A principis del 1939 tothom sabia que el final de la guerra era a tocar. A mitjans del mes de gener, quan les tropes franquistes avançaven implacables pel sud de Catalunya, la Generalitat va ordenar l'aquarterament de tots els Mossos d'Esquadra a Barcelona. La matinada del dia 22, els dos-cents mossos d’esquadra que formaven part de l'Escorta Presidencial van rebre l'encàrrec de protegir el Govern en el seu camí cap a l'exili. El dia 5 de febrer el president Lluís Companys i el lehendakari José Antonio Aguirre van abandonar el país escortats pels Mossos. Era el darrer acte de servei del cos de policia de la Generalitat de Catalunya. A continuació, els Mossos, encapçalats pel comandant Frederic Escofet, van creuar la frontera. Allà van ser desarmats i conduïts al camp de concentració d'Argelers.

Estaven desfets. Josep Maria Malagelada, que havia format part de l'escorta del president Companys, ho va relatar per al diari Avui el febrer del 1977. Quan va posar els peus al camp d’Argelers, que no era més que una platja envoltada de filats espinosos, a Malagelada li va caure el món a sobre. “Mai havia tingut una sensació de desempar i anorreament com la d'aquells moments”, recordaria gairebé quatre dècades després.

El comandant Escofet, que amb prou feines s'aguantava dret —no tant pel cansament físic sinó per la sensació de derrota—, va anar a trobar les autoritats militars del camp i, fent valdre les normes internacionals, va exigir que es deixés sortir d'Argelers tots els mossos que volguessin tornar a Espanya, ja que eren membres d'un cos armat al servei d'un govern tan democràtic com ho podia ser el francès. Segons explica l’agent Malagelada, la demanda va fer efecte i els gendarmes van començar a avisar-los: “Les gardes de la Généralité de la Catalogne, c'est votre Chef qui vous appelle!”. Efectivament, flanquejat pels suboficials, Escofet esperava els seus homes damunt d'un petit turó: “No tots estem obligats a adoptar la mateixa actitud. Aquells qui no tinguin responsabilitats concretes en la guerra podran tornar a casa seva si així ho desitgen. D'aquí anireu a l'estació de ferrocarril més propera, on us esperarà un tren que us portarà fins a Irun”.

Allò era el final dels Mossos d'Esquadra. Però quedava un darrer gest: els sots-caporals van formar les esquadres en rengles de vuit per marxar en columna d'honor davant d'Escofet. “Vista a l'esquerra!” es cridava a cada esquadra quan els efectius passaven davant seu. Escofet, en posició de ferms, els saludava militarment, amb la mà a l'altura de la vista mentre li queien les llàgrimes.

Empresonaments a centres concentracionaris com el de Burgos
Després d’Irun, per a la majoria de membres del cos que van decidir tornar, la parada següent va ser el monestir de San Pedro de Cardeña (tot i que d’altres van anar a raure a Pamplona i Miranda de Ebro). Aquell centre religiós, situat a deu quilòmetres de Burgos, servia de presó franquista des del 1937. Inicialment s’havia planejat internar-hi una mica més d’un miler de presoners, però al final de la guerra n'hi havia més de deu mil. I entre ells, una colla de mossos d'esquadra que esperaven que les autoritats franquistes decidissin el seu destí.

Condemnats per ser agents del cos policial de la Generalitat
Acabar empresonat en un centre concentracionari com el de Burgos era l'inici d'una odissea de final incert. Tots els reclusos havien de ser classificats segons la seva afinitat amb el vencedors. Hi havia des dels “afectos al Régimen” fins als “desafectos graves”, i la decisió depenia, en bona part, dels avals que aconseguissin de l'exterior a través de familiars i amics. El perill era que els presos també podien ser denunciats, tal com va passar a diversos membres de les Esquadres. Val a dir, però, que la raó de processament va ser per estar en contra de l'Alzamiento i no pel fet de ser agents del cos de la policia de la Generalitat. És a dir, els condemnaven per la seva significació política i no per la seva condició professional. Se’ls acusava de militar a partits d’esquerres, ser anticlericals o perpetrar accions violentes.

Tot i això, independentment del desenllaç en el procés de classificació en camps com el de Burgos, quina vida esperava als homes que havien vestit l'uniforme de la policia de la Generalitat a la nova realitat de la Catalunya franquista? El passat condicionava el seu futur.

Els mossos d'esquadra que s'havien incorporat durant la guerra a les Esquadres de Catalunya, nom oficial dels Mossos d'Esquadra en l'època republicana, eren joves i van ser capaços de trobar formes de subsistència mitjançant altres oficis. Però els més veterans, que servien al cos des de la dècada del 1920 —o fins i tot abans—, no sabien fer res més. Una sortida era aconseguir entrar al cos de vigilants creat pels franquistes a la Diputació de Barcelona, però allò els obligava a congraciar-se amb les noves autoritats. Calia guanyar-se les simpaties dels amos de la Nueva España, que volien fer taula rasa del passat.

Delatar els antics companys d'armes
Un dels que ho va aconseguir va ser el sotscaporal Rossend Puig Colell. Fill de la localitat berguedana de Montclar, havia ingressat al cos l'1 d'octubre del 1922. El 13 de març del 1939, quan la guerra civil encara no havia acabat, ja era “guardián interino del Palacio Provincial”. Quins mèrits va fer el sotscaporal Puig Colell perquè el Glorioso Alzamiento Nacional l'acollís amb els braços oberts? Molt senzill, delatar els seus antics companys d'armes.

Revers de la fitxa del sotscaporal Puig i Colell, amb les seves empremtes dactilars

Per exemple, del sergent Josep Pla Aliqués diu que “el 19 de Julio de 1936, estando de baja por enfermo, prestó servicio, así como días sucesivos”. És a dir, que anar a defensar el Palau de la Generalitat de l’atac dels colpistes era motiu de denúncia. I encara era més greu que, una vegada controlada la situació, pocs dies després de l’inici de la guerra fos “el autor de una nota firmada por él y varios Mozos, pidiendo al Jefe del Cuerpo, la depuración del personal del mismo”. No només això, sinó que “según se decía en el cuerpo de guardia, fue el primero en presentarse al comité de obreros y soldados”. També “se decía que ejercía el control y dirección del comité del Cuerpo. Las comunicaciones cursadas por dicho comité se cree las redactaba él”. També assenyalava que s’havia afiliat al partit socialista “durante el periodo rojo-marxista”.

El denunciant també el va voler implicar en els disturbis dels primers dies del conflicte: “Cuando las turvulas (sic) entraron en el palacio del Obispo, él entró también, en unión de algunos Mozos, apoderandose de varios expedientes, instruidos contra curas de la Diócesis, repartiendo alguno de ellos entre los Mozos y dando lectura de los mismos a los Mozos en el Cuerpo de guardia”. També va entrar al convent de monges de Santa Clara “apoderandose de varias cartas que el padre Marcet de Montserrat habia dirigido a dichas hermanas, incauntandose de un aparato que él decia servia para darse suplicio las referidas hermanas, ensayándose (sic) con el mismo en el Cuerpo de guardia, delante de los Mozos y clases”.

A la denúncia fins i tot hi va incloure fets poc clars que se suposava que el sergent Pla Aliqués havia protagonitzat abans de la guerra: “[...] estando de Subcabo en el puesto de Castelltersol por los años de 1931 al 1932, él como guía en unión de una camioneta de guardias de asalto y por la noche, cometieron varios atropellos en unas casas del término de Moyà, entre ellas casa Masot, de cuyas resultas se cree murió el dueño”.

Fitxa de "Josè" Pla Aliquès (revers)

Del mosso d'esquadra de la Secció Motoritzada Magí Rafecas Aluja, s’assenyalava que va actuar amb abús d’autoritat durant el juliol del 1936: “[...] en los primeros días de la revuelta entró en el piso que ocupaba un cura, echando varios muebles y ropas a la calle. [...] Entró varias veces a buscar tabaco en el estanco de la Plaza de San Jaime y también entró en el piso que da encima del número 6 de la expresada plaza, donde vivia un cura, echando muchisimos muebles desde el balcón. [...] Otro tanto hizo de entrar en la casa del Sr. Conde del Monseny, señalada con el número 2 de la repetida plaza, haciendo igualmente que en los dos pisos anteriores. Alguien tambien lo encontró juntamente con otros Mozos junto a la caja de caudales con un soplete para violarla con el fin sin duda de apoderarse de lo que habia dentro”.

Com es pot apreciar, la base de moltes de les acusacions que feia Rossend Puig Colell contra els seus companys era més la rumorologia que les proves fefaents, i en molts dels informes l’expressió més habitual és “según se decía”. És paradigmàtic el cas del sergent Lluís Betriu, “que fue jefe y comisario Político de las Patrullas de Control” a la zona de la Vall d'Aran. “Según se decía por los Mozos, entre él y las patrullas al guardar la frontera, habían cometido algún asesinato contra personas de derecha que iban a pasar la frontera Francesa” i era “según se decía, afiliado al partido Socialista”.

Les relacions d’amistat també podien ser inculpatòries a ulls de les autoritats franquistes. Del caporal Jaume Pey Joan s’assenyalava que era un “elemento de mucho cuidado” perquè a més de ser “contrario a la religión y afiliado al partido socialista” i que “se le considera rojo cien por cien”, havia estat “íntimo amigo de los individuos que formaban parte del comité del Cuerpo”.

Puig Colell es referia al Comitè de Depuració dels Mossos d’Esquadra, un organisme creat immediatament després de l’esclat de la guerra civil per investigar, i si era necessari expulsar del cos, els membres de les Esquadres denunciats pels comitès antifeixistes dels municipis o per altres companys d’armes pel fet de ser simpatitzants dels colpistes que s’havien aixecat contra la República.

El 1939, amb els franquistes imposant les seves lleis, els integrants del Comitè de Depuració estaven en el punt de mira, i delators com Rossend Puig s’esforçaven a assenyalar-los com a persones violentes i sense escrúpols. Per exemple, del caporal Francesc Farré i del mosso d'esquadra Vicenç Cabau en feia constar que “formaban parte del comité revolucionario del Cuerpo de Mozos” i que “en los primeros días de la revuelta, ambos inviduos, acompañados de una mujer, pariente de alguno de ellos, con el auto que tenian a su disposición, facilitado por la Comandancia del Cuerpo, se fueron de esta de Barcelona a Lérida y en unión de dos paisanos más, fueron a la cárcel de dicha ciudad, sacando de la misma, el Jefe de los regionalistas, un tradicionalista y dos más. Les condujeron al cementerio de dicha capital, donde los asesinaron”. La prova que aquelles delacions tenien com a principal objectiu guanyar-se les simpaties dels vencedors era que fins i tot es dirigien contra els difunts. El caporal Francesc Farré feia gairebé dos anys que era mort, havia caigut durant els fets de Maig del 1937.

En el cas de la denúncia contra el caporal Ramon Ventura, es remuntava a uns fets ocorreguts gairebé vint anys enrere. Tot per demostrar que era un home amb un passat tèrbol: “[...] a últimos del año 1920 o primeros del 21, hizo unos disparos de pistola a un paisano (se ignoran los motivos) al que hirió o mató”. Per fugir de la justícia, sempre segons el delator, Ramon Ventura “aquella misma noche se alistó en el banderín de enganche del Tercio y la mañana siguiente ya salía para Melilla”. Després de 17 mesos de servei va ser llicenciat “debido a las gestiones hechas por su madrina de guerra y por cuyo conducto tambien ingresó en el Cuerpo de Mozos”.

Després, durant “bastante tiempo”, va ser destinat a Barcelona “donde se hizo una carida (sic), esposa de un Mozo”. A continuació va ser traslladat a Taradell, “donde con mucha frecuencia pedía permiso para ir a Alella al objeto de ver a su padre y en vez de ir a Alella, iba a ver a su carida (sic)”. Arran d'això va estar a punt de ser expulsat però el van acabar destinant a Torelló. A partir d’aquell moment va treballar al “servicio de correría (sic) por la parte de Vich. Iba con un Mozo de su confianza (los Mozos Roura y Miguel Vilella si quieren declarar la verdad son Testigos) dejaba de hacer la correría para ir a pasar la tarda (sic) a las casas de prostitución”. Per reblar el clau, es fa constar que era “contrario a la religión Católica y se le cree afiliado al partido socialista y simpatizante de los rojos”.

Ara bé, no es pot passar per alt que a l’informe inculpatori contra l’agent Ventura també s’hi pot llegir: “Presentó denuncia contra el Subcabo, Rosendo Puig Colell, ante el comité del Cuerpo en los primeros días de la revuelta”. Efectivament, el sotscaporal que el 1939 s’havia convertit en delator, el 1936 havia estat víctima del Comitè arran d’una denúncia presentada per un grup de companys entre els quals hi havia Ramon Ventura. L’havien investigat i degradat de categoria. El Comitè estava format per un grup de mossos d'esquadra escollits que investigaven les denúncies que rebien. La màxima sanció que es va imposar va ser l’expulsió del cos, però els càstigs no sempre es van fer efectius perquè es requeria el vistiplau del comandant en cap, el tinent coronel Fèlix Gavari, el màxim responsable de la policia catalana en aquells moments, i també calia la ratificació per part del president Companys.

Tot i que als depurats el pitjor que els podia passar era perdre la feina, quedaven assenyalats públicament, i als primers compassos de la guerra, en què la violència revolucionària campava al seu aire, tres mossos d'esquadra depurats van ser assassinats. La primera víctima fou el sergent Josep Prunés i Amoros (nota de correcció: o Amorós?), cap del destacament de Vallvidrera, que tenia amistat amb alguns dels que havien secundat la rebel·lió el 18 de juliol del 1936 a Barcelona. Inicialment se’l va voler expulsar del cos, però la sanció es va convertir en una jubilació anticipada perquè pogués cobrar una pensió. Prunés no va voler escoltar les recomanacions del tinent coronel Gavari, quan li va proposar quedar-se a la Generalitat per protegir-lo, i va anar a Vallvidrera. Va desaparèixer el 2 d’octubre després que uns individus se l’enduguessin de casa seva. No se’n va saber mai més res.

El segon cas va ser el protagonitzat per Vicens Morera. Quan va esclatar la guerra era caporal a Castelldefels i, en comptes d’obeir l’ordre de presentar-se a Barcelona, es va amagar al bosc. A finals de juliol va ser detingut i jutjat pel Comitè, que el va expulsar del cos acusat de falta greu. Va desaparèixer el 26 d’octubre a les Bòbiles d’Esplugues.

I finalment el cas del sotscaporal Pere Mongay Pomé és simptomàtic de l’afany de revenja que va provocar tantes morts aquells primers mesos de guerra. Tres anys abans, el 1933, havia participat en la repressió d’un aixecament anarcosindicalista a Ripollet i, a més, el juliol del 1936 va rebre l'ordre per part del Govern de la Generalitat de protegir el monestir de Montserrat. De fet, Mongay va aconseguir que alguns destacaments de milicians anarquistes desistissin de destruir-lo. Tot plegat, sumat al fet que era un home religiós, el van posar en el punt de mira. Conscient del perill que corria, i malgrat que el Comitè dels Mossos el va depurar, es va quedar a la Generalitat. Però no va ser suficient. El 2 de novembre, quan va sortir de Palau per anar a dinar, va ser detingut per les Patrulles de Control de Ripollet, que el van traslladar a la txeca del carrer Ample, on va ser torturat i assassinat.

A la violència que havia posat fi a la vida d'aquells tres policies a l'inici de la guerra, encara s'hi havia de sumar la repressió que van patir els vençuts un cop acabat el conflicte. El 1939 els vencedors van tenir molt present el vincle entre els Mossos d'Esquadra i la Catalunya autònoma i republicana a l’hora de passar comptes. La maquinària repressiva es va posar en marxa, però el sistema judicial franquista era un caos. S’acumulaven els expedients i coincidien causes i consells de guerra, fins al punt de declarar en rebel·lia mossos perquè no es presentaven a declarar quan en realitat estaven presos a Burgos o a la mateixa Model de Barcelona. Això va fer que els judicis iniciats arran de les denúncies que va fer el sotscaporal Rossend Puig Colell el 1939 no es resolguessin fins al 1943 i, a més, l’auditor va acceptar que els càrrecs eren poc consistents i bona part de les causes foren sobresegudes.

Pensions per a les vídues dels mossos
Ara bé, el denunciant havia aconseguit la recompensa desitjada: guanyar-se un lloc a la Diputació i assegurar el futur de la seva dona, a qui se li va concedir una pensió quan ell va morir. Algunes vídues dels antics companys d’armes no van tenir la mateixa sort, com l’esposa del caporal Francesc Farré Prat, que, com s’ha explicat, havia mort durant els fets de Maig. Per aquesta raó no havia estat processat el 1939, però la denúncia de Puig en què se l’acusava de pertànyer al Comitè de Depuració sí que va servir perquè les autoritats franquistes no concedissin la pensió a la seva muller. La dictadura deixava ben clar als vençuts que ho eren encara que haguessin mort i que qui volia sobreviure a la Nueva España havia d’estar disposat a assenyalar els enemics. Això és el que va fer Rossend Puig Colell als Mossos d’Esquadra. No va ser l’únic que ho va fer al Cos de Mossos d'Esquadra ni a la Catalunya ensorrada del 1939. La por es va ensenyorir del país