El 13 d’agost d’aquell infernal estiu del 1940 comença el fatal compte enrere en la vida del president de Catalunya. N’és testimoni Carme Ballester, que mai més no podrà oblidar la detenció del seu marit i del seu nebot, Francesc Ballester, que també es trobava a la casa quan sis agents de la policia de l’exèrcit alemany s’hi van presentar. Qui va conèixer Carme Ballester explica que aquella escena la va marcar per sempre més, que no la va voler explicar mai a ningú, a excepció d’un cercle molt íntim, familiar. Va ser el seu trauma persistent, el seu dolor en vida. 

Carme Ballester de Companys, que és com firma el manuscrit l’esposa del president de la Generalitat, certifica que “tot l’ací exposat és exacte”. La narració s’inicia el 13 d’agost del 1940, quan, a dos quarts de set de la tarda, “dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldat alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; però trobaren dintre un calaix el nostre capital, 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, fins i tot les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar”. 

Els Companys no havien previst, és clar, aquella intromissió, ja que, tot i que havien pres mesures de seguretat, fins aleshores havien viscut sense gaires entrebancs per part de la policia alemanya. El personatge clau en la detenció de Companys és el policia franquista Pedro Urraca Rendueles, que vigilava Companys des de la seva arribada a París i, a més, disposava de l’ajuda i la complicitat de polítics i policies francesos col·laboracionistes amb els nazis. De fet, va ser Urraca qui va donar l’adreça de Companys als policies alemanys i qui els va dir que allà s’amagaven els diners de la Generalitat a l’exili.

La força de Ballester
El dramatisme és constant en el relat de l’esposa de Companys: “[...] els soldats apuntant el meu marit, assegut en una cadira, i jo havia de conduir els dos homes de civil, dient-los on eren les coses, però sempre sentint un revòlver que em recolzaven a l’esquena”. Acabada l’operació, a les nou del vespre, els soldats s’emporten el president de Catalunya i el nebot de la seva dona, Francesc Ballester, que dormiran aquella nit en una església desmantellada del poble que la policia militar alemanya tenia com a quarter general.

L’endemà Ballester, desolada, sense ànims d’explicar la situació a ningú, fa el cor fort i decideix anar a veure el seu marit: “[...] prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la Commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, van desempallegar-se de mi. En sortir, i a la porta, un home, que em va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: ‘Vagi a la vil·la Carolina’”.

Efectivament, Companys havia estat traslladat en aquesta torre on operava l’administració nazi de la zona. Ballester aconsegueix l’adreça de la finca i no dubta a anar-hi: “[...] Sols sentia veus de gent que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, (havia d’anar) on era el meu marit. Em vaig asseure, esperant que passés algú. Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès en veure’m i, d’aparença tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem [...] Les autoritats em van treure gairebé a cops de peus”.

Finalment, aconsegueix fer entendre a un oficial nazi que vol veure el seu marit, que li han confirmat que és allà. L’oficial se la treu del damunt: “[...] em diu: ‘A Espanya van morir alemanys i camarades meus’. Jo li dic: ‘Quina culpa (en) té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?’”. Desconsolada, decideix marxar, però en sortir es produeix el desitjat encontre: “[...] veig quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaven en un altre lloc. Vaig córrer (cap a ell), però l’oficial em va agafar pel braç per treure’m a fora. No vaig oposar-hi resistència. Sols vaig cridar: ‘Lluís!’. Ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volent dir: ‘Fuig d’ací!’. Ja no el vaig veure més”. Aquest és el darrer encontre entre Carme Ballester i Lluís Companys.

Ballester recorda en l’escrit que en els dies següents continuava rebent la visita dels nazis a casa: “[...] venien soldats amb els dos homes de civil i (va) continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: ‘Si vostès coneguessin qui és en Companys, la seva pregunta seria inútil’”. Convençuts de la veracitat d’allò que els havia dit Pedro Urraca, els agents alemanys van tornar quatre vegades al xalet per escorcollar-lo. Es van endur, segons un altre document que també forma part de l’arxiu de Josep Ester, una càmera fotogràfica, uns prismàtics, equipatges amb efectes personals de la família i 70.000 francs, dels quals 5.000 van ser més endavant retornats a la senyora Companys.

Els dies a la presó parisenca
El dia 20 Lluís Companys i Francesc Ballester són traslladats, en dos cotxes descapotables i escortats per agents de la policia alemanya, a la presó de La Santé, a París, on el president va quedar incomunicat en una cel·la individual. Segons el testimoni del policia Pedro Urraca, que li va fer el primer interrogatori a la presó parisenca: “Lo encuentro (a Companys) sumamente avejentado, mucho más que la última vez que le vi en París, hace tres meses aproximadamente”.

A Carme Ballester li’n fa saber el trasllat un alt oficial nazi el dia abans, el 19, quan li ofereix un tracte ben injuriós: “[...] Ell va dir-me: ‘Si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners i els documents’. Els vaig jurar que no tenia res més. ‘Bé, doncs demà matí ens l’emportem’”. L’esposa de Companys cau malalta, defallida, sense ànims ni forces per continuar lluitant. Al cap d’uns dies, un metge amic de la família establert a París li confirma que el president de Catalunya continua tancat a La Santé. Passen més dies sense notícies. Són els temps més angoixants per a Carme Ballester fins que “vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort”.

El 29 d’agost Companys, sempre custodiat per Pedro Urraca i diversos agents alemanys, és conduït en cotxe fins a Irun, a la frontera amb l’Estat espanyol, on va ser lliurat a les autoritats franquistes. Abans d’arribar-hi, però, Urraca fa una fotografia al president català per demostrar que el lliura en perfecte estat. A partir de llavors, les coses seran ben diferents. Companys és traslladat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, a la Puerta del Sol madrilenya, el lloc on avui, curiosament, hi ha les oficines de la Comunitat de Madrid.

Com un animal de fira
El president és tancat en una cel·la individual del soterrani, un lloc on no hi arriba mai la llum del dia. Durant la seva estada a Madrid, Lluís Companys és durament torturat i vexat. De fet, els policies franquistes el mostren als alts jerarques del règim com si fos un animal de fira, al qual, fins i tot, llencen cacauets, monedes o trossos de pa sec.

El dia 3 d’octubre, Companys és traslladat a Barcelona, on l’espera un consell de guerra sense cap mena de garantia legal. El seu defensor, el militar català Ramon de Colubí, demana la commutació de la pena de mort per la de presó, però la sentència ja està escrita des de fa dies. En el consell de guerra del 14 d’octubre i on la defensa no pot aportar cap testimoni, Companys és, efectivament, condemnat a mort.

La mort del president
El president de Catalunya va ser executat al castell de Montjuïc la matinada del 15 d’octubre del 1940. L’endemà al matí, Carme Ballester rep la fatal notícia a través de la ràdio: “Així fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!”. A Catalunya la mort de Companys és silenciada pels mitjans oficials. Passaran dies i setmanes fins que ho sabrà la població. Al drama personal, cal sumar-hi la impossibilitat de Carme Ballester de poder-hi fer res, de poder visitar el lloc on el seu marit havia estat executat, la dificultat d’obtenir qualsevol document que en certiqués la mort. De fet, en el mateix manuscrit Carme Ballester afirma: “No puc demanar, als botxins, jo mateixa, el certicat de defunció (de Lluís Companys)”. Però l’esposa del president màrtir ha de continuar endavant: “Després, com que tenia el deure pel seu fill malalt, que ell me l’havia (encomanat), vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i així, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i per damunt de tot mantingut la dignitat. Això és tot el que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos”.

En aquest mapa interactiu, us mostrem la ruta que va seguir el president de la Generalitat de Catalunya per marxar cap a l'exili i el seu fatal retorn a Barcelona.