L'any 2010, el Soccer City Stadium de Johannesburg va acollir el primer mundial de futbol celebrat al continent africà. Va ser un moment per recordar les paraules de Nelson Mandela: "L'esport té el poder de canviar el món". Aquestes paraules sintetitzen un dels episodis més emblemàtics de la transició sud-africana del règim racista de l'apartheid a un règim democràtic: el triomf de la selecció de l'RSA a la Copa Mundial de Rugbi del 1995 celebrada en el mateix país. I, sobretot, sintetitzen com aquest triomf va ser utilitzat pel llavors president Mandela per aglutinar tota la població al voltant d'una selecció, els Springboks, que havien deixat de ser un símbol d'exclusió racial per transformar-se en factor de reconciliació nacional.

La peculiar transició sud-africana va lligada a l'atípica història de l'RSA: un país de majoria negra governat pels blancs durant la pràctica totalitat del segle XX. Per entendre aquest fenomen, hem d'anar a les arrels del problema i remuntar-nos a mitjan segle XVII, amb l'establiment, prop del cap de Bona Esperança, d'un grup de colons holandesos, calvinistes, racistes i partidaris de l'esclavitud, els bòers (grangers) o afrikàners (holandesos d'Àfrica), que van fer fora de les seves terres ancestrals el poble ramader dels khoikhoi.

Però en el segle XVIII van arribar colons nous, en aquest cas britànics, que van obligar els bòers a desplaçar-se cap a l'interior a partir de l'any 1834. Els bòers, llavors, es van establir a les zones més septentrionals, després de derrotar els zulus, i van fundar l'Estat Lliure d'Orange i la República de Transvaal. La pressió britànica va continuar i va provocar dues guerres entre l'imperi Britànic i els grangers afrikàners (les guerres anglobòers del 1880-1881 i 1899-1902), motivades pel desig d'expansió imperial i pel descobriment de jaciments d'or i diamants a les zones controlades pels bòers. El conflicte va mobilitzar la premsa europea, que va prendre partit i va fer despertar les simpaties de l'opinió pública cap als bòers, en veure en la seva lluita una reedició de l'enfrontament entre David i Goliat. Unes simpaties que van arribar fins a casa nostra: "[El bòer] Es rudo, pero es sencillo y con un sentimiento íntimo y profundo de personal dignidad y de respeto por la dignidad de sus semejantes. [...] Es hospitalario, es compasivo, es bueno" (La Vanguardia, 21.08.1900). La contesa bèl·lica finalitzà amb la victòria de l'Imperi, però amb una pau que va comportar la concessió d'una àmplia autonomia als bòers.

Pocs anys després d'aquests fets es va crear la Unió Sud-africana (1910), amb un sistema administratiu que afavoria la minoria bòer (políticament unida) davant la fragmentada majoria anglòfona. Va ser llavors quan es va fundar el Partit Nacional (1914), afrikàner nacionalista i racista. Aquest partit va arribar al poder el 1948 i d'aquesta manera es va posar en marxa l'apartheid —la separació—, model social que instaurava "legalment" una discriminació racial sistemàtica. Les bases d'aquest sistema eren la classificació de la població pel color de la seva pell, la prohibició de matrimonis i relacions sexuals interracials, l'exclusió de la comunitat negra del sistema polític, la il·legalització de l'oposició, la implantació d'un sistema de passis per controlar la mobilitat dels negres, la designació d'espais públics privilegiats d'ús exclusiu per a blancs i la creació d'estats fantasmes —els bantustans— destinats a arraconar progressivament la població negra. A més, també reservava per als blancs els millors serveis en matèries com l’educació o la sanitat.

Entre altres mesures, es va desposseir els negres de la ciutadania i se’ls va prohibir viure o treballar en les àrees blanques, llevat que tinguessin un passi, o adquirir-hi terres. Els matrimonis mixtos també estaven vetats, les dones patien la discriminació per motiu de gènere a més a més de la racial, i tot plegat incidia en una alta taxa de mortalitat infantil.

El nou règim va trobar un context propici per a la seva supervivència dins del clima d'enfrontament ideològic de la Guerra Freda. El primer ministre sud-africà en els anys seixanta, H. Verwoerd, així ho proclamava: "[Sud-àfrica era] el símbol de la lluita contra el comunisme i un bastió per al cristianisme a l'Àfrica i el món occidental".

La discriminació i l'explotació van comportar protestes massives, durament reprimides per les autoritats, com, per exemple, les de Sharpeville (març del 1960) i Soweto (juny del 1976). I també la creació d'organitzacions opositores, la més important de les quals va ser el Congrés Nacional Africà (CNA). Nascut el 1912, el CNA inicialment es va inspirar en els mètodes pacífics de Mahatma Gandhi. Uns mètodes de lluita, però, que van evolucionar amb l'enduriment de l'apartheid i a la prohibició del CNA l'any 1960. Aquests fets van portar l'organització i els seus socis del Partit Comunista de Sud-àfrica a crear la branca armada de l'organització, l'Umkhonto we Sizwe (‘la Llança de la Nació') l'any 1961. L'any 1962, el líder del CNA, Nelson Mandela, va ser acusat de terrorista i empresonat. El rebuig a l’apartheid es va fer més evident a partir de la dècada del 1970 amb vagues i protestes estudiantils, sufocades violentament, i amb les primeres sancions i condemnes a escala internacional. A les acaballes de la dècada del 1980 la desinversió a Sud-àfrica, fomentada arreu del planeta, es va generalitzar i va dur el règim a una situació insostenible.

La política regional agressiva i militarista del règim de Pretòria el portà a implicar-se en la guerra civil d'Angola, decisió que va tenir un cost polític i militar enorme per al règim racista. Sobretot després de la derrota sud-africana a la batalla de Cuito Cuanavale, l'Stalingrad de l'Apartheid, el març del 1988 davant les tropes angoleses i cubanes. El règim sud-africà va haver de retirar-se d'Angola i de Namíbia greument ferit, una ferida que va esdevenir mortal amb el col·lapse econòmic provocat per les sancions i el boicot internacionals contra el seu sistema de segregació racial.

En un context de crisi econòmica i aïllament polític del règim racista, el maig del 1988 es van iniciar converses entre el líder del CNA Nelson Mandela, empresonat des del 1964, i les autoritats. Unes converses que portarien a l'alliberament de Mandela l'11 de febrer del 1990 i que s'allargarien gairebé quatre anys més i en què, d'acord amb l'especialista Ferriol Soria, "els blancs sud-africans renunciaven al poder polític a canvi de mantenir el poder econòmic".

Nelson Mandela esdevé president
L'abril del 1994 Nelson Mandela va esdevenir el primer president democràtic de l'RSA, i el 1995 es va posar en marxa la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Sud-àfrica, presidida per l'arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. La voluntat de reconciliació nacional es concretava en la concessió de l'amnistia per als autors de delictes polítics de violació dels drets humans a canvi de la veritat sobre els fets, explicada públicament i íntegrament. A més, les víctimes havien de ser rehabilitades i reparades. La idea de la comissió era tan senzilla com poderosa: la veritat cura.

Vint anys després del desmantellament de l'apartheid, Sud-àfrica mantenia una dura lluita contra la sida i les elevades taxes d'atur i delinqüència, problemes que la nació de l'arc de Sant Martí haurà de superar fent seves les paraules que acompanyaren Nelson Mandela en els moments més difícils: "Soc l'amo del meu destí, soc el capità de la meva ànima".

El 1990, Frederik de Klerk, president del govern sud-africà, va anunciar la derogació de les lleis discriminatòries, la fi de la prohibició dels grups antiapartheid, com l’ANC, el restabliment de la llibertat de premsa, la suspensió de la pena de mort i l’alliberament dels presos polítics, com Nelson Mandela, convertit en un símbol mundial de la lluita per la igualtat racial després d’haver estat tancat durant 27 anys.

Mandela i De Klerk van negociar entre el 1990 i el 1993 com desmantellar l’apartheid i dur el país a la democràcia dins la legalitat vigent. No va ser un procés senzill. Es van viure esclats de violència, tant de part d’aquells que volien accelerar els canvis com, sobretot, de l’extrema dreta blanca, contrària a liquidar el règim racista. Les matances a diversos pobles i l’assassinat del secretari general del Partit Comunista sud-africà van ser algunes mostres de la tensió del moment. Fins i tot hores abans de les eleccions generals del 1994, les primeres amb sufragi universal i que havien de certificar l’extinció de l’apartheid, 21 persones van morir en atemptats terroristes.

Però sense deixar-se intimidar per aquest clima, gairebé vint milions de persones van votar en unes eleccions que van efectuar-se al llarg de quatre dies, del 26 al 29 d’abril. Malgrat la precarietat de les condicions i que la majoria dels electors mai no havien votat, els observadors internacionals van assenyalar la netedat dels comicis. L’ANC es va alçar amb el triomf i el 73% de població negra del país va quedar representada amb un 52% de parlamentaris de diferents ètnies. El 10 de maig, Mandela jurava com a president. Des d’aleshores, la data del 27 d’abril, a més de ser un record de la victòria sobre el racisme, es commemora a Sud-àfrica el Dia de la Llibertat.

1652: Jan van Riebeeck, enviat per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, funda la colònia holandesa del Cap a l'Àfrica del Sud.

1806: Els anglesos aconsegueixen el control de la zona del Cap.

1833: L'imperi Britànic aboleix l'esclavitud, fet que provoca el trasllat dels esclavistes bòers cap a zones de l'interior.

1867: S'inicien els successius descobriments de jaciments de diamants i or a les repúbliques bòers, que augmentaran el desig de l'imperi Britànic per controlar el territori.

1902: Se signa el tractat de Vereeniging, que posa fi a la guerra anglobòer.

1910: Es constitueix la Unió Sud-africana com a domini britànic.

1912: Es funda el Congrés Nacional Africà per defensar el drets de la població negra.

1948: El Partit Nacional afrikàner triomfa a les eleccions i instaura el règim de l'apartheid.

1961: El primer ministre Hendrik Verwoerd proclama la República de Sud-àfrica i trenca definitivament les relacions amb la Gran Bretanya.

1966: L'Assemblea General de l'ONU condemna l'apartheid per ser un crim contra la humanitat.

1987-1988: Derrota sud-africana a la batalla de Cuito Cuanavale, coneguda com l'Stalingrad de l'apartheid.

1990: L'11 de febrer Nelson Mandela, líder del CNA, és alliberat després de vint-i-set anys empresonat. S'inicia el desmantellament de l'apartheid.

1994: A l'abril el CNA guanya les primeres eleccions lliures de l'RSA i Mandela esdevé president.