Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...El coet de la República Catalana, un invent oblidat
L'any 1937, el català Josep Belmonte va desenvolupar un coet aeri amb finalitats militars que no fou atès per les autoritats de la Generalitat
Aquest article és sobre la història de Josep Belmonte i del seu invent, un coet de combat aeri que va posar a disposició de la Generalitat republicana. En aquest altre article us mostrem els documents inèdits sobre el giny: la carta a Lluís Companys, l'informe i les imatges que Belmonte hi va adjuntar.
El torpede de Josep Belmonte, un coet de combat aeri, constava, a l’exterior, d’un cilindre de planxa prima de mig mil·límetre i d’uns 70 centímetres de llargada, semblant a un projectil de canó de 75 mil·límetres, amb una punta ogival de coure. A l’interior del tub hi havia el tub-cambra de l’explosiu, que podia suportar una bomba de dos quilos de pes aproximat, “procedent de fosa, amb talls pinya per facilitar l’explosió i convertir-los en projectils”. El llançament s’efectuava sobre un aparell de disparar, des d’on “s’encén la metxa del coet” abans de l’expulsió del projectil en únicament de quatre a sis segons “i sense la més mínima trepidació, adquirint instantàniament la velocitat de 700 quilòmetres per hora que no abandona fins arribar al seu destí”.
El principal avantatge del coet
El principal avantatge que veia Belmonte en el coet projectil aeri era la seva eficiència “contra atacs aeris”, ja que aconseguia disparar en intervals de deu segons, amb una altura de 2.000 a 4.000 metres. I insistia que la seva utilització es podria efectuar sota qualsevol condició meteorològica adversa, amb vent o pluja.
L'abast del coet en el combat a terra
Quant al combat a terra, segons Belmonte “l’abast del projectil de combat, amb el mateix aparell de llançament, és de 1.200 a 4.000 metres [...] els seus efectes han de ser més mortífers que el morter, puix que sempre s’està fora de l’abast de metralladora i fuselleria, i justament amb la seva mobilitat és possible aconseguir un foc persistent i inestroncable”.
Altres possibilitats del torpede
Belmonte també va advertir que “les possibilitats del torpede aeri no són ací acabades ni de bon tros, la llista d’idees i aplicacions que sobre aquest aparell se m’han ocorregut voregen els límits de la fantasia. No obstant això, hi ha en estudi un tipus de torpede gran de combat, de 20 quilos de pes, per a un abast de deu quilòmetres”. I fins i tot aventura un “torpede marí, de gran potència, la força propulsora del qual seria per mitjà també de coets. La finalitat d’aquest estri seria protegir i defensar la costa contra els atacs de vaixells enemics, ja que l’abast del torpede seria molt gran i la seva explosió, inevitable”.
Simplicitat de fabricació
Belmonte també va remarcar la "simplicitat de fabricació" del seu giny: "Els materials emprats en la seva construcció, tots fàcils d’obtenir, que de cap manera ens en podem trobar mancats, la lleugeresa de pes del projectil, la simplicitat i lleugeresa de l’aparell de llançament, la facilitat de punteria”.
El 2012, a través del testimoni de la filla de Josep Belmonte, Maria Rosa, SÀPIENS va saber que el seu pare, ajudat pel seu germà, va treballar durant el primer semestre del 1937 en un taller de la plaça de Lesseps de Barcelona, just on ara trobem una biblioteca i que anteriorment fou cotxera de tramvies, en el desenvolupament del projectil aeri. Allà elaboraren els plànols tècnics i la construcció de l’artefacte, tant del llançador com dels tres models de projectils. Les proves, les dugué a terme, com així ho demostren les fotografies que s’han conservat en el dossier ‘Torpede aeri’ del fons Tarradellas a Poblet, a la costa del Garraf, en uns penya-segats davant el port de Vallcarca.
No hi ha rastre de documents oficials que autoritzessin aquestes proves i, per tant, entenem que fou el mateix Belmonte, amb l’ajut d’alguns dels seus col·laboradors, qui va creure oportú efectuar-les en aquesta zona abrupta i rocosa, allunyada de la població. Amb tot, és fàcilment imaginable l’ensurt dels veïns de la zona en veure com en més d’una ocasió s’alçaren amb l’estampa d’uns projectils amb reactor estavellant-se a les aigües de la costa del Garraf, molt a prop de Sitges.
Després de mesos de treball, el 20 d'agost del 1937, Belmonte va escriure una carta a Lluís Companys en què li parlava -o li tornava a parlar- del seu giny: "Em prenc la llibertat de dirigirme a vós, perquè entenc que tinc un deure de fer-ho, per comunicar-vos la situació en què es troba l’aparell de la meva invenció TORPEDE AERI, el qual, després de molts treballs i laboriosos assaigs, he aconseguit acabar de manera que promet ja uns rendiments extraordinaris.” L’escrit de Belmonte a Companys -un dels dos únics documents escrits oficials sobre el projecte del torpede- és un dels milers de documents que forma part de l’immens fons de la Generalitat republicana que el president Josep Tarradellas conservà a l’exili i que ara romanen a l’arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet. La carta s'acompanyava d'un informe tècnic i diverses fotografies de l’anomenat 'torpede aeri', però la Generalitat republicana no va poder posar mai en pràctica aquest coet militar.
La carta que Belmonte adreça a Companys, l’agost del 1937, reflecteix clarament, i segurament per primera vegada, una petició d’ajuda oficial en uns moments en què la maquinària bèl·lica de les tropes franquistes és superior a la republicana: “Em dirigeixo a vós una vegada més [n’ignorem les precedents], perquè necessito de la vostra ajuda per a la solució dels petits i grans inconvenients amb què ensopego [sic], de caràcter oficial alguns, si bé completament explicables”. Belmonte explica que les dificultats tècniques de l’aparell, “especialment el que es refereix a punteria i fabricació, fa tres mesos que estan resoltes”, però apunta clarament una queixa formal: “Si l’aparell no està ja en vies d’utilització militar és per motius que no m’explico”.
Manca d'ajuda governamental
El drama de Belmonte sempre va ser la manca d’ajuda governamental. No tenia els diners per industrialitzar el projectil i ben just li arribaven per fer-ne el prototip, ja que sabem que renuncià al sou d’oficial per poder disposar de temps per al projecte. Belmonte havia demanat a Fèlix Carreras, comissari general d’Ordre Públic, “permís per al meu germà, igualment com jo guàrdia vigilant conductor, per ajudar-me en les proves definitives”, un permís que li denegaren, tot i -com apunta el mateix Belmonte- “portar suficient documentació legal”.
L’única persona que sí que atengué les peticions del revolucionari inventor fou Eugeni Vallejo Isla, cap de la Secció de Metal·lúrgia de la Comissió d’Indústria de Guerra. Vallejo, que havia treballat a la Hispano-Suiza, delegat per les confiscacions d’instal·lacions industrials del Comitè de Milícies Antifeixistes. Per la carta de Belmonte a Companys sabem que l’ajuda de Vallejo fou “moral i material”, tot i que n’ignorem la concreció.
Per què la Generalitat va donar l’esquena al projecte?
Les raons poden ser dues. La primera, les autoritats del Govern no dipositaren gaire confiances en els coneixements de Belmonte, com ell mateix sembla reconèixer en la carta a Companys: “[...] crec jo, que pel fet d’ésser caporal de seguretat conductor, nomenat fa poc, no es té suficient confiança en el meu aparell, ni es dóna suficient importància a les meves demandes que hi estan relacionades”. La segona hipòtesi, segurament complementària amb la primera, és de tipus polític, ja que la Generalitat, l’agost del 1937, no tenia plenes competències en la fabricació d’armes.
A més, just quan Belmonte havia enllestit el seu torpede aeri, la indústria de guerra catalana estava a la via morta. El Govern de la República Espanyola mai no va veure amb bons ulls que Catalunya desenvolupés una indústria de guerra paral·lela a l’estatal, i el 14 de maig del 1937 assumia les funcions de les conselleries de Defensa i Governació de la Generalitat. Belmonte va esperar una ajuda que un any després, l’agost del 1938, esdevenia impossible quan la República Espanyola expropiava definitivament totes les fàbriques d’armes catalanes.
La Comissió d’Indústries de Guerra de la Generalitat republicana
Lluny quedava la dinàmica indústria de guerra catalana impulsada l’agost del 1936, quan s’havia creat la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya i la consegüent Comissió d’Indústries de Guerra. El 26 de setembre del 1936, Josep Tarradellas -que també era conseller d’Economia del Govern Companys- va assumir ple control de la Comissió i va dissenyar una estructura formada per diverses fàbriques arreu de Catalunya, un conglomerat que conformava una autèntica indústria de guerra al Principat que fins i tot fou vista com una inversió industrial de futur per al país. Amb tot, les fàbriques d’armes no van funcionar com s’esperava per manca de recursos energètics, de personal, de matèries primeres i de finançament estatal.
Com va explicar la filla de Belmonte a SÀPIENS, el seu pare "va donar suport sempre a la República Catalana, però hi havia massa gent que li tenia enveja i fou denunciat i empresonat per delacions de persones properes a ell. Mai no vam saber qui foren. El portaven a la presó de Montjuïc i, com que no tenien cap prova contra ell, el deixaven anar al cap d’unes hores o d’uns dies. Tenia por que pogués passar quelcom a la meva mare i als meus germans. Jo vaig va néixer set anys després d’acabar la guerra civil”.
Desencisat i davant la manca de seguretat per la seva integritat i la de la seva família, Josep Belmonte, ja a l’inici del 1939, no vol que els seus estudis, els plànols i documents del projectil acabin en mans de les tropes franquistes. Així que, mentre estava empresonat a Montjuïc, va demanar a la seva dona que agafés tots els documents sobre el torpede aeri, que es posés en contacte amb un amic i que anessin junts a lliurar-ho tot al consolat dels Estats Units a Barcelona.
L'interès dels soviètics pel torpede
I és que l’invent de Belmonte també despertà l'interés dels soviètics, que tenien una extensa xarxa d’espionatge a la capital catalana. Segons explica Maria Rosa Belmonte, el seu pare va rebre una oferta per marxar a treballar a Moscou, però no volia fugir del seu país i va optar per confiar en els americans, lliurant-los tota la informació, en espera de rebre notícies del desenvolupament del coet aeri. També per una qüestió política, ja que Belmonte tenia més simpaties per les democràcies atlàntiques que no pas per la Unió Soviètica liderada per Josif Stalin.
Durant la Segona Guerra Mundial, el projectil aeri a distància en què tant confià Belmonte fou una de les armes més utilitzades, atès el baix cost de la seva producció i la seva eficàcia com a artilleria antiaèria en alguns casos i com a arma llançada des dels avions contra objectius terrestres. No solament pels nord-americans i els anglesos, sinó també pels alemanys, que desenvoluparen una arma encara més sofisticada a partir del torpede aeri, els míssils V-2 llançats contra Anglaterra, que serien l’embrió dels míssils de llarga distància desenvolupats durant la guerra freda entre els Estats Units i el bloc soviètic.
Acabada la Guerra Civil Espanyola, Belmonte es va desentendre del seu passat, resignat per la sort del seu país i de la República que sempre defensà. Amb la seva família va romandre a Barcelona, amb algunes estades a la província de Terol, d’on era la seva esposa, dedicat de nou al comerç del moble de vímet. Tot i els diversos interrogatoris durant els mesos posteriors a l’ocupació de Barcelona, Belmonte no va ser acusat d’activitats contra el nou règim, ja que havia fet desaparèixer qualsevol documentació sobre el seu invent.
Al llarg de la seva vida i fins a la seva mort, el 1979, Belmonte mai no s’oblidà de la paternitat d’un projectil que potser hauria pogut revolucionar la batalla aèria contra l’enemic. La incògnita que queda per desvelar és l’ús que els americans feren dels plànols i documents que Belmonte els lliurà el 1939. Maria Rosa Belmonte ens va explicar que el seu pare, als anys quaranta, es va adreçar a les autoritats del consolat americà a Barcelona per demanar més informació sobre la destinació dels seus treballs. Li ratificaren que els documents foren lliurats a aquest organisme, però sense més detalls, sota la premissa de silenci reservat.
De pares catalans, Josep Belmonte va néixer el 12 de gener de 1899 a Cadis, on la seva mare, Anna Cañellas, d’una família dedicada al comerç, va desplaçar-s’hi per estar al costat del seu marit, Joan Belmonte, maquinista d’un vaixell mercant que feia el recorregut entre Cadis i Barcelona, per viure junts el naixement del seu fill. En tornar a Barcelona, van viure al carrer de l'Oreneta, a Gràcia.
El viatge a Cuba
Als 19 anys, Belmonte va viatjar a Cuba amb un cosí per aprendre els secrets de la indústria del moble fabricat amb vímet, que exportà a Catalunya i a la província de Terol, d’on era originària la seva esposa, Rita Soriano, amb qui va tenir quatre fills. De nou a Barcelona, el jove Belmonte continuà amb el negoci del vímet i fins i tot guanyà, amb una mostra, un premi a l’Exposició Internacional del 1929.
La República i la Guerra Civil
Amb la proclamació de la República, Belmonte deixà el vímet per entrar a formar part del cos de policia d’assalt —dedicada a la seguretat interior— de la nova Generalitat de Francesc Macià. L’octubre del 1934, arran dels fets del dia 6, quan el Govern de Companys proclamà l’Estat català, descobrim a 'La Vanguardia' que fou un dels molts funcionaris fidels al Govern català arrestats i empresonats al vaixell 'Uruguay', al port de Barcelona. L'estiu del 1936 formà part dels guàrdies que el 19 de juliol “sostingueren les forces faccioses al passeig de Gràcia i Diagonal”, segons va explicar ell mateix en la carta que li va adreçar a Lluís Companys.
A la primeria del 1937 li atorgaren el rang d’oficial, “càrrec que no vaig acceptar” -com va escriure Belmonte al president Lluís Companys- per poder-se dedicar, dia i nit, al torpede aeri, “treball en el qual tenia i tinc encara la certesa que col·laboro amb més intensitat per la causa de la llibertat”. El 1937 va idear i construir el primer coet de combat català, que anomenà torpede aeri, però no va tenir el suport de la Generalitat. Després, del 23 d’agost al desembre del mateix any, va estar al front, ja com a caporal de seguretat conductor, “amb Enginyers, Fortificacions i Obres, organitzant en tot el front la secció de Transport”.
Després de la guerra retornà a les seves activitats comercials relacionades amb la indústria del vímet. Va morir a Barcelona el 9 de novembre del 1979. Al llarg de la seva vida, Belmonte mai no s’oblidà de la paternitat d’un projectil que potser hauria pogut revolucionar la batalla aèria contra l’enemic. Ni tampoc la seva filla, Maria Rosa Belmonte, qui, el 2012, va dir a SÀPIENS: “Mai ningú no li ha reconegut la paternitat de la invenció del primer coet aeri amb finalitats militars de l’Estat”.
En aquest altre article us mostrem els documents inèdits sobre el giny: la carta a Lluís Companys, l'informe i les imatges que Belmonte hi va adjuntar.
Comentaris