Sortosament, el pare del químic alemany Felix Hoffmann patia dolors reumàtics. I no és que ens alegrem del dolor d’altri, però el problema va motivar Hoffmann fill per buscar un analgèsic que no maltractés l’estómac. Va pensar en una forma modificada de la salicina, l’àcid acetilsalicílic, sintetitzat pel francès Charles von Gerhardt el 1853. Hoffmann treballava a l’empresa Bayer i allà el farmacòleg Heinrich Dresser va veure efectes positius en la substància, però també va tenir por de possibles efectes secundaris.

A més, estava enfeinat assajant una altra molècula proposada per Hoffmann, la diacetilmorfina, un antitussigen anomenat després 'heroïna' per l’eufòria que provocava. A Bayer van pensar que seria tan efectiva com la morfina, però sense causar addicció —una presumpció, malauradament, molt poc encertada—. Per la seva banda, el director de recerca, Arthur Eichengrün, va tirar endavant el projecte i va demostrar les bondats de l’àcid acetilsalicílic.

El 1899, Bayer presentava l’aspirina. Porta la A inicial per 'acetil' i la resta del nom fa referència a la 'Spiraea ulmaria' —reina dels prats—, la planta de la qual s’havia aïllat la salicina. Altres versions diuen que la A remet al ‘sense’ grec, perquè es va sintetitzar químicament i no es va aïllar de la planta. L’aspirina es va demostrar tan efectiva contra dolors, febres i inflamacions que aviat es va fer molt popular. Avui es recepta per a tantes coses que es pot dir que a part de treure el mal de cap, també elimina molts maldecaps importants.