Subscriu-t'hi
Guerra civil i franquisme

Les fosses comunes de la Guerra Civil

Entre 1936 i 1939, el nombre de morts va ser incalculable i molts d'ells van ser enterrats en rases. En distingim 7 tipologies diferents a Catalunya de la mà de la historiadora Queralt Solé

Sílvia Marimon (text) / Queralt Solé (assessorament)
1 Les fosses de les víctimes de la represàlia franquista
Fossa comuna descoberta a Estépar (Burgos), amb 26 republicans assassinats pels nacionals a l'inici de la Guerra Civil (1936)
Fossa comuna descoberta a Estépar (Burgos), amb 26 republicans assassinats pels nacionals a l'inici de la Guerra Civil (1936) Wikimedia Commons

El febrer del 1939 irromp a Olesa de Montserrat el 21è Batallón de Zaragoza. Alguns veïns, que han perdut germans, fills o pares, esperen amb anhel l’arribada dels soldats vencedors de l’exèrcit franquista, perquè volen venjança. Demanen audiència amb el capità del batalló, Mariano Pérez, i li exigeixen que es castigui de manera exemplar els suposats responsables, directes o indirectes, de les morts de la violència revolucionària. S’inicia, llavors, un deliri de detencions i persecucions.

L’exèrcit vol que se celebri un judici militar, però el capità Pérez no té potestat per presidir un consell de guerra. Davant la insistència dels familiars, aquest acaba cedint i se celebra una mena de litigi, sense cap validesa legal. Al judici se’l coneix com el de les ‘vídues’, perquè als seients n’hi ha moltes que acabaran tenint una gran influència en el procés. Durant cinc dies la rutina sempre és la mateixa: primer els militars interroguen i després les famílies assenyalen i acusen el processat. Els crims que se’ls imputen és no haver fet prou per salvar la vida del capellà del poble o no haver protegit suficientment els marits de les vídues. Malgrat les protestes, malgrat que alguns familiars defensen els acusats i asseguren que han ajudat a salvar moltes vides, s’arriba a un veredicte: 12 persones són considerades culpables i tancades a les cotxeres de l’Hotel Gorí. Ni el mateix capità Pérez s’atreveix a condemnar-les a mort i es decideix que els imputats seran traslladats a Barcelona. Les famílies dels detinguts respiren alleugerides, perquè, de moment, no hi haurà execucions. Ningú s’espera un final tan dramàtic.

El clar objectiu de moltes fosses durant la Guerra Civil: ocultar els crims comesos
El 19 de febrer del 1939 a la matinada aquestes persones són afusellades prop del cementiri d’Abrera i se les enterra de qualsevol manera en una fossa comuna: “Reunieron a los presos. Era ya de madrugada y se veía todo muy bien. Nos pusimos en marcha, llegamos a la carretera d’Esparreguera. Pero no aguardaba ningún camión ni otro medio de transporte. Ya nos escamamos todos los que íbamos. Tanto más al ver un camino vecinal, a la izquierda y a unos doscientos metros, unos cipreses nos convencieron de la trágica realidad. Comenzamos a oír protestas de los conducidos y el ruido de sus tripas al darse cuenta de lo que iba a ocurrir. Costó trabajo conducirles hasta la pared de cementerio”. Aquestes paraules estan extretes del diari del soldat franquista Manuel Prado, segons va explicar a SÀPIENS l’historiador Oriol Dueñas. Actualment, a la llosa del cementiri d’Abrera hi consten els noms dels afusellats i uns punts suspensius que corresponen a una de les dones executades.

A Olesa es cometé una injustícia, i per això la fossa d’Abrera tenia un objectiu clar: ocultar un crim. Malgrat que a l’Estat espanyol aquest tipus de fosses, destinades a amagar les víctimes de la represàlia franquista, són numèricament molt importants, a Catalunya abunda més un altre tipus de rases: les que s’obriren per soterrar milers de soldats d’un bàndol i de l’altre. No és estrany, si es té en compte que el front es va estabilitzar a Catalunya durant nou mesos i que, enmig de la follia de sang i de metralla, tan sols hi havia temps per colgar a cuita-corrents els qui queien sota les bales.

2 Les fosses dels afusellats als camps de treballs forçats del Servei d’Intel·ligència Militar republicà
Dones suplicant als soldats rebels per la vida dels seus familiars presoners (Sevilla, 1936)
Dones suplicant als soldats rebels per la vida dels seus familiars presoners (Sevilla, 1936) Museu Reina Sofia / Wikimedia Commons

La primavera del 1938, a Catalunya s’instal·laven els camps de treballs forçats del Servei d’Intel·ligència Militar (SIM) republicà. Entre els interns, hi havia presos preventius, persones ja jutjades, militars, religiosos, militants de la CNT-FAI i del POUM, oficials i presoners de guerra, civils, pròfugs de l’exèrcit republicà, delinqüents comuns... Un d’aquests centres es trobava als Omells de na Gaia (Urgell). Els primers dies hi foren afusellades 13 persones, segons un informe confidencial sobre com funcionava aquest camp de treball que es conserva al Fons Bosch i Gimpera de l’Arxiu Nacional de Catalunya, i al qual va tenir accés SÀPIENS. Es tractava d’un càstig exemplar per evitar evasions.

Més tard, i sense que se’n sabés el motiu, uns pagesos, quan es dirigien al camp per treballar, van veure com n’afusellaven 25 o 30 més. A alguns se’ls va enganyar dient-los que, com que no estaven gaire bé de salut, se’ls traslladaria a un hospital, però en realitat els portaren a un paratge entre les poblacions de Maldà i Belianes i els assassinaren. Però les fosses que contenen aquests tipus de morts són minoritàries. 

3 Les fosses per enterrar soldats d'ambdós bàndols
Milicians republicans agafats presoners durant la batalla de Guadarrama (1936)
Milicians republicans agafats presoners durant la batalla de Guadarrama (1936) Museu Reina Sofia / Wikimedia Commons

Fou entre l’abril i el desembre del 1938 quan les pales treballaren a un ritme més frenètic al llarg dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. L’enfonsament del front aragonès va dur la línia de front a terres catalanes els últims dies de març del 1938. Les unitats rebels van topar amb les defenses naturals dels rius, que esdevingueren una mena de frontera pels assaltants. Els republicans, amb el suport de l’artilleria, no deixaven d’enviar soldats als caps de pont, on s’havien atrinxerat els nacionals. “És un reducte inexpugnable. Tothom s’estavella en arribar a l’estesa de filferros espinosos”. “Fou un terrible fracàs. Vaig assistir 126 ferits, molts d’ells greus. I uns 33, molts d’ells enganxats a les mateixes filferrades”, relatava el doctor Tarrés, un metge que visqué l’últim any de guerra a primera línia del front al Segrià, al cap de pont de Seròs. Tots els morts foren enterrats en un camp a mitjanit. “Els he fet una fossa per cada un. Els hem cobert de palades de terra. Ho dissimulàrem amb herbes”, recordava el metge. Com aquesta n’hi hagué moltes altres.

A més de la Noguera Pallaresa i el Segre, l’Ebre fou un altre riu que marcà la frontera entre els dos exèrcits. Els combats a partir de l’estiu del 1938 van ser cruents, perquè el territori es conqueria pam a pam, i els enfrontaments eren cos a cos. Es calcula que hi hagué entre 100.000 i 130.000 baixes dels dos exèrcits.

Les trinxeres o els forats dels projectils: les fosses dels republicans durant la batalla
Els rebels podien traslladar els cossos del camp de batalla a la rereguarda, on eren inhumats en grans fosses. Els soldats republicans no podien fer el mateix, perquè els morts quasi sempre quedaven en territori enemic, i a l’esquena tenien el riu. S’aprofitaren les trinxeres o els forats que havien deixat projectils i bombes per soterrar les víctimes. Fou tanta la follia que no hi va haver temps de fer cap registre.

Quantes fosses i quants soldats hi poden haver enterrats a la Fatarella o a les serres de Pàndols i Cavalls? És una incògnita. Els Batallons de Treballadors, formats per exsoldats republicans, tornaren al camp de batalla mesos després del final de la guerra, el maig del 1940, per dedicar-se a “la recogida de cadáveres”. Segons la documentació de la subinspecció dels batallons de la zona, fins al gener del 1941 es recolliren 3.000 cadàvers i els càlculs eren que encara se n’haurien d’enterrar 3.000 més.

4 Les fosses de la violència revolucionària
Entrada al cementiri de Montcada i Reixac, on es troba la fossa més gran de víctimes de la violència revolucionària
Entrada al cementiri de Montcada i Reixac, on es troba la fossa més gran de víctimes de la violència revolucionària Wikimedia Commons

A Catalunya, el juliol del 1936 els militars revoltats es van haver de rendir davant l’amalgama de forces lleials a la República. La rendició desencadenà l’eufòria popular, i els carrers es van omplir de civils armats. Els franquistes havien estat vençuts a Catalunya, però llavors va començar una cadena d’atemptats i assassinats per part dels grups incontrolats. Les víctimes de la violència revolucionària s’intentaren ocultar en fosses comunes, però el mateix Govern republicà n’ordenà la investigació, perquè no volia que aquests crims quedessin impunes. La fossa més gran d’aquestes característiques —es calcula que s’hi enterraren 1.198 cossos— es troba al cementiri de Montcada i Reixac.

Les exhumacions de Montcada van començar el 23 de novembre de 1937 i continuaren fins al març del 1938. El matí es reunien els obrers i, a cada cos, se li atorgava un número i es feia la descripció: “Número 298, de 42 a 52 años, tibia 0,36 cm, color de piel no se aprecia, hábito normal, cabello negro canoso, pelo abundante, dentadura completa, calcetines blancos...”. Més tard, el metge forense precisava la informació amb un estudi: “Se trata de un cadáver en estado putrefacto, datando su muerte de 14 a 15 meses, presentando agujero de entrada al nivel del ángulo alveolo del maxilar superior izquierdo”. Durant cinc mesos es van exhumar 450 cadàvers i l’encarregat de supervisar-los va ser el jutge Bertran de Quintana. A la postguerra se n’exhumaren la resta. Dels 1.198, tan sols 483 van poder ser identificats pels familiars.

5 Les fosses dels hospitals i els centres sanitaris

Molt a prop del front sorgí una altra tipologia de fosses, les dels hospitals i centres sanitaris. Sovint tampoc hi va haver temps d’apuntar enlloc les dades dels soldats que no havien sobreviscut a les ferides de la metralla o a les infeccions. A Almatret, a la riba esquerra del riu Ebre, entre Mequinensa i Faió, es va instal·lar un hospital en el qual va treballar Joan Bardié, que aleshores tenia 16 anys. Bardié recordava que l’agost del 1938 arribaven els ferits amb carros i camions.

Tan sols hi havia dos metges, que treballaven dins un cobert. Tot el dia operaven i amputaven. “Me n’havia fet un fart d’anar a enterrar cames i braços”, relatava Bardié. Al matí, a primera hora, enterraven els que havien mort a la nit. Els despullaven i cremaven la roba. Aleshores els posaven sobre un llençol, els baixaven uns dos-cents metres i els anaven a sepultar en un marge, on havien obert una llarga fossa. Deixaven anar el cos i es tornaven a endur el llençol. Cada dia baixaven deu o dotze soldats. I així durant cinc o sis dies.

6 Les fosses de la ferotge represàlia durant l'ocupació franquista
Una unitat de cavalleria feixista entrant a un poble pròxim a Tortosa el 1939
Una unitat de cavalleria feixista entrant a un poble pròxim a Tortosa el 1939 Biblioteca Virtual de Defensa / Wikimedia Commons

Una altra tipologia de fossa va tenir el seu origen en la ferotge represàlia que es va dur a terme durant l’ocupació franquista, entre el març i l’abril del 1938, del Segrià, la Noguera i els Pallars. Un cas paradigmàtic fou el de Pallars Sobirà. En aquesta comarca, al principi de la guerra, pràcticament no hi va haver violència, si ho comparem amb altres zones del nostre país. No obstant això, durant l’ocupació franquista del 1938, es van produir desenes d’assassinats de persones d’aquells poblets que van ser enterrades en diverses fosses comunes.

Els motius de tanta fúria els argumenta l’historiador Manuel Gimeno: “Les causes més immediates de les tràgiques delacions foren l’enveja i els interessos econòmics. Heus ací el motiu de tanta misèria moral”. Gairebé setanta persones van ser assassinades per les forces del general Antonio Sagardia Ramos.

En molts casos, com el del poblet d’Isavarre, els crims van deixar la població esfereïda. El 16 d’abril del 1938 les tropes franquistes van irrompre en aquesta població del nord del Pallars Sobirà. El mateix dia foren detinguts dotze veïns del poble. A deu els van conduir cap a una borda, i els van assegurar que anirien cap al port de la Bonaigua. Un cop allà, però, hi van ser tancats i els interrogaren abans de fer-los cavar una fossa en un prat proper. El 17 d’abril a les quatre de la matinada van ser assassinats i inhumats al mateix fossar que hores abans havien hagut de fer. Quan la notícia arribà al poble, dues filles de dues de les víctimes es dirigiren al lloc on es deia que els havien enterrat. Davant la visió de les restes remenades per les bèsties intentaren, sense èxit, exhumar els cossos i traslladar-los al cementiri. L’únic que van poder fer va ser tapar els cossos amb pedres.

L'atac final sobre Catalunya
El 23 de desembre del 1938 va començar l’atac final sobre Catalunya. Feia dos anys i cinc mesos que la guerra durava i el bàndol republicà defallia. Poc o res quedava de l’eufòria dels primers mesos. Els devastadors bombardejos sobre la població civil, l’abismal diferència entre les armes d’un exèrcit i de l’altre, el terrible flagell de la fam, les malalties, i tants i tants morts... havien anat desmoralitzant les tropes i la rereguarda.

7 Les fosses de la retirada de l'excèrcit republicà
La victòria del franquisme va portar a l'exili desenes de milers de persones
La victòria del franquisme va portar a l'exili desenes de milers de persones

La guerra estava a punt d’acabar i tan sols quedava una alternativa: arribar a la frontera. Durant cinquanta dies, fins al 10 de febrer del 1939, els soldats republicans van intentar frenar l’avanç de les tropes franquistes. El periple cap a França deixà les cunetes de les carreteres plenes de cadàvers esberlats. La gran majoria eren soldats indocumentats a qui ja els ho havien pres tot. En altres casos els veïns els havien enterrant ràpidament sense mirar què portaven al damunt.

A Albinyana, al Baix Penedès, el gener del 1939, en Josep Nin, que aleshores tenia 17 o 18 anys, va agafar el carro de casa i va sortir a buscar cadàvers. “No sé quants en vaig recollir. N’hi havia pertot arreu. Vam haver de reforçar les rodes dels carros per augmentar la seva capacitat i els omplíem fins al capdamunt: sobresortien braços i cames, que amb els sots es balancejaven sinistrament”. La voluntat dels caps de les tropes franquistes era ajuntar els cossos i cremar-los, però gent del poble explicà al comandaments que hi havia un cementiri en desús, vell, en el qual es podia obrir una rasa per tal d’inhumar la cinquantena de soldats morts.

L’exèrcit republicà en retirada, però, també deixà el rastre d’una altra tipologia de fossa, la destinada a amagar tots els que havien matat per motius ideològics, emboscats trobats amagats, homes i dones que no els volien seguir en el seu camí cap a França... A vegades els motius per assassinar algú eren tan primaris com una mica de menjar, roba o bestiar. Sota aquestes circumstàncies, entre el 23 de desembre del 1939 i el 10 de febrer del 1939 hi ha registrades un mínim de 150 persones que van perdre la vida.

8 Els traslladats al Valle de los Caídos
El Valle de los Caídos -  Sebastian Dubiel / Wikimedia Commons
El Valle de los Caídos - Sebastian Dubiel / Wikimedia Commons

Quan va acabar la guerra, Franco va decidir que s’havia d’aixecar un gran mausoleu per acollir les restes dels soldats caiguts del bàndol nacional. Les obres van durar vint anys i, finalment, el gran monument es va inaugurar l’1 d’abril del 1959. Entremig, hi va haver, però, un canvi de plans: al Valle de los Caídos s’hi van acabar traslladant restes òssies d’ambdós bàndols. La historiadora Queralt Solé en va localitzar totes les dades a l’Archivo General de la Administración (AGA) d’Alcalá de Henares. Els trasllats més nombrosos van ser de militars i no pas de represaliats a la rereguarda republicana. Els familiars d’aquests últims van preferir tenir els difunts a prop. Solé va calcular que des de Catalunya es traslladaren a la cripta del Valle de los Caídos, unes 6.000 restes òssies. Moltes de soldats republicans no identificats. Aquestes dades es van poder llegir en un suplement distribuït conjuntament amb el número 67 de la revista SÀPIENS (maig de 2008) i que ara podeu consultar al web, en una pàgina on també trobareu dos mapes interactius amb les dades recollides per Queralt Solé.

Si voleu més informació sobre les fosses a Catalunya, podeu consultar el Pla de fosses i el Mapa de fosses i repressió de la Generalitat.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto