Els soldats de Napoleó es van alegrar molt de poder dur a les campanyes bèl·liques aliments més variats, gràcies al confiter i cuiner Nicolas Appert, que el 1809 havia inventat el pot de conserves. Appert també se’n va alegrar, perquè així va guanyar el premi de 12.000 francs que havia instituït el Govern francès el 1795 per a qui trobés un sistema de conservació dels aliments.

Fent moltes proves, Appert va descobrir que coent una mica el menjar, posant-lo en un pot de vidre segellat amb un tap de suro i amb cera, i bullint-ho tot, els aliments no es degradaven. Uns quants anys més tard, Louis Pasteur va explicar-ne la base científica: la calor destruïa els microorganismes i el segellat impedia que n’hi tornessin a entrar. L’invent era excel·lent, però el vidre era fràgil. A un comerciant britànic anomenat Peter Durand se li va acudir de fer el mateix però amb recipients de llauna. Va patentar-ho el 1810.

Amb aquest sistema els aliments es conservaven molt de temps, sobretot perquè obrir la llauna costava un munt. Primer es feren servir cisell i martell. Tot va ser més fàcil a partir del 1870, quan el nord-americà William Lyman va crear el primer obrellaunes, que permetia foradar i anar obrint per tota la vora. I als anys seixanta del segle XX aparegueren els obrellaunes elèctrics. En conjunt, una sèrie d’invents molt pràctics que mostren tot allò que es genera quan els humans obren el pot –o la llauna– de les essències.