La matinada del 4 de febrer del 1939, el tren Barcelona-Express procedent de París arribava a Perpinyà. La ciutat vivia moments confusos: els carrers eren plens de refugiats republicans que tenien la sort de tenir un passaport i havien pogut passar la frontera francesa. Cada quatre cantonades, un control policial, oficials de l’exèrcit francès que requisaven locals, combois de camions i d’ambulàncies omplien els carrers... D’aquest tren, en baixaren tres homes: el primer, Edmon Hue, de posat calmat; el segon, Albert Henraux, de caràcter nerviós, i el tercer, Schommer, excitat davant l'espectacle.

Formaven part de l’equip de Jaques Jaujard, que els esperava a l’andana. Jaujard era mandatari d’un comitè internacional creat pels grans museus del món: el Louvre de París, la Tate National Gallery de Londres, el Metropolitan Museum de Nova York, a més dels representants dels museus de Bèlgica, Holanda i Suïssa. Aquest comitè s’havia constituït a causa de la preocupació internacional pels efectes que la guerra podia tenir sobre les obres d’art del Museo del Prado i dels altres grans museus administrats per la República i per la Generalitat.

Feia menys de 24 hores que Jaujard havia signat amb el govern espanyol l’acord de Figueres, i seria ell mateix qui coordinaria el 'salvament del segle': l’evacuació cap al Palau de la Societat de Nacions de Ginebra de les grans obres d’art espanyoles i catalanes. Un rescat que s’havia de dur a terme mentre els avions feixistes bombardejaven sense treva pobles, ciutats i carreteres del petit tros de territori català encara en mans de la República. Jaujard i el seu equip eren conscients que els quedava molta feina per fer.

La reunió al castell de Sant Ferran de Figueres
El 2 de febrer, Jaujard i l’ambaixador francès havien passat pel Pertús i, tot entrant en zona de guerra, havien arribat al castell de Sant Ferran de Figueres, on tenien previst reunir-se amb el president del Consell de Ministres de la República, Juan Negrín, i el ministre d’Afers Exteriors, Julio Álvarez del Vayo.

En aquell convuls moment, el castell era el refugi de milers de persones, un hospital d’urgència, un dipòsit dels tresors d’art i or, i la seu del Govern republicà. El dia anterior s’hi havia celebrat l’última reunió de les Corts de la República.

Una part de les obres d'art, a una mina de la Vajol i al castell de Peralada
Quan Jaujard i l’ambaixador francès van arribar-hi, només van poder reunir-se amb Álvarez del Vayo –Negrín ja no hi era–, que va reconèixer el gran risc que corrien les obres d’art i els va confessar que una altra part dels tresors d’art era en una mina a la Vajol i al castell de Peralada. El coordinador del comitè va plantejar a Del Vayo els principals punts d’un acord per posar sota control totes les col·leccions en perill. Del Vayo va comprometre’s a parlar amb Negrín de la urgència de signar el pacte. Només 24 hores més tard, Jaujard –en aquella ocasió acompanyat pel conservador de la Tate National Gallery de Londres, Neil Maclaren– tornava a ser allà per formalitzar l’acord.

Una situació que s'anava complicant per moments
La situació s’anava agreujant a mesura que passaven les hores. Per la carretera entre Perpinyà –on s’allotjaven– i Figueres, transitaven, ininterrompudament, dones, vells, mutilats, ferits, eugues, mules, carros de pagès i camions amb material de guerra o sobrecarregats de soldats que cercaven la seva unitat o anaven a tapar una bretxa al front. Al llarg del dia, uns quants projectils havien impactat al castell i una de les casernes s’havia esfondrat. L’ensorrament havia provocat la mort de diverses dones i infants, i havia deixat la fortalesa sense electricitat.

Per aquest motiu, a l’hora convinguda, Álvarez del Vayo va fer portar un cotxe al pati i va demanar d’encendre’n els fars. Ell i Jaujard van posar els documents sobre el capó de l’automòbil i sense pronunciar cap paraula –només se sentia el rum-rum del motor barrejat amb la remor ininterrompuda dels canons del front– hi van estampar les seves rúbriques. En aquestes condicions tan precàries van signar el document conegut amb el nom d’acord de Figueres, de vital importància per salvar el patrimoni artístic de la República. Segons el document, el govern espanyol acceptava transportar a la seu de la Societat de Nacions les obres d’art dels museus espanyols en aquell moment dipositats al nord de Catalunya.

El pla inicial de l’equip de Jaujard aquell 4 de febrer era començar l’evacuació imminentment. Però a les vuit del matí, mentre estaven allotjats a l’Hotel del Nord de Perpinyà, els van avisar que la frontera només es podia travessar en direcció a França i que els era prohibit tornar a Figueres a causa de l’empitjorament de la situació militar republicana.

També els van comunicar que els camions preparats i estacionats al municipi del Voló, al Rosselló, no anirien a recollir la valuosa càrrega artística, ja que els conductors es negaven a travessar la frontera per por dels bombardejos incessants de l’aviació feixista. Igualment s’assabentaren que els soldats republicans havien començat a volar ponts, polvorins i dipòsits de material per tal de no deixar res a l’enemic. I l’arsenal més important de tots era precisament al castell de Figueres...

Obres d'art en camions militars
Les hores següents es van fer eternes. Les gestions i pressions de tota mena sols aconseguiren que l’evacuació es tirés endavant, però amb camions militars republicans que no estaven preparats per al transport de mercaderies tan delicades com les obres d’art. Desencisat, l’equip de Jaujard es va dirigir cap al Pertús per intentar localitzar els camions. Durant tot el recorregut van veure soldats desarmats escortats per soldats francesos i, al fons dels barrancs, centenars de vehicles avariats i abandonats. Enmig del caos van detectar un camió carregat amb nombroses obres d’art. Els quadres sobresortien més de tres metres d’altura del camió i anaven custodiats per set o vuit soldats amb barba de molts dies. Amb grans dificultats van aconseguir deturar-lo i guiar-lo fins al Voló, a pocs quilòmetres del Pertús.

El Voló era, en circumstàncies normals, una petita estació termal i un tranquil poble de pagès. Però aquell 4 de febrer estava inundat per tendes de la Creu Roja, soldats mutilats, milicians, gitanos i velles pageses vestides de negre amb ases i cabres. El sotsprefecte de Ceret, que plantat al mig de l’entrada del poble intentava canalitzar el desordre, va ajudar l’equip de Jaujard a guiar el camió fins a l’estació de tren, que havia estat embargada, en part, per l’Administració francesa. L’estació estava encerclada per soldats senegalesos de l’exèrcit colonial francès. Eren els nous vigilants del tresor republicà.

Cap dels soldats republicans no parlava francès ni cap membre de l’equip del comitè no parlava castellà. Per sort, hi havia catalans a les dues bandes de la frontera que feien d’intèrprets. Els funcionaris anaven inventariant els materials arribats per concedir-los la gratuïtat dels drets de duana.

Quan tot estava descarregat, va comparèixer un general francès i va ordenar que es traslladés al castell d’Aubiry, al costat de Ceret, a sis quilòmetres d’on es trobaven. El castell havia estat requisat per concentrar-hi els aviadors republicans i es creia que allà el patrimoni artístic estaria en millors condicions. Malgrat que aquells homes feia trenta hores que no dormien, tornaren a carregar les obres i el camió va emprendre la ruta.

Soldats republicans convertits en escortes
Pel camí, l’equip de Jaujard va topar amb cinc camions més carregats d’obres i tots plegats van entrar al castell. Passada la mitjanit, tothom dormia: els soldats, a les cavallerisses, i els representants del comitè, dins el seu cotxe. L’endemà, 5 de febrer, s’hi unirien 15 furgons i, dos dies després, 26 camions més. 'Las meninas', 'El cavaller de la mà al pit' o 'Les tres Gràcies', entre moltes altres obres, estaven salvades. Els soldats d’escorta republicans, que augmentaven a cada nou comboi, esdevingueren la mà d’obra dels experts del comitè, a canvi de pa, ranxo i un jaç.

Explosió al castell de Sant Ferran de Figueres
Cap a les onze del matí del 8 de febrer, el soroll d’una gran explosió va fer tremolar el terra del castell d’Aubiry. L’estrèpit procedia del castell de Figueres, a uns quaranta quilòmetres d’allà. Els militars republicans, seguint les ordres del general Líster de no deixar res a l’enemic, l’acabaven de fer saltar pels aires. Va ser, però, una explosió controlada que es va limitar als polvorins i als dipòsits de combustible. Una demostració de la perfecció tècnica de la deflagració va ser que, quan els franquistes del Servei de Recuperació en Zona de Guerra d’Obres d’Art i Valors (SER-PAN) van arribar a Sant Ferran, hi van trobar encara milers d’obres d’art, joies i lingots d’or.

Els últims combois
Després de l’explosió, arribaria un carregament més i una petició de socors a Aubiry. El carregament: un comboi de vuit camions, en els quals viatjaven els membres de la Junta Artística (Timoteo Pérez Rubio, delegat del Govern de la República acompanyat dels tècnics Juan Adsara Ramos i de José Giner Pantoja) que havien d’anar a Ginebra a fer l’inventari del tresor espanyol. La petició de socors: un jove tinent republicà anomenat Alejandro Blasi va arribar extenuat al castell. Va explicar que havia conduït un petit camió carregat d’obres d’art pels camins muntanyosos de l’Albera i que el vehicle s’havia avariat prop de les Illes. No cal dir que tothom es va presentar voluntari per anar a rescatar la preciosa càrrega.

El 14 de febrer, a la petita estació de Ceret, es van carregar 1.846 caixes que contenien tots els tresors que els republicans havien aconseguit salvaguardar. Cada vagó de tren va ser precintat, menys l’últim, que era on viatjaven els membres del comitè internacional i de la Junta Artística republicana. Quan tot va estar llest i ja no eren necessaris els soldats republicans, els homes que s’havien jugat la pell i ho havien arriscat tot per protegir els tresors espanyol i català van ser internats al camp de concentració d’Argelers.

El llarg comboi ferroviari va travessar França i va arribar a la frontera suïssa circulant a velocitat lenta i amb l’ordre de reposar combustible només de nit. El dia 17 de febrer el tren va entrar a l’estació de Ginebra. Les caixes i els paquets es van dur en camions fins al palau de la Societat de Nacions. S’acabava aquí una epopeia que havia durat 13 dies, tot i que als seus protagonistes els va semblar molt més.

Quan l’inventari del tresor espanyol va estar enllestit, es va muntar una gran exposició a Ginebra controlada, però, pels franquistes. Després de la mostra, els vencedors de la guerra van repatriar en dos combois tot el patrimoni artístic. El tresor català no es va arribar a inventariar. De fet, ni tan sols es va arribar a desembalar. Per a la batalla de la propaganda, només interessava l’art espanyol.

Fase 1: Els governs de la República i de la Generalitat prenen mesures per salvaguardar les obres d’art, tant dels bombardejos com dels incontrolats. S’ordena que en les zones en guerra es reculli tota obra susceptible de tenir valor. Paral·lelament es duen a terme campanyes de conscienciació entre la població.

Fase 2: Quan la guerra arriba a Madrid, augmenta el perill per a les obres d’art. Quan el govern de l’Estat es trasllada a València, ho fa tant amb les obres d’art del Prado com d’altres museus de la capital espanyola.

Fase 3: Amb la retirada d’Aragó, els franquistes estan a punt de tallar el territori republicà en dues parts. Les obres d’art s’evacuen cap a Barcelona, passant per Montserrat, on ja hi havia un bon nombre d’obres d’art catalanes. Queden dipositades al monestir de Pedralbes, juntament amb més tresors catalans.

Fase 4: El franquistes amenacen Catalunya. El tresor espanyol es trasllada cap al castell de Figueres, el castell de Peralada i la Vajol (mina Negrín). L’art català es diposita a Olot, Darnius i Agullana, principalment.

Fase 5: El franquistes ocupen tot Catalunya. Els tresors catalans i espanyols s’ajunten definitivament i es traslladen al Voló. Poques hores després es dipositen al castell d’Aubiry, prop de Ceret. Uns dies després, gràcies a l’acord de Figueres, les obres d’art són traslladades amb tren a Ginebra, a la seu de la Societat de Nacions.