moment excepcional de la nostra història

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto