La tardor del 2013 el president nicaragüenc i líder del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), Daniel Ortega, va iniciar els tràmits davant l'Assemblea Nacional per aprovar una proposta de reforma constitucional que elimina les limitacions legals per a la reelecció indefinida i així poder optar a un tercer mandat. El mes de gener, l'Assemblea Nacional del país, de majoria sandinista, va aprovar la reforma. El 19 de juliol, cinc simpatitzants del FSLN van morir a trets en l'aniversari de la Revolució Popular, i des de llavors el govern d'Ortega ha estat acusat de reprimir comunitats i persones identificades com a opositores. El problema de fons, però, són les acusacions d'autoritarisme i corrupció contra Ortega i la seva família, en una societat on el cabdillisme i el personalisme exerceixen una forta influència en la cultura política.

Aquests fets ens han fet girar la mirada sobre Nicaragua, un país que a la dècada dels vuitanta va significar el somni revolucionari d'una generació i va despertar la solidaritat d'un amplíssim ventall de l'esquerra internacional. Però per saber què queda encara de la revolució sandinista, cal remuntar-se als anys vint del segle passat, quan la guerra civil entre liberals i conservadors dessagnava el país i on el conegut com a general d'homes lliures Augusto César Sandino, inspirat en la revolució mexicana, lluitava contra els marines nord-americans que intervenien en el conflicte nicaragüenc.

L'inici d'una nissaga política
Sandino va ser assassinat per ordres del cap de la Guàrdia Nacio­nal Anastasio Somoza, que va aconseguir el poder el 1937 i es va convertir també en el productor de cafè més gran del país, inaugurant una nissaga política que controlaria la política nicaragüenca de manera dictatorial durant bona part del segle XX. La nissaga continuaria amb els seus fills Luis i Anastasio. A les acaballes dels setanta, la situació s'havia fet insostenible no solament per a les classes populars (pel contrast entre la misèria de la majoria de la població i el luxe i la corrupció del clan instal·lat al poder), sinó també per a sectors de la burgesia. Un dels seus líders, el cap de la Unión Democrática de Liberación i director del diari La Prensa, Joaquín Chamorro, va ser assassinat el gener del 1978. El rebuig al crim va ampliar la base opositora al règim.

La transformació del país
L'oposició girava al voltant de l'FSLN, un moviment guerriller de tipus guevarista fundat a l'inici dels anys seixanta, on es barrejava el marxisme-leninisme, el nacionalisme, l'antiimperialisme i el pensament de Sandino; i que el juliol del 1979, amb un Somoza abandonat finalment pels Estats Units, ocupà Managua. Començava d'aquesta manera la revolució sandinista, un procés que transformaria profundament el país (amb la reforma agrària, les campanyes d'alfabetització i de vacunació massives i la nacionalització de la banca i de les propietats del clan Somoza) i que a les eleccions del 1984 permetria a l'FSLN assolir una contundent victòria amb el 67% del vots.

Aquestes eleccions, no obstant això, van estar marcades per l'absència del principal partit de l'oposició, a causa de les pres­sions del Govern nord-americà, que no volia legitimar el model nicaragüenc, i per la guerra interna que assolava el país amb la mobilització de la Contra, a partir d'antics membres de la Guàrdia Nacional entrenats a Honduras amb el suport dels EUA.

El president Ronald Reagan va posar Nicaragua al seu punt de mira; i després que el Congrés dels Estats Units rebutgés noves ajudes militars als contrarevolucionaris, els serveis secrets nord-americans van conti­nuar finançant la Contra amb negocis com el tràfic de drogues o amb la venda il·legal d'armes a l'Iran (el conegut Irangate), fins que l'escàndol va sortir a la llum pública el novembre del 1986. La implicació de Reagan mai no es va aclarir del tot, i el principal responsable de l'operació, el tinent coronel Oliver North, va declarar: "El president no sap què és el que sap". Els que sí que ho sabien van ser els jutges del Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia, que el 27 de juny del 1986 va condemnar els EUA pels seus atacs contra Nicaragua, que incloïen, a més del finançament a la Contra, la instal·lació de mines, el bloqueig comercial, els vols militars sobre el seu espai aeri i agressions contra el seu territori.

La resolució d'un conflicte armat que deixà un balanç de més de 30.000 morts arrencà amb les converses de pau entre l'FSLN i l'oposició i culminà amb les eleccions generals del 1990, on la Unión Nacional Opositora, que agrupava catorze partits que només tenien en comú l'antisandinisme i el milionari suport de la CIA i el National Endowment for Democracy, va assolir la victòria. La derrota dels sandinistes s'explica pel cansament de la guerra i el bloqueig econòmic nord-americà, que havien portat l'economia nacional a un carreró sense sortida, però el llegat del Frente va quedar embrutat per l'acaparament de propietats que van dur a terme alguns dirigents sandinistes abans d'abandonar el poder, amb la coneguda com a piñata sandinista.

Passats setze anys i tres mandats presidencials liberals conservadors, Daniel Ortega tornava a guanyar les eleccions i l'FSLN tornava al poder; però els anys vuitanta ja quedaven molt lluny. Ortega pactà amb sectors de la dreta (incloent-hi exmembres de la Contra) i de l'Església més conservadora, personificada en el cardenal Miguel Obando (com demostra la prohibició total de l'avortament a Nicaragua) i situà la seva dona, Rosario Murillo, com a portaveu del Govern, aprofundint en un estil autoritari i personalista, que ja havia fracturat el sandinisme en diverses escissions.

Polítiques socials i religió
La concentració de poder (polític i econòmic) en mans del clan familiar d'Ortega i Murillo conjuga polítiques socials com les brigades d'alfabetització i els bons d'ajut amb un gir religiós de caire conservador. Aquestes polítiques socials han estat possibles, sense abandonar el tractat de lliure comerç amb els Estats Units i amb rebaixes d'impostos al gran capital (promoguts per una nova elit d'empresaris sandinistes), gràcies als preus favorables de les exportacions de cafè i sucre al mercat internacional, i a l'ajuda veneçolana.

El fort component religiós actual té poc a veure amb la tradicional base progressista del Frente, la teologia de l'alliberament, d'on sortiren personalitats com Ernesto Cardenal, ministre de Cultura durant la revolució i que ara afirma que "els sandinistes no s'han de confondre: l'FSLN d'Ortega no és el sandinisme sinó la seva traïció". Així doncs, de la revolució dels vuitanta en resta poca cosa.

Les dates clau

• 1933. Les tropes nord-americanes es retiren sense derrotar el líder guerriller Augusto César Sandino, però abans organitzen un cos paramilitar clau en la història contemporània nicaragüenca: la Guàrdia Nacional.
• 21 de febrer del 1934. Assassinat de Sandino a Managua a mans de la Guàrdia Nacional dirigida per Anastasio Somoza.
• 1 de gener del 1937. Inici del règim dictatorial de Somoza després d'un cop d'estat i unes eleccions fraudulentes.
• Dècada del 1960. Es forma el Front Sandinista d'Alliberament Nacional i comença l'activitat guerrillera.
• 19 de juliol del 1979. Els sandinistes entren a Managua i posen fi a la dictadura.
• 5 d'octubre del 1986. Un avió amb tripulació nord-americana que transportava armes per a la Contra és abatut a territori nicaragüenc. Comencen les revelacions de l'Irangate.
• 25 de febrer del 1990. Violeta Chamorro, vídua del polític i periodista Joaquín Chamorro assassinat pels partidaris de Somoza, guanya les eleccions al capdavant d'una coalició antisandinista amb el 54% dels vots.
• 1995. L'FSLN pateix una escissió i es funda el Movimiento Renovador Sandinista.
• 2005. Neix el Movimiento por el Rescate del Sandinismo en una nova escissió.
• 2006. Daniel Ortega guanya les eleccions amb el 38% dels vots.
• 6 de novembre del 2011. Nova victòria d'Ortega amb el 62% dels vots.

Aquest article va aparèixer en la secció 'Per què passa?' del número 138 de SÀPIENS.