A inicis del segle XX, a tocar de la petita localitat de Piltdown (al sud-est d'Anglaterra), un treballador va desenterrar un estrany fragment de crani extremament gruixut i d'aspecte primitiu que havia trobat mentre cavava. Intuint que no era un crani qualsevol, va lliurar-lo a Charles Dawson, un advocat de la zona que tenia l'arqueologia com a gran passió. Dawson, que començava a forjar-se una reputació gràcies a alguns descobriments poc corrents, s'adonà que aquell crani d'aspecte primitiu podia ser un fòssil d'un potencial extraordinari i el portà al Museu d'Història Natural de Londres, que en aquell moment era la institució científica més reputada i prestigiosa del món. Allí va conèixer l'eminent geòleg sir Arthur Smith Woodward.

Impressionat i conscient del que aquell crani podia representar, Woodward va prendre la decisió de desplaçar-se a Piltdown i passar-hi tot l'estiu excavant amb Dawson. Hi van trobar restes d'animals prehistòrics, diverses eines i un estrany os maxil·lar d'aparença simiesca i dents suposadament humanes, que de seguida van relacionar amb el crani. Allò només podia voler dir una cosa: havien trobat la baula perduda. I a la Gran Bretanya! 

Amb tota la pompa, el 18 de desembre del 1912, sir Arthur Smith Woodward i Charles Dawson presentaven al món l'antecessor més antic de la humanitat: l'home de Piltdown. Batejat oficialment com a 'Eoanthropus dawsoni', molt aviat es va començar a conèixer com a 'el primer anglès'. La notícia va arribar a tots els racons del món.

Tot i que de seguida es convertí en el principal reclam del Museu d'Història Natural, alguns científics van alçar la veu per posar en dubte que el crani i la mandíbula pertanyessin a la mateixa criatura. Només una cosa podia esvair els dubtes: localitzar el tros de mandíbula que faltava per unir-la al crani, per saber amb certesa si hi encaixava o no. La clau del misteri era, doncs, una dent canina, i les excavacions per trobar-la es van posar en marxa. Trobar una dent entre tones de sorra, si és que hi era, representava una tasca ingent. Però la sort de Dawson i Woodward -aquest cop acompanyats pel jesuïta francès Teilhard de Chardin, filòsof i gran aficionat a l'arqueologia- semblava no tenir fi. Així, poc després d'iniciar-se la recerca es va localitzar la peça del puzle que mancava: una dent canina que, ves per on, encaixava quasi a la perfecció la mandíbula amb el crani.

El segon home de Piltdown
Semblava increïble. Però la sort no s'acabava allí. Per a sorpresa de tothom, al principi de l'any 1917 Woodward va anunciar que, a escassos tres quilòmetres del primer jaciment, Dawson -que havia mort prematurament mesos abans, el 10 d'agost del 1916- hi havia descobert un altre crani i una altra dent. Mateixa antiguitat i mateixa fossilització. Era el segon home de Piltdown. Allò va fer esvair els dubtes dels escèptics. Amb aquell nou descobriment i gràcies al suport total de les autoritats del Museu, l'home de Piltdown va ser considerat oficialment el primer avantpassat de la raça humana. Atent com sempre a la propaganda, fins i tot Winston Churchill va arribar a dir d'aquests avantpassats anglesos que eren els autèntics "senyors de la creació".

El 1953, una sorprenent notícia deixava sense respiració mig món. L'home de Piltdown era una escandalosa falsificació. El geòleg i paleontòleg britànic Kenneth Oakley havia desenvolupat un nou mètode per establir l'antiguitat dels fòssils, i acabava de descobrir que l'home de Piltdown no era ni home ni antic. La mandíbula (d'uns cinc-cents anys d'antiguitat) pertanyia a un orangutan. Les dents havien estat llimades i afilades, i els fòssils, bullits i tenyits amb productes químics per donar-los un aspecte prehistòric.

Totes les troballes havien estat falsificades
L'altre descobriment clau, la dent canina, estava recoberta d'una capa de pintura i semblava haver estat feta a cuita-corrents. L'informe era demolidor. Cada una de les quaranta troballes de Piltdown havien estat falsificades i dipositades allí. La comunitat científica britànica havia fet el rídicul: havien estat defensant una falsificació grollera davant l'escepticisme d'alguns membres de la comunitat científica internacional. Superada l'ona expansiva d'aquella notícia bomba, calia trobar-ne el culpable.

Les primeres sospites anaven dirigides cap als arqueòlegs que havien estat més estretament vinculats a la descoberta i, en especial, al que n'havia sortit més beneficiat: Charles Dawson. Feia 37 anys que Dawson era mort i la seva reputació s'havia mantingut intacta. Però el seu nom de seguida aparegué com al del principal sospitós. Estirant el fil, es va descobrir que la resta dels descobriments de Dawson eren del tot falsos. Provada la seva naturalesa tramposa, semblava clar que no calia remenar més: havien trobat el culpable. 

Havia actuat sol o acompanyat?
Però el fet que el falsificador hagués actuat amb tanta precisió plantejava una incògnita: havia actuat sol o acompanyat? El material (hi havia més d’una quarantena de peces que ajudaven a donar credibilitat a l’engany) havia estat seleccionat amb molt de compte, i feia falta habilitat i coneixements per aconseguir-ho.

Aviat sorgí el nom del prestigiós geòleg sir Arthur Smith Woodward, mort l’any 1944. Molts van aixecar la veu per afirmar que la seva conducta poc científica el convertia en sospitós d’haver participat en l’engany. Mentre avançava la investigació al Museu d’Història Natural de Londres, les proves conduïen a una conclusió cada vegada més escandalosa: el culpable o culpables eren de la mateixa institució. Explicaria això el fet que els seus conservadors no permetessin a l’eminent paleoantropòleg kenyà Louis Leakey, descobridor de l''Homo habilis', de veure les peces originals de l’home de Piltdown? Així ho creia Oakley després de comprovar la ferotge competència que existia entre els membres de la institució, com la que enfrontava Woodward amb un conservador del Museu, Martin Hinton.

Uns ossos que havien estat tenyits
Els rumors es transformaren en evidències quan dos treballadors del Museu van trobar una sèrie de proves extraordinàries al fons d’un bagul que havia estat propietat de Hinton. Astorats, hi van descobrir una sèrie d’ossos que semblaven haver estat tenyits, molts d’ells tallats per la meitat per tal de comprovar fins on havia penetrat el tint. Les posteriors comprovacions van demostrar que els tints utilitzats eren els mateixos que s’havien aplicat a les restes de Piltdown. Quedava clar que, responsable últim o no, Hinton va saber sempre que l’home de Piltdown era una falsificació.

El rol de Martin Hinton en el cas es feia difícil de definir, però una de les últimes troballes del fals jaciment demostrava que hi estava involucrat. L’any 1915, Dawson i Woodward havien trobat, en uns esbarzers propers a les excavacions, una eina que van identificar com “un curiós objecte fet a partir d’un os”. Però ni era una eina ni estava fet a partir d’un os, era un bat de criquet, convenientment manipulat per semblar un objecte fet d’os. Allò semblava una broma 'made in' Hinton, i també una mena de confessió per tal d’aturar la farsa de Piltdown.

El bat, presentat com a un artefacte paleolític
Però, sorprenentment, en comptes de captar el missatge, Woodward i Dawson van presentar el bat com a un artefacte paleolític. Semblava que el desig de trobar el primer anglès havia encegat definitivament el món de la ciència. Després d’allò, Hinton no devia gosar desvelar un frau que, sens dubte, hauria posat fi a la seva prometedora carrera. Sense que mai s’hagin trobat les proves que ho hagin acabat de demostrar del tot, els indicis apunten doncs cap al conservador del museu, Hinton, que no va confessar mai, i també cap a Dawson i Woodward, que van morir massa aviat.