Sí, per descomptat, ja que entre el 1937 i el 1945 va exercir com a jefe nacional del partit únic del seu règim, denominat Falange Española Tradicionalista y de las JONS (després, Movimiento Nacional). Una altra cosa és si realment Franco va ser un líder feixista com Hitler o Mussolini, que és discutible, ja que abans de la Guerra Civil ni havia estat líder d'un partit d'aquest tipus ni s'hi havia adherit.

La unió fa la força 
Tanmateix, va ser prou hàbil per, durant el primer any de la contesa, requisar el partit feixista existent —Falange Española, creada per José Antonio Primo de Rivera i fusionada el 1934 amb las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS)—, unir-lo amb el partit carlí —la Comunión Tradicionalista— i posar-se al capdavant de la fusió. Així, al contrari que a Alemanya i a Itàlia, a Espanya va ser el Generalísimo qui creà, des del poder, el partit únic. Un partit que el sector feixista del règim va monopolitzar, sense obtenir mai tot el poder de l'Estat i del govern.

La fidelitat té un preu
En canvi, en mantingué parcel·les gens menyspreables —socialització política de la població, control i enquadrament dels sectors treballadors, etc. De fet, després d'haver intentat assolir tot el poder, els falangistes van esdevenir el sector del règim més fidel a Franco. Li ho devien tot: la seva existència i privilegis, els milers de llocs funcionarials, els pisos on vivien... Però el partit hagué de compartir el poder amb els altres components de la coalició autoritària franquista: l'Exèrcit, els sectors catòlics, els monàrquics, i diversos sectors empresarials.

Text: Joan Maria Thomàs. Investigador i professor d’història contemporània a la Universitat Rovira i Virgili. Expert en el falangisme i les relacions internacionals de Franco.

A les 17 h del 4 d'agost del 1936 era afusellat a la fortalesa d'Hacho, a la ciutat de Ceuta, el comandant d'artilleria destinat a l'Arma d'Aviació Ricardo de la Puente Bahamonde. Era un dels primers afusellats de la Guerra Civil, però va ser especialment significatiu per tractar-se d'un parent del futur dictador: eren cosins germans. El missatge que Franco va transmetre en no impedir aquesta execució és que anava de debò.

Militar fidel a la República
Ricardo de la Puente [a la foto] havia nascut a Ferrol, com Francisco Franco, i era tres anys més jove. Va seguir la carrera militar i va participar en diferents fets d'armes durant la guerra del Marroc. Partidari de la República i ideològicament d'esquerres, durant la Segona República ocupà entre altres destins el de cap del Grup 21 de l'aviació amb seu a l'aeroport de Lleó. Fou destituït d'aquest càrrec a l'octubre del 1934 quan es va negar que els avions sota el seu comandament bombardegessin els revolucionaris asturians. Després del triomf del Front Popular, fou nomenat cap de les Forces Aèries al Protectorat. El 17 de juliol, quan arribaren a Tetuan les primeres notícies sobre l'inici del cop d'estat a Melilla, es mantingué fidel al govern i preparà l'aeroport de Sania Ramel per defensar-lo dels sollevats. Quan aquests l'atacaren amb artilleria, el va rendir per evitar la mort dels seus soldats.

Qui avisa no és traïdor
Fou jutjat en consell de guerra el 2 d'agost i condemnat a mort pel delicte de sedició. Franco, com a comandant en cap de l'Exèrcit d'Àfrica, no va impedir el seu afusellament, potser per no aparentar cap feblesa, encara que tampoc va firmar l'ordre que es complís la sentència i aquesta fou signada pel general Orgaz.

Molts anys després, una neboda del dictador, Pilar Jaraiz Franco, va descriure la relació dels dos cosins amb les paraules següents: "Franco y Ricardo de la Puente eran más hermanos que primos, però de adultos se habían agudizado sus diferencias ideológicas. Franco lo había sustituído de su puesto durante la revolución de Asturias y en una de sus muchas discusiones, había exclamado: "Un día voy a tener que fusilarte".

Text: Joan Villarroya. Catedràtic d’Història contemporània a la Universitat de Barcelona. Un dels màxims especialistes en guerra civil i la Segona Guerra Mundial del nostre país.

Abans de la Guerra Civil, l'escriptor Eugenio Montes, catedràtic d'institut, havia conegut un jove comandant Franco, i, gallecs ambdós, van fer-se amics i van decidir tutejar-se. Al cap dels anys, ja esclatada la lluita fratricida, Montes es va presentar al Cuartel General, a Salamanca, a oferir incondicionalment els seus serveis —havia estat, entre altres coses, corresponsal de l''ABC' a l'estranger—. Franco, molt seriós, li va estendre la mà i abans que Montes pogués obrir la boca, li va deixar anar: "¿Cómo está usted, Montes?".

El poder no vol amics
Sembla normal que fins a l'octubre del 1936 Franco tingués diversos amics, com tot fill de veí —en particular, militars com Camilo Alonso Vega, paisà i company de l'Acadèmia d´Infanteria a Toledo—, però a partir del seu nomenament com a Jefe del Gobierno del Estado y Generalísimo de las Fuerzas Nacionales, les coses segurament canviaren, i la perpetuació del seu comandament degué imposar-se a qualsevol altra consideració fins al final de la seva vida. Una de les servituds que comporta el poder.

Ni tan sols el 'cuñadísimo'
Ramón Serrano Suñer, casat amb una germana de la dona del general, tal vegada fou l'excepció: la seva relació venia de lluny, de la darreria dels anys 20, i Serrano, a més a més de pariente, fou un eficaç company de viatge en la conspiració per liquidar el govern legítim de la República, i durant la guerra i la immediata postguerra esdevingué eminència grisa del general —el Cuñadísimo—. Però el 1942, a Franco tal vegada li va tremolar la veu en comunicar-li el seu cessament com a ministre, però no li va tremolar la mà en signar-lo.

La solitud del moribund
Tampoc es pot dir que mantingués una relació amistosa amb el seu 'valido' després de la defenestració de Serrano, Luis Carrero Blanco (efímer cap del govern l'any 1973): quan ETA el va assassinar, va plorar públicament en el seu funeral, però pocs dies després, en el missatge de Cap d'Any, el va acomiadar amb un desconcertant "no hay mal que por bien no venga". El novembre del 1975, quan el doctor Pozuelo el va informar que havia de ser traslladat a la clínica de la qual no sortiria sinó amb els dos peus per endavant, Franco, emocionadament, li va dir dues vegades: "No me deje". Era la petició, patètica, de qui, a falta de veritables amics, s'arrapava amb desesperació al seu metge de capçalera.

Text: Rafael Borràs. Editor.

De Franco deien els seus companys africanistes que "ni misas ni mujeres". Amb la guerra va canviar. Els principals militars conspiradors no eren cristians practicants. L'aixecament no es va fer per defensar l'Església. Ni un sol dels bàndols declarant l'estat de guerra parla de la religió. Però, com deia Josep Benet, els assassins i incendiaris de la zona republicana van servir en safata a Franco el títol de croada.

L'Església espanyola s'hi suma
En el seu discurs de l'1 d'octubre del 1936 Franco separava Església i Estat. Les protestes del cardenal Gomà i els tradicionalistes van fer suprimir la frase del text oficial que es va divulgar. Els bisbes no havien entrat en la conspiració, però s'hi van adherir amb entusiasme, amb les excepcions de Vidal i Barraquer i Mateo Múgica, el bisbe de Vitòria. El Vaticà va ser més prudent, perquè temia la influència de Hitler i Mussolini, amb els quals Pius XI, malgrat els concordats vigents, tenia problemes greus.

El nacionalcatolicisme
El Vaticà va trigar gairebé dos anys a reconèixer plenament el govern de Burgos. Franco va protegir i honorar l'Església en la mesura que li era útil, però també va perseguir-la (Vidal i Barraquer, Carrasco i Formiguera, catòlics bascos...). El catolicisme va ser un dels pilars del règim, la jerarquia eclesiàstica va rebre privilegis, a canvi d'un suport incondicional: vet aquí el nacionalcatolicisme. El dictador va fer-se reconèixer els drets que s'havia atorgat als reis (presentació de bisbes, entrar a les esglésies sota pal·li...), i va quedar desconcertat quan amb Joan XXIII i el concili l'Església va canviar.

Conflicte idiomàtic
Després del concili es va crear la Conferència Episcopal Espanyola. La primera qüestió que calia tractar era l'adopció de la llengua del poble a la litúrgia. Els bisbes espanyols donaven per fet que la llengua del poble era l'espanyol. Però Pont i Gol, bisbe de Sogorb-Castelló, va dir que a la seva diòcesi el poble tenia dues llengües, i va rebre el suport del bisbe Masnou, de Vic, quan els prelats espanyols van replicar que tothom coneixia el castellà. Van obtenir que a Catalunya també es pogués emprar el català, salvat per dos modestos bisbes rurals. Un pas important per a la normalització. I és que Franco va evitar sempre els conflictes eclesiàstics. Quan va caure Perón, va comentar: "Ya le dije que no se metiera con la Iglesia".

Text: Hilari Raguer. Historiador i monjo de Montserrat especialitzat en la història de l’Església. Va morir el passat 1 d'octubre.

Sempre s'ha sobrevalorat la política exterior de Franco, però no li dono més d'un 5 pelat en estratègia. En tàctica, en canvi, li poso un 7 just. L'estratègia va consistir essencialment a adaptar-se a l'evolució del context internacional jugant amb dues cartes: la situació geoestratègica espanyola, prou decisiva, i el ben demostrat anticomunisme del seu règim.

Mercat en expansió
De la pertinència i vàlua de totes dues, se'n va ben assegurar durant la Guerra Civil, ho va comprovar en la guerra mundial i ho va potenciar en la guerra freda. La seva tirada cap a l'Eix va ser massivament neutralitzada pels aliats. Després, amb el fracàs de l'autarquia, les circumstàncies el van obligar a jugar la carta econòmica: la del mercat subdesenvolupat en expansió de gran interès per al comerç i la inversió estrangera.

La tàctica que va fer servir és molt més interessant des del punt de vista de l'historiador perquè la va aplicar activament per superar obstacles permanents. Ni Franco ni la seva dictadura van ser acceptats del tot a l'Europa occidental, ni tampoc en els clubs d'accés restringit (OTAN, Consell d'Europa, Comunitat Europea).

Espanya sóc jo!
Sempre va resultar incòmode en amplis sectors de l'opinió pública i, en conseqüència, la projecció d'influència internacional va ser minúscula, encara que molt lloada per al consum interior. Franco només rarament va perdre els nervis, una gran qualitat. Es va comportar sempre amb molta sang freda però també amb un tarannà narcisista, ja que per ell els seus interessos sempre van coincidir amb els d'Espanya.

Text: Ángel Viñas. Historiador. Catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid. És un dels referents pel que fa als estudis sobre la guerra civil i el franquisme.​

Al llarg de tota la seva vida, Franco es va dedicar a manipular la seva pròpia imatge. Sempre va ser ambiciós, i, quan era jove, per accelerar el seu ascens, exagerava ell mateix els seus petits triomfs en la carrera militar. Durant la Guerra Civil i després, ho feia a través de confidències fetes de manera directa o indirecta als seus hagiògrafs.

Vocació d'heroi
Es publicaven sobre ell unes afirmacions que tenien com a únic testimoniatge el mateix Franco. En els casos, per exemple, de biògrafs com els seus amics José Millán Astray o Joaquín Arrarás, és evident que les confidències van ser directes. La facilitat de Franco per crear llegendes va començar els primers anys que va servir a l’Àfrica. Va descobrir de seguida un talent per a la manipulació que va posar en pràctica amb els periodistes. Franco començava d’aquesta manera a conrear la seva imatge pública, una cosa molt reveladora de l’abast de la seva ambició.

En les entrevistes de premsa, en els discursos que pronunciava en banquets celebrats en el seu honor i en els textos que publicava, va començar a projectar de manera conscient la imatge de l’heroi abnegat. Durant la Guerra Civil, el seu sentit instintiu del valor de la presentació dels fets li va tornar a ser útil per accelerar el seu ascens al poder en la zona rebel.

Entre Alexandre i Napoleó
Per arribar a ésser Generalísimo i, després, Caudillo, la manipulació de la premsa mundial havia de tenir una importància fonamental. Pocs dies després d’arribar al Marroc, Franco va crear una oficina de premsa per transmetre la idea que ell era el líder dels rebels, quan això encara no era veritat.

En arribar al poder, a través dels mitjans de comunicació controlats pel règim es va llançar la idea d’un Franco assemblat a unes figures mítiques com ara Alexandre el Gran, Carlemany, Napoleó, l’arcàngel sant Gabriel i molts altres éssers, reals i imaginaris. A causa del control ferri que s’exercia sobre la propaganda, és evident que tanta manipulació de la imatge del Caudillo no hauria estat possible sense el vistiplau de l’interessat. Era un element crucial de la neteja de cervells que fou, conjuntament amb el terror estatal, un dels pilars del seu poder.

Text: Paul Preston. Historiador. El gran biògraf de Franco, un dels hispanistes més reconeguts.

Si analitzem en el seu conjunt l'època franquista, hem d'afirmar que econòmicament es van perdre els primers vint anys, atès que, fins a la fi dels cinquanta, no es van recuperar els índexs de producció i els nivells de renda que es tenien el 1935. Aquest retard no fou causat ni per les destrosses de la Guerra Civil ni pels efectes de la Segona Guerra Mundial, sinó que fou el resultat d'haver optat per una política autàrquica d'inspiració feixista que va aïllar el país, va contreure notablement la seva economia i provocà la misèria de milions d'espanyols. Cap altre país d'Europa va experimentar llavors un retrocés econòmic, en temps de pau, similar a l'espanyol. Aquesta errònia i classista política portà el règim a una total fallida econòmica a la darreria dels anys cinquanta, com reconegueren llavors diferents organismes internacionals.

Un miracle fals
El Pla d'estabilització del 1959 va significar un canvi, però va ser una obligació imposada per l'OCDE i l'FMI, i va representar poder vincular-se al gran creixement econòmic que llavors experimentaven els països de l'Europa occidental. Les inversions estrangeres i les divises proporcionades pel turisme —i pels dos milions d'espanyols que havien anat a treballar a països europeus, perquè aquí no tenien feina—, van ser els grans motors del fals "miracle espanyol". Els dirigents de la nova política econòmica, els López Rodó i companyia, es van limitar a gestionar un creixement provocat bàsicament per la supressió dels rígids controls que ofegaven les relacions econòmiques. Tal vegada podríem dir que el creixement econòmic de la darrera etapa de la dictadura es va produir semiespontàniament i "malgrat" el règim franquista.

Text: Borja de Riquer. Historiador. És autor d’una àmplia bibliografia relacionada amb el període franquista.

La dictadura de Franco va sortir d’una guerra civil, i en aquesta llarga i sagnant dictadura resideix la gran excepcionalitat de la història d’Espanya del segle XX. Morts Hitler i Mussolini, Franco va seguir trenta anys més. No va ser un parèntesi, sinó un element central que va dominar l’escenari de forma absoluta durant aquestes quatre dècades.

Les claus de la llarga supervivència
Quan es miren d’identificar les causes d’aquesta llarga durada, sempre surt, en primer lloc, per ordre d’aparició en la història, la repressió i la cultura excloent, ultranacionalista, que van dominar la societat espanyola des de la victòria a la guerra fins a la mort de Franco. Però hi va haver més factors.

Sense intervenció exterior, amb un exèrcit unit i amb un suport unànime, excepte en els últims anys, de l’Església catòlica, en la seva tasca educativa i de control social, la dictadura de Franco ja estava destinada a durar. Però és que a més de les forces armades, de la repressió i de la legitimació dels poders eclesiàstics, la dictadura franquista també va disposar d’una bona base social entre una població que acabava de sortir d’una guerra civil i l’últim que volia era una altra guerra.

Va ser Franco un modernitzador?
Els bons anys del 'desarrollismo', oposats a la postguerra, l’autarquia i la fam, van alimentar la idea, sostinguda encara avui per la dreta política, que Franco va ser un modernitzador que hauria donat a Espanya una prosperitat sense precedents. Resulta difícil creure i demostrar, però, que un general que, juntament amb els seus companys d’armes, va provocar una guerra civil, amb efectes desastrosos, i es va mantenir en el poder absolut i de forma violenta durant gairebé quatre dècades, fos un modernitzador o un salvador de la pàtria enfront del comunisme i la revolució.

Text: Julián Casanova. Catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Saragossa. Ha coordinat i escrit diverses obres d’anàlisi sobre la dictadura franquista i el seu llegat. 

Franco mai no va deixar de ser un militar de formació tradicional espanyola, ideològicament instal·lat en la concepció d'una Espanya imperial que creia que la progressiva consolidació de la societat liberal burgesa —és a dir, la democràcia, la industrialització i els partits polítics— era la causa de la decadència secular d'Espanya.

Odi profund a Macià
Catalunya era, per l'Exèrcit espanyol, el paradigma d'una realitat que la gran majoria dels militars rebutjaven absolutament de manera ideològica, fins i tot personal. La seva idea d'un estat centralitzat era incompatible amb una Catalunya amb identitat pròpia. Per això els franquistes consideraven que calia aplicar una cirurgia agressiva, tallant d'arrel, fins arribar a l'execució física, tot el que fos una manifestació de la seva identitat. La llengua, la cultura i els seus fonaments econòmics.

La idea de voler treure les indústries de Catalunya vers altres zones de l'Estat respon a aquesta idea. Barcelona era, com deien els militars franquistes, la gran culpable dels mals de la pàtria. La capital catalana era el lloc del comerç, dels negocis, de la cultura. Per contrarestar tot això, Franco va intentar convertir Madrid en el contrapoder. Va ser el gran alcalde de Madrid.

Franco mai no va entendre Catalunya ni la va apreciar. Serrano Suñer va explicar que qui més odiava el seu cunyat no era Companys, sinó Macià, "perquè era militar". I els franquistes catalans eren la personificació de l'interès econòmic per sobre de tot, precisament el tòpic que mantenien els prejudicis militars espanyols envers el país: eren avars, negociants, fenicis i jueus.

Text: Josep M. Solé i Sabaté. Catedràtic d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Una de les veus més autoritzades en la guerra civil i la repressió franquista.​

A Barcelona el càrrec l'exercia un home molt significatiu, Rodolfo Martín Villa. Cal distingir entre la imatge aperturista que ell va voler donar posteriorment i allò que va fer en realitat. En el primer aspecte, la interpretació que dóna a les seves memòries (1984) és que la mort del dictador gairebé coincidia amb la voluntat d'implantar la democràcia des de sectors del mateix règim. Tanmateix, la realitat va ser una altra.

Modernitzar 'El Movimiento'...
Martín Villa exercí en el complex moment de la crisi final del règim, i en aquest context d'incertesa i desconcert es plantejà com a objectiu l'expansió i la modernització del Movimiento Nacional. Volia ampliar la base social del règim per garantir-ne la continuïtat, la qual cosa el portà a fer nous contactes dins la societat barcelonina. Abandonà les formes dures del seu predecessor, Pelayo Ros, i protagonitzà un canvi d'estil amb certa flexibilitat en alguns camps. Va tolerar actes puntuals com les conferències sobre "Les terceres vies a Europa" i el recital de Raimon del 20 d'octubre del 1975. Però entre el juny i el setembre del 1975, per exemple, no s'estigué de suspendre gairebé 100 actes, ni d'actualitzar la "llista negra" d'artistes als quals calia prohibir...

...I mantenir la repressió
També va participar de la dura política repressiva del govern actuant amb contundència davant determinats conflictes laborals, accions veïnals o en les manifestacions per l'amnistia del 17 de novembre del 1974, i la de l'11 de setembre del 1975. I maldà per fer-la més eficaç —delimitant les funcions de les forces policials— i més selectiva sobre les forces antifranquistes. No debades, procedí, per exemple, a la detenció dels 67 participants a la Permanent de l'Assemblea de Catalunya a Sabadell, el 8 de setembre del 1974.

Text: Manel Risques. Professor d'història contemporània a la Universitat de Barcelona. Expert en la història de Catalunya sota el franquisme i a l’inici de laTransició.

Franco va governar Espanya com si fos una caserna; sempre va ser un militar africanista, auster en el menjar i en el beure, i sense aficions sexuals conegudes, tot i que el perdien les celebracions amb pompa de reialesa. Va governar sota pal·li i amb un únic objectiu personal: mantenir-se en el poder. És per això que al seu voltant es va crear una gran xarxa de tràfic d'influències i d'interessos econòmics, un gran estraperlo que va impregnar tot l'escalafó del seu aparell d'estat. També va permetre la corrupció en la seva família i en la cúpula del règim, perquè Franco pensava que els seus col·laboradors no conspirarien mai contra ell si els anaven bé els assumptes de la butxaca, segons va explicar al seu cosí i secretari Franco Salgado-Araujo.

L'epicentre, a El Pardo
El palau d'El Pardo va esdevenir l'epicentre de tots aquests negocis que giraven al voltant del seu cercle familiar íntim (els Franco, els Polo i els Martínez-Bordiú...). De fet, la família directa de Franco va presidir o formar part dels consells d'administració de més de 150 empreses de sectors tan diversos com les grans companyies siderúrgiques, elèctriques, bancs, automoció, immobiliàries, obres públiques, turístiques, sanitàries, agropecuàries o instrumentals, amb les quals encobrien part del seu patrimoni.

Un Franco a cada consell d'administració
Molts anaven a El Pardo "per asseure un Franco" al seu consell d'administració, assumpte que tractaven amb el secretari particular del general, José María Sánchiz Sancho, oncle del marquès de Villaverde, a qui tots anomenaven el mag d'El Pardo, i que va ser qui es va ocupar dels negocis familiars. Com a exemple il·lustratiu dels privilegis de què gaudia la família del dictador, el gendre de Franco, Cristóbal Martínez Bordiú, va ocupar llocs en els consells d'administració de 16 empreses (moltes d'elles de la sanitat privada) i va treballar simultàniament en vuit places mèdiques de la sanitat pública per les quals cobrava un sou superior a l'assignat al seu sogre com a cap de l'Estat.

Text: Mariano Sánchez-Soler. Periodista. Autor del llibre 'Los Franco S.A.' Un dels principals investigadors de les trames empresarials franquistes.​

És cert que molts testimonis així ho afirmen i val a dir que es tracta d'una qualitat estimable, tot i que, en realitat, no significa gaire cosa: va viure envoltat dels luxes corresponents al seu rang com a cap de l'Estat, se li feia constantment la pilota, mai no li va faltar res del que va voler...

Pocs capricis, però costosos
També és cert que els pocs capricis que va tenir van ser sempre costosos. El Pazo de Meirás no va ser cap fotesa, si bé es va tractar d'un regal. I és cert que, d'obsequis, en va tenir més, directament o per mediació de la seva santa esposa. El més significatiu va ser la finca Valdefuente, molt propera a Madrid. Però, per si de cas, s'ho va fer venir bé perquè mai figurés al seu nom i va construir una figura jurídica perquè fos la seva cònjuge qui l'explotés com si fos un arrendament. Però el més significatiu de tot i que exemplifica bé el seu comportament en el pla moral, ètic i polític va ser la forma i manera com, en plena Guerra Civil i en l'any immediatament posterior, va aconseguir, a la callada, una fortuna personal considerable que va mantenir durant força temps en forma líquida. Potser per si canviaven les tornes.

Tot plegat es pot sintetitzar en una frase que Chamberlain va emprar per parlar de Hitler quan va envair Txecoslovàquia i es va carregar els acords de Munic: "Mai no va ser un cavaller". Perquè Franco no solament va posar en marxa la més gegantina onada repressiva de la història d'Espanya, sinó que, a més, va aprofitar per fer-se milionari.

Text: Ángel Viñas. Historiador. Catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid. És un dels referents pel que fa als estudis sobre la guerra civil i el franquisme.

El 1975 el valor de les seves finques rústiques, palaus i edificis superava els mil milions de pessetes, segons les estimacions cadastrals i periodístiques del moment. Resulta impossible arribar a una xifra exacta perquè mai no es va poder saber el preu de propietats a les Filipines i a Miami, o els capitals dipositats a l'estranger.

Uns quants rocs a la faixa
En morir, Franco va llegar a cadascun dels seus set néts dos milions de pessetes en metàl·lic, procedents dels seus sous com a militar; a més, va deixar a la seva vídua, Carmen Polo, les úniques propietats consignades al seu nom: el Pazo de Meirás i el Canto del Pico. Els altres terrenys, finques, joies i obres d'art ja estaven en poder de la seva filla, Carmen Franco Polo, abans de la mort del seu pare, com va ser el cas de la casa del carrer de los Hermanos Bécquer, el palau de Cornide, la finca de Valdefuentes i un gran nombre d'immobles i finques que tenia a través de societats instrumentals.

Finques arreu
El 1975 els seus descendents posseïen, doncs, una gran fortuna. A més de les més emblemàtiques ja citades, van heretar el palau de caça de Franco a Castillo de las Navas, de Còrdova; finques i xalets a Parella (Guadalajara), a les urbanitzacions madrilenyes La Florida i Puerta de Hierro, a Entrepeñas, a Torremolinos (venut per Villaverde el 1981 per dos-cents milions de pessetes), a Oleiro (la Corunya) i a Miami (els Estats Units). També van heretar diversos habitatges de luxe i locals a la Castellana de Madrid.

No cal dir que quaranta anys a la cort d'El Pardo donen per a molt. La mecànica dels regals oferts al Caudillo es repetia al palau cada dimarts. Entre les audiències del cap de l'Estat, sempre hi havia una corporació, una fundació o un club de futbol que oferia alguna peça artística de valor; or, plata, teles, tapissos, insígnies, medalles...

Els buròcrates de Franco regulaven minuciosament els obsequis fins al punt que la Casa Civil, mitjançant uns mòduls impostos, precisava les dimensions i el pes que havia de tenir una medalla d'or amb què una ciutat volia obsequiar el dictador. Si estimem en dos milions de pessetes el valor aproximat de cada obsequi setmanal, s'arriba a la impressionant xifra de quatre mil milions de pessetes.

Patrimoni en alça
Més enllà d'aquesta estimació, els mil milions de pessetes en què, fa quaranta anys, podia valorar-se la fortuna dels Franco en funció de les propietats i els ingressos econòmics constatats, es multipliquen actualment, després de quatre dècades de vendes patrimonials milionàries i d'algun 'pelotazo' urbanístic com el de Valdefuentes, desenvolupat al llarg del darrer boom immobiliari.

Text: Mariano Sánchez Soler. Periodista. Autor del llibre 'Los Franco S.A.' Un dels principals investigadors de les trames empresarials franquistes.​