Guerra civil i franquisme

El dia a dia al front de l'Ebre

Reconstruïm la vida en un dels fronts més importants de la Guerra Civil a partir de les cartes que va escriure el xocolater barceloní Joan Adserias a la seva esposa

Sònia Casas Codinach
19 de juliol de 2019

Dissabte, 9 de juliol del 1938. “Estimada Mercè, saps que sóc fora de Barcelona com crec que un company de quarter et va donar l’encàrrec (...) Estic molt bé per ara. Mentre la cosa segueixi així mengem millor que al quarter, a cadascú ens donen un petricó de vi al dia, el “chusco” o llenties o mongetes amb sardina i després les postres, que són prunes molt bones, collides ací mateix”. Així comença la primera carta de les 41 que Joan Adserias va escriure a la seva esposa l’estiu del 1938. La comunicació epistolar entre els dos va ser pràcticament diària fins al 7 de setembre. Aquell dia es van acabar les cartes a la bústia de la Mercè Crusellas.

1 El viatge fins al front
Muntatge amb algunes de les cartes que Joan Adserias va enviar a Mercè Crusellas des de la trinxera
Muntatge amb algunes de les cartes que Joan Adserias va enviar a Mercè Crusellas des de la trinxera

El viatge que els va separar per sempre havia començat dos mesos abans. A les vuit del vespre del 8 de juliol del 1938, 60 vespres abans de caure mort a les Terres de l’Ebre, el Joan sortia cap a l’estació de França de Barcelona amb la resta dels seus companys del quarter Karl Marx. El trajecte es va allargar fins a les nou del matí del dia següent. Establert al campament, el soldat va començar a conviure amb cinc companys més del quarter de Barcelona. Dormien junts en una barraca de campanya feta per ells mateixos amb troncs de pi i ho compartien tot: cantimplores, papers de sobre, tabac, segells i flassades, l’objecte que més va trobar a faltar. "Aquí hi fa molt fred (...). Entre els cinc companys que tenen flassada en un lloc o altre em tapen una mica, però no va tan bé com tenir una flassada individual".

Una calefacció precària

Al front ningú no podia permetre’s el luxe de fer una foguera per escalfar-se ja que podia evidenciar la seva posició davant les tropes enemigues. Un primitiu braser fet de llauna era tota la calefacció de què els soldats disposaven a les trinxeres i als refugis, on el vent i la humitat es mostraven implacables.

2 L'equipatge imprescindible
Joan Adserias, entre el 1934 i el 1936, vestit de manera elegant
Joan Adserias, entre el 1934 i el 1936, vestit de manera elegant Família Adserias

"Ben embolicat amb la flassada, al paquet posa-hi: la navalla, la brotxa de sabó, papers, sobres i segells, ja que no podem anar al poble a comprar res, tot és vida de camp. Un mirall, tres agulles de cosir, fil color caqui i blanc, dos llapis, dos llibrets, paper de fumar que està al prestatge de l’armari del menjador, un encenedor de metxa grossa, un parell de cordons per a les sabates negres, i també unes espardenyes, ja que ací a aquest pas ben aviat em quedaré sense sabates. (...) Envia-ho tot a 31 Brigada, 121 Batalló, 3a Companyia, 3a Divisió. Túria 3 CC XV".

Intercanvis entre bàndols

Es podria dir que era la llista de béns essencials al front. Tant era així, que molts mercadejaven amb aquests productes, fins i tot amb els soldats enemics. Els republicans disposaven de roba caqui, metxes d’encenedor, espardenyes, diaris i paper de fumar. Els franquistes els donaven a canvi tabac, conyac i llaunes de sardines o de melmelada. Per fer possible l’intercanvi, a vegades les mercaderies es deixaven en una pedra convinguda o bé es llençaven d’una trinxera a l’altra, fet que provocava que més d’una vegada l’objecte quedés entre les dues línies.

En Joan mai no en deia res, d’aquests intercanvis, perquè a la zona on ell es trobava no eren factibles. Sí que explicava, però, els pocs diners que es necessitaven al front. "Aquí no gastem res. Del dia 9, que vam arribar al primer poble fins avui, 19 de juliol, he gastat 5 ptes. d’avellanes. Ahir ens va tocar anar al cine, valia 1 pta. Vam veure una pel·lícula molt maca que es diu “Rebelión a bordo”. Avui, per celebrar dos anys de guerra, hi ha hagut ball a la plaça del poble (...) però no hi havia manera de ballar perquè no hi ha gaire noies al poble (...). Nosaltres sis ens hem dedicat a veure el poble. Després m’he fet afaitar pel barber, a qui he donat 1,50 ptes. Total gastat en 11 dies: 7,50 ptes".

3 El pas de les hores al front
La primera carta de Joan Adserias, que data del 9 de juliol de 1938
La primera carta de Joan Adserias, que data del 9 de juliol de 1938

En Joan es queixava de l'avorriment i de com cada dia que passava era igual que l’anterior. "18 i 19 de juliol. La vida al campament és sempre igual. Al matí, diana a les 6.30 h. Després gimnàstica, esmorzar, que cada dia és cafè (...) A les 8 h maniobres i pràctiques de tir, una hora de descans i després dinar a les 13 h. Fins a les 16 h no ens diuen res, temps de “siesta”, però no es pot dormir perquè hi ha unes mosques emprenyadores que per treure-te-les has de començar a repartir bufetades. De les 16 h a les 18 h, teoria de tir. Tornem al campament a les 19.30 h, hora de sopar, després passen llista i a dormir".

Dies llargs i nits en blanc

Les hores de son eren en realitat un bé escàs. Quan no es passava una nit en blanc a causa d’una guàrdia o d’una llarga caminada nocturna, les incomoditats de dormir a les barraques del campament, a la trinxera o al ras impedien un bon descans. Sense matalassos, el més normal era dormir a terra sobre una manta o a falta d’aquesta directament sobre els matolls, una capa de palla o un llit de conreus llaurats. "En aquest moment som a quatre hores d’on érem abans, ja que la nit del dimecres 20 de juliol ens van llevar a la una per marxar d’allà on érem amb tot l’equip. A les 3 h vam començar la marxa i no hem parat de caminar per carretera fins quatre hores més tard. Ara estem asseguts en una muntanya esperant ordres i aprofito el descans per escriure’t. No sabem on som ni on anem però acabem de caçar una serp que feia més d’un metre de llarg! (...) M’estic pelant de fred a les nits perquè tu comprendràs que dormir al ras i sense tapar, què significa. De seguida que rebis la carta, agafes una flassada qualsevol de les teves i me l’envies. La resta no m’interessa tant. PS. Dins de la flassada posa-hi la cantimplora, també fa falta".

4 L'aigua i la higiene personal
La segona pàgina de la primera carta de Joan Adserias, del 9 de juliol de 1938
La segona pàgina de la primera carta de Joan Adserias, del 9 de juliol de 1938

L’aigua també era una altra obsessió dels soldats, tot i que el bàndol franquista va tenir menys problemes de proveïment, ja que ben aviat des de la rereguarda els van arribar camions cisterna. Amb tot, la necessitat va provocar treves momentànies entre rebels i republicans. Quan hi havia un pou entre dos fronts, els soldats d’un bàndol i l’altre sortien a omplir les cantimplores per torns. "Un dia que vam acampar en una muntanya que no hi havia aigua les vam passar molt negres (...) sort que al migdia vam trobar una cisterna amb aigua de pluja. N’hi havia molta i a les vuit del vespre ja estava seca. (...) Aquests dies de finals de juliol estava cansat de tant caminar, però ara estic cansat de tan jeure a la muntanya, ja que al cul em sembla que hi ha marcades tota classe de pedres, sort que hi ha pins i pots estar a l’ombra perquè el sol és molt fort. A la nit fa fresca i jo encara estic sense flassada. De totes maneres estic bé, tot i que no sé si et faria peça. Fa vuit dies que estem sense afaitar i cinc o sis que no em rento la cara".

La falta d’aigua també dificultava mantenir uns mínims d’higiene personal. Les ocasions en què els soldats podien banyar-se o rentar la roba a la muntanya eren comptades i molt celebrades quan, finalment, arribaven. "Ahir a la tarda vam anar a banyar-nos tot el batalló, és el segon cop que ens banyem a l’Ebre. Després de tants dies a la muntanya, al riu vam jugar a l’aigua i cridar, va ser l’únic dia que em vaig sentir com si fos a la Barceloneta".

5 Els paràsits i el calçat
Joan Adserias amb els seus dos fills, Maria i Esteve, entre el 1934 i el 1936
Joan Adserias amb els seus dos fills, Maria i Esteve, entre el 1934 i el 1936

Treure’s la roba lliurava els soldats d’un dels molts turments de la vida al front: els paràsits. En Joan explica a la seva dona com, durant els dies d’agost, tots els soldats es passejaven pel campament i les trinxeres en calçotets per tal de combatre la calor i els “pollets”, una manera amable de referir-se a les colònies de polls, puces i xinxes que habitaven en la roba esparracada que duien.

El calçat no era gaire millor. Les espardenyes van acabar sent les sabates oficials de la guerra. Eren barates i fàcils de fabricar, però no resultaven gaire còmodes per caminar entre les pedres i aviat s’esfilagarsaven o es feien malbé per la humitat. "Hem arribat a la Fatarella i hem passat de llarg. Tu mira si hem caminat que han hagut de donar-nos espardenyes gairebé a tots, ja que feia uns dies que alguns anaven descalços. Jo, sense soles a les sabates, i així molts. Ara vaig amb espardenyes, com la majoria. Hem estat tres dies amb bastant de perill (...). Ahir i abans d’ahir vam ser a primera línia de foc. En tot el dia no vam sentir ni un tret, però a la nit, hi va haver una formidable batalla de morter, obusos i bombes de mà. A nosaltres no ens tocava entrar en foc, però érem a un costat, a pocs metres, esperant".

Soldats a pic i pala

Aviat, el bàndol republicà es va veure obligat a adoptar posicions defensives. Les línies de defensa les bastien els batallons especials destinats a fortificar, tot i que sovint, en cessar els enfrontaments, als soldats de combat també els tocava agafar el pic i la pala. Calia fer trinxeres més fondes, construir refugis subterranis contra els bombardeigs, tallar troncs per cobrir els nius de les metralladores o clavar pals i estendre-hi cables amb punxes.

6 Un dels moments més crus de la batalla de l'Ebre
El V Cos d'Exèrcit simulant la travessa de l'Ebre, el matí del 25 de juliol del 1938
El V Cos d'Exèrcit simulant la travessa de l'Ebre, el matí del 25 de juliol del 1938

La feina no s’acabava mai, tampoc les tasques domèstiques. "Avui (20 d’agost) és un dia pesat perquè estic de servei de cuina (...). Tot el dia ens sobrevola l’aviació, però, per ara, passa de llarg tot i que a no gaires metres descarrega la seva càrrega criminal, la qual veiem amb tota la seva intensitat. (...) Ahir al matí vam sortir d’on érem, amb els fortificadors, ja que la sort no ha estat favorable. La cosa s’ha agreujat i tornem a estar a primera línia de foc".

En efecte, quan el Joan escrivia aquestes línies feia més de 10 dies que el seu batalló oscil·lava entre la primera i la segona línia de foc. Sense saber-ho, es trobava just en l’epicentre d’un dels moments més crus i sagnants de tota la batalla de l’Ebre. I el pitjor per al seu batalló encara havia d’arribar. "No estaré confiat fins que no tornem a traspassar el riu i em vegi a l’altra banda. Després de molts perills només ens ha salvat la sort i ara tan sols espero el nostre relleu per anar al descans".

En el punt de mira de les tropes franquistes

Aquest fragment correspon a una carta del 19 d’agost. Precisament, a partir d’aquest dia, les forces franquistes es van marcar com a objectiu trencar el front entre Vilalba dels Arcs i la Fatarella, just on la Brigada del Joan estava atrinxerada i on aviat els contratemps van esdevenir la constant. "Per causa imprevista s’ha hagut d’ajornar el nostre merescut descans, hem hagut de tornar a anar a primera línia però en el moment d’escriure aquests ratlles tornem a ser a segona (...). L’aviació no ens deixa tranquils, tot el dia amb el soroll. (...) Trobaràs les dues primeres cartes tacades d’oli a les puntes. Una bala va traspassar el sarró, on duia una llauna de sardines per esmorzar".

7 Fred, gana i son
Joan Adserias i Mercè Crusellas amb la seva filla Maria, entre 1934 i 1936, abans que la guerra els separés
Joan Adserias i Mercè Crusellas amb la seva filla Maria, entre 1934 i 1936, abans que la guerra els separés Família Adserias

La sort també va voler que el 10 d’agost, just abans de l’agreujament dels combats i les intermitències en l’arribada del correu, el Joan rebés la somiada flassada, un paquet que va retornar-li els ànims davant l’enyorança que li produïa passar la diada del 15 d’agost i les festes de Gràcia lluny de la seva família. "He rebut el paquet amb la flassada! (...) quan va arribar, estava d’ajudant de cuina i no vaig anar al campament fins a les 10 de la nit i aleshores el tinent em va entregar el paquet. Vaig estar molt content, ja que va fer una nit molt fresca i precisament vam tenir guàrdia a les trinxeres (...) per tant, no podia ésser més oportuna. Vaig repartir la xocolata que anava al paquet i ens vam veure tota la garrafeta de vi".

Precarietat i escassetat

El vi va ser sovint el substitut de l’aigua. A diferència del que passava en el bàndol franquista, que sempre va tenir garantit com a mínim un plat calent al dia, en el bàndol republicà el pas dels dies agreujava la distribució d’aigua i aliments. Sense ranxos de llenties o d'arròs ni sopes de pa sec, els soldats sobrevivien amb els fruits que penjaven dels arbres, fins que aquests es van començar a acabar. "Ara aquí tenim molta gana. Ja no hi ha ametlles, només algunes avellanes. També hi ha raïm verd però és molt perillós anar-lo a buscar".

8 El cansament, l'última carta i la mort
En Joan Adserias amb Mercè Crusellas i els seus dos fills, entre el 1934 i el 1936
En Joan Adserias amb Mercè Crusellas i els seus dos fills, entre el 1934 i el 1936 Família Adserias

Però més enllà de la gana, el cansament era allò que més neguitejava en Joan. Després de dos mesos en plena muntanya, el soldat es va mostrar desesperat en veure que “el merescut descans”, com ell l’anomenava, no acabava d’arribar. "El cas és que sempre arriben ordres noves, els que ens havien de rellevar finalment ho van fer ahir a la nit però nosaltres vam haver de rellevar-ne uns altres. Ara, segons diuen, aquest és l’últim relleu que fem abans del descans, diuen que quan ens rellevin serà per anar a descansar. En aquest moment està passant l’aviació, però estem amagats a les trinxeres. (...) De tant en tant se sent caure un obús, però a la muntanya no és tan perillós com a ciutat".

L'última carta

En Joan mai esmentava la por a la mort. Potser no volia mostrar feblesa davant els censuradors que obrien les cartes del front. O potser senzillament no volia amoïnar la seva dona més del compte. Tampoc mai no va dir si algun dia l’havien ferit o s’havia posat malalt, a diferència d’un dels seus companys més propers. "Un dels sis companys amb qui vivia a la barraca està ingressat a l’hospital de Mataró, però com que em va dir que en uns dies seria a Barcelona et poso la seva adreça. Es diu Antonio Serra. Li dius que ets la meva dona. Així podràs saber tot el que hem passat, el que ens hem divertit, i també cansat, i moltes altres coses que ell tindrà en més memòria que jo". Semblava com si un sisè sentit l’hagués alertat que aquella carta del 7 de setembre seria la darrera.

Subscriu-t'hi

Portada del número 208 del SÀPIENS (juliol 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto