El 1919, Richard S. Reynolds va crear una fàbrica de fulls de paper d’estany, utilitzat per protegir tabac, xocolata i alguns aliments. Però aviat va veure que, de cara als menjars, l’alumini oferia més avantatges: era més resistent a l’oxidació, els aliments es mantenien més temps, l’aparença era més atractiva i, a més, havia baixat de preu. Fins i tot es podia tallar en làmines molt més fines que l’estany i així es gastava menys material.

Reynolds començava així a associar en l’imaginari popular el seu cognom i el d’aquest metall, però fabricava també articles d’alumini per a automoció, aviació i construcció. Després de la Segona Guerra Mundial les vendes en aquests sectors baixaren molt, però el fill del fundador, David, va fer d’entusiasta promotor dels usos més domèstics de l’alumini, com ara el famós rotlle per embolicar entrepans o, fins i tot, per cuinar. També va convèncer fabricants de cervesa perquè fessin les etiquetes d’alumini. 

Però, per què limitar-se a l’etiqueta? El 1959 William K. Coors va crear la primera llauna de cervesa feta totalment d’alumini. Reynolds en va prendre nota i la va fabricar i promoure. El 1967 va fer un gran salt convencent dos populars refrescs de cola perquè les utilitzessin. D’aquella manera se solucionava un problema ambiental, perquè molt alumini s’havia de llençar sense aprofitar. Dècades després, però, el problema ve de les llaunes que no es reciclen, ja que el cost energètic d’obtenir alumini és molt més elevat que el de reciclar-lo.