El 26 de gener del 1939 les tropes feixistes van entrar a Barcelona. L’endemà es va obrir la frontera del Pertús i al cap de tres dies van començar a sortir trens evacuant civils i soldats ferits. El 10 de febrer, l’ocupació a Catalunya es donava per finalitzada. La frontera es va tancar. En els dies següents, tanmateix, encara es podia fugir per Molló i pel coll d’Ares, o per mar fins a Cervera de la Marenda, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. El 28 de febrer, el cònsol de l’Espanya franquista prenia possessió oficial a Perpinyà. Entrar a França es va fer quasi impossible.

Quan les tropes franquistes van anar arribant a les poblacions catalanes, molts mestres ja havien abandonat les escoles. Alguns eren al front, com a 'milicians de la cultura' (alfabetitzant soldats) o com a personal sanitari o auxiliar. Altres, a causa de la seva implicació republicana, havien optat per fugir pocs dies abans. La disjuntiva era clara: deixar-ho tot i marxar o quedar-se i esperar les represàlies. En qualsevol cas, la incertesa, la renúncia i la por. Més del 10% dels mestres de les escoles catalanes van optar per creuar la línia. El mestre de Lleida Josep Vilalta així ho escrivia el 7 de febrer del 1939: “Amb por vam arribar a la Jonquera. És una processó de gent i d’autos que no poden tirar ni endavant ni enrere. Totes les muntanyes són plenes de gent acampada retardant l’hora d’entrar a França. Totes les cases són abandonades. Enmig del carrer que divideix els dos estats hi ha soldats i guàrdies. És una fila de gent, cotxes i tot tipus de material que desfila per la carretera”. 

I un altre testimoni (aquesta vegada nord-català), el secretari de l’Ajuntament de Prats de Molló, explicava: “El 27 de gener de 1939, cap a les 11, arriben pel pont de Gerard els primers fugitius en grups reduïts, vells, dones i nens. La desfilada comença. Els que arriben estan extenuats, tenen molt fred i molta gana”.

Objectiu, creuar la frontera
Creuar la frontera es va convertir en l’obsessió de tots aquells qui havien optat per l’exili. Republicans, comunistes, socialistes, anarquistes... ideologies diferents renunciant al mateix somni. L’exili no feia diferències. Comptaven tornar aviat. “És cosa de dos dies”, deien. Es feia difícil creure que Europa no acabés posant punt final a les pretensions totalitàries de Franco. Mestres, líders pedagògics i sindicals, actius defensors de la pedagogia freinetista ... Alguns havien tingut càrrecs polítics al Parlament, als ajuntaments o en partits. Altres, senzillament, ensenyaven cada dia.

Les llargues cues de gent que sortia del país van ser a l’hivern del 1939, però el degoteig humà ja havia començat el 1936. El Pertús, el coll d’Ares, Prats de Molló, Puigcerdà... tots els punts eren vàlids per a una destinació que acabava al mateix punt: els camps de refugiats, que en els primers mesos l’Estat francès anomenà (o així ens ho indiquen els documentals) camps de “concentració”.

Creuar la línia volia dir deixar-ho tot i deixar tothom. Volia dir dormir al ras, vagar sense carta de circulació i acabar en algun dels camps de refugiats. El relat breu de l’hivern del 1939 és el fred i la gana. “No hem rebut cap regal de França”, registrava en el seu diari el mestre gironí Josep Bargés. L’Estat francès, laic i republicà, no va saber o no va voler preveure que la fugida seria massiva i, desbordat en pocs mesos va decidir tancar els refugiats en camps filferrats. Argelers, Cotlliure, Vernet, Sant Cebrià, el Barcarès, Gurs, Bram... la llista de camps era llarga. Les xifres? Imprecises, però en tot cas significatives: més de mig milió de persones. És cert que la població local va ajudar a títol individual i que també van fer-ho organismes con la Creu Roja, els quàquers, els sindicats francesos de mestres, però la situació requeria un altre tipus de resposta: política. En pocs mesos hi van arribar moltes més persones de les que es preveia. Mancava de tot. El moment més dur va ser l’hivern del 1939, amb més de 200.000 persones refugiades.

Gana i fred
Al camp d’Argelers, on aquell febrer malvivien més de 70.000 exiliats, el dia a dia no era gaire diferent dels altres camps. Les normes prohibien creuar la tanca de doble filferro i amagar-se dels vigilants (soldats armats quasi tots senegalesos). S’havien d’alçar barraques amb llaunes i materials de rebuig. Mancaven mantes. Es dormia a terra. Per rentar-se s’anava a la platja on també es feien les necessitats. Hi havia ferits i mutilats. No hi havia medicaments ni sabó. Per menjar, pa dur, llenties i potser un tros de carn gelada ... i una colitis endèmica. Cartes: arribaven obertes. Qui volia tornar a l’Espanya 'nacional' rebia totes les facilitats. Ningú no deia res del futur ni hi havia previsions.

Una quotidianitat precària
Dels camps, tan sols en sortiren els que havien ocupat càrrecs polítics en els governs català, basc i espanyol, i els qui tenien familiars al nou Estat. Una petita part de refugiats va tornar a finals d’any. O perquè va creure que no els passaria res, o per la duresa dels camps, o per la nostàlgia... Els esperaven les depuracions.

Per a la resta, la vida als camps es va anar normalitzant. Els primers a contribuir-hi van ser els mateixos mestres, que van reprendre la seva tasca educativa en les condicions més adverses: alfabetitzant nens i adults en els anomenats 'barracots de cultura'. Sense llibres ni cap tipus de material, només amb la voluntat. Una nova quotidianitat que va durar poc.

El mes de setembre van començar les hostilitats amb Alemanya, els joves francesos van ser mobilitzats i els refugiats van ocupar part dels seus llocs a les fàbriques i al camp. Semblava que començava una nova vida, només ho semblava. Aviat van haver d’inventar-ne una altra. Aquesta vegada molt més lluny, a l’altre cantó del mar. A molts els esperava un segon exili: l’americà.

La diàspora s'estén a Amèrica
La diàspora dels mestres catalans va estendre’s a altres països europeus i, sobretot, a Amèrica. Alguns van ser deportats a camps de concentració alemanys; ja no en van sortir. Altres es van incorporar a la Resistència francesa. A Europa, bona part dels mestres exiliats van anar a l’URSS acompanyant colònies infantils. Els qui van decidir creuar el mar van recórrer diferents països abans d’assentar-se. Veneçuela, la República Dominicana, Xile... però sobretot Mèxic, on el president Cárdenas els va posar a l’abast totes les facilitats.

El govern espanyol republicà ajudava els exiliats a través de dos organismes: el SERE (Servei d’Evacuació dels Republicans Espanyols ) i la JARE (Junta d’Auxili als Refugiats Espanyols). El consolat mexicà de Marsella rebia diners de la república Espanyola per pagar el viatge fins a Mèxic. Del port marsellès van sortir vaixells com l’'Ipanema' (amb quasi 1.000 refugiats) i el 'Mexique' (amb 2.000) cap als ports mexicans. Allà, part dels mestres exiliats van obrir escoles i van seguir impulsant una nova pedagogia.

Tornar al país, per als qui van fer-ho al cap d’uns mesos, no va ser fàcil, i tampoc per als qui no se n’havien mogut. A aquests els esperaven condemnes, expedients, expulsions i les anomenades 'depuracions'. Per al magisteri republicà, la repressió va ser brutal: afusellats amb judici i sense, empresonats, treballs forçats ... i molta por. Por, misèria i docilitat. El règim franquista es va aplicar especialment a desmuntar la política educativa establerta durant la Segona República. No s’equivocaven: és a les aules on es defineix el futur.

L'objectiu franquista, aconseguir una societat i uns mestres dòcils
La depuració va convertir el sistema educatiu en un aparell ideològic del règim. Una ideologia que confonia pàtria, divinitat i capital. “El hecho de que el magisterio [...] haya estado casi monopolizado por ideologías e instituiones disolventes [...] hace preciso [...] que se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública.” I així va ser.

Jiménez Caballero, apassionat falangista, arengava els mestres durant el curs que les noves autoritats educatives franquistes van impartir a Pamplona el 1938: “Huid de esos miserables intelectuales...”. La retòrica utilitzada estava a l’alçada de les intencions: “Extirpar de raíz”, “los envenenadores del alma popular”, “arrancar con mano dura esa semilla”.

Tan aviat com anaven ocupant zones, començaven les depuracions. Els decrets van anar molt de pressa. El decret del 8 de novembre de 1936, les circulars de la Jefatura del Servicio Nacional de Primera Enseñanza i la nova Ley de Educación del 1945. Les Comisiones Depuradoras de Instrucción Pública aviat es van articular. I al començament del 1937 ja es tenia l’estructura repressora ben definida. Quatre tipus de comissions i una per a cada nivell d’ensenyament (primària, secundària i universitària). L’objectiu: revisar tot el personal d’Instrucció Pública. Tots els mestres d’una província havien de presentar-se davant la comissió provincial, que autoritzava la seva continuïtat en el cos o la sanció.

L'abandonament de l'ensenyament
Per separatista, per anarquista, per francmaçó, per llegir premsa d’esquerres, per no anar a missa, per immoralitat... No cal dir que l’arbitrarietat de les Comisiones va ser escandalosa. Tothom s’atrevia a fer-los arribar tot tipus de denúncies. La sanció màxima era la “separació definitiva del servei” i, en segon lloc, el desterrament: el trasllat forçós a altres escoles en poblacions aïllades i a províncies llunyanes.

Entre l’exili i les depuracions, el cos de mestres va quedar greument minvat. El març del 1939 es van convocar dues mil places en un decret que animava a presentar-s’hi tots aquells que tenien familiars morts o ferits per la “barbarie roja”. Així, doncs, en el nou cos de mestres franquista l’odi se sumava als mèrits. La depuració va ser sistemàtica i llarga: el 1969 encara es revisaven expedients. Un cos desmuntat, un projecte pedagògic laic desmantellat: l’abandó de l’ensenyament durant dècades. L’Espanya uniforme havia triomfat.

Més enllà de la frontera, el magisteri republicà va acabar dibuixant un mapa molt ampli. França, Rússia, Mèxic... L’exili té la tornada con un horitzó permanent. Per a alguns no va ser possible. D’altres van acabar tornant aprofitant l’obertura dels anys 60, esperant la jubilació o la mort de Franco... Per al país, i amb la distància del temps, la política educativa dels anys republicans havia resultat un excepcional parèntesi renovador. Un parèntesi no superat mai. Mai més.

Per als mestres que van traspassar la frontera, els camins de l’exili serien molt diferents. La pèrdua, la nostàlgia i el deure d’inventar-se una nova vida són el denominador comú del testimoni que SÀPIENS va localitzar el 2006, any en què es va publicar aquest reportatge a la revista (SÀPIENS número 39).

Maria Baró, mestra d’Albons (el Baix Empordà). Va patir el trasllat forçós a Beget, un poblet del Ripollès sense carretera ni llum. No ho va aguantar: el 1940 passava clandestinament la frontera. Dos anys després, se’n va anar a l’Argentina.

P. Olmos, professor de la Universitat de Mallorca. Després d’un consell de guerra va ser afusellat. Els seus set companys de departament, depurats.

Teresa Canals, de Tarragona, ja havia travessat la frontera i va decidir tornar. Però a Catalunya, les pressions i purgues li van fer la vida impossible. Se’n va anar de nou, aquest cop cap al Brasil.

Mercè París, de Lleida, el 1938 va anar fins a Tarásaveçka (Rússia). Hi va arribar fent d’acompanyant una colònia infantil. La guerra els va sorprendre. Fins vint anys després no va tornar a casa.

Maria Comas era a la presó de dones de Girona el 1941. La Comisión Depuradora l’havia sancionat aleshores separant-la definitivament del cos de mestres. Quan va sortir de la presó, se’n va anar cap a França, on va morir al cap d’uns anys.

Josep Pons va ser deportat cap al camp de concentració de Mauthausen des de França i ja no en va sortir mai més.

Martí Rouret va ser mestre de l’Escala (l’Alt Empordà) i conseller del Govern republicà. Va acabar a Guadalajara (Mèxic), on va continuar la tasca pedagògica.

Manuel Bergés va morir en una comissaria torturat per la Gestapo.