L’origen del règim de l’Iran el trobem en el procés revolucionari que enderrocà el monarca iranià, el xa Reza Pahlevi, el gener del 1979. El buit de poder va ser ocupat per l’aiatol·là Khomeyní, que retornava després de 14 anys d’exili. Khomeyní nomenà un nou govern i, després d’un seguit de combats a la capital (durant les jornades del 9 al 12 de febrer, conegudes com 'les Tres Glorioses'), la majoria de l’exèrcit es decantà pels revolucionaris. Es tractava d’un conglomerat on confluïen grups d’esquerra com el partit comunista iranià, liberals en representació de les classes mitjanes occidentalitzades i grups xiïtes dirigits per clergues que havien connectat amb sectors de les classes populars.

Un cop va haver triomfat, la revolució va devo­rar bona part dels seus fills. Els aiatol·làs, amb el carismàtic Khomeyní al capdavant, van acaparar tot el poder i, amb l’aju­da de multitud de joves procedents de sectors populars i organitzats dins dels Guardians de la Revolució, van repri­mir brutalment la resta de grups opo­sitors al xa. Naixia així la nova Repúbli­ca Islàmica, que atorgava els màxims poders al Líder Suprem (Khomeyní) i al Consell dels Guardians.

Però la crisi dels ostatges a Teheran va ser molt més greu del que es podia imaginar, i així ho demostra l’ope­ració ‘Urpa d’àguila’ el 24 d’abril del 1980. El resultat de la temptativa de rescat de la resta d’ostatges americans, amb sis avions que transportaren 132 comandos de les forces especials, va ser un fracàs. Dos helicòpters van tenir avaries i un tercer va haver de tornar per problemes amb els instruments de navegació. I en un enlairament, un altre helicòpter va topar amb un dels avions, fet que provocà vuit morts i cinc ferits. Finalment, la crisi va acabar el 21 de gener del 1981 amb l’alliberament dels 52 ostatges que quedaven (13 d’afroamericans havien estat allibe­rats el novembre del 1979 perquè els iranians consideraven que formaven part d’una raça oprimida, i un altre ostatge va ser alliberat el juliol del 1980 per motius de salut).

Però l’Iran dels aiatol·làs no solament preo­cupava als occidentals, que veien com el quart país en reserves de petroli havia deixat de ser un aliat. També atemoria els seus veïns: les monarquies de la península Aràbiga, pel seu discurs revolucionari (el novembre del 1979 un grup de 300 revolucionaris assaltaren la gran mesquita de la Meca inspirats pel discurs de Khomeyní), i l’Iraq per la influència que podia exercir sobre la majoria xiïta del país i per la disputa del territori fronterer.

Les tensions es van anar acu­mulant: Teheran acusava Bagdad de promoure aixecaments entre les seves minories (els kurds del nord-oest i els àrabs de la rica regió pel petroli del Khuzestan), mentre el règim de Saddam Hussein executava l’aiatol·là Muhammad Ba­qir al-Sadr, amic personal de Khomeyní, i expulsava 40.000 xiïtes. El 21 de setembre del 1980, Saddam Hussein va penetrar dins del territori iranià sense declaració prèvia de guerra. Es tractava d’una guerra atípica dins del context de la guerra freda: tant els EUA com l'URSS donaven suport a l’Iraq, temorosos de l’emergent influència de l’Iran a la regió.

Aquella guerra, però, va fer que la població iraniana fes pinya amb el govern, que va saber aprofitar per a finalitats propa­gandístiques el paper dels ‘màrtirs’, homes que se sacrificaven llançant-se contra les línies iraquianes i que feien esclatar mines al seu pas per tal de facilitar l’avanç dels tancs i de la resta de la infanteria. Per la seva banda, els EUA, tot i el seu suport implícit a l’Iraq, venien armes a tots dos governs perquè del que es tractava era que la guerra afeblís els dos països potencialment més poderosos del Golf.

La mort de Khomeyní l’any 1989 va provocar una divisió al bloc governant, amb l’aparició d’un grup reformista partidari de trencar l’aïllament internacional encapçalat per Mohammad Khatami, qui va guanyar les eleccions el 1997. Per contra, el sector més in­transigent considerava que el més mínim canvi podia posar en perill tot el sistema. Aquest sector va impulsar Mahmud Ahmadinejad, ultraconservador i antioccidental, com a can­didat l’any 2005, tancant qualsevol possibilitat d’obertura. Les protestes viscudes l’any 2009 per la polèmica reelecció de Ahmadinejad expressen tant el descontentament de bona part de la població amb un règim que no dona resposta a les seves demandes, com la lluita de poder entre les elits polítiques i religioses. Des de l'any 2013, el seu successor és Hassan Rouhani, que va guanyar les eleccions amb una campanya electoral en què promovia una modernització moderada de l'Iran i la predisposició d'obertura cap a l'exterior.