Quan tenia sis anys, James Russell va construir un model de vaixell comandat a distància i hi va reservar un espai per portar-hi el berenar. Això demostrava que aquell noi nascut a l’estat de Washington volia menjar-se el món. Va estudiar física i va començar a treballar a General Electric. A part de berenar, a Russell també li agradava molt la música. Però als discs de vinil els trobava alguns inconvenients: la música no se sentia amb prou qualitat i les agulles dels tocadiscs els ratllaven.

Russell va pensar que el millor era que l’agulla no toqués el disc. El 1965, quan treballava al laboratori del Battelle Memorial Institute, va considerar que un raig de llum la podria substituir. Aprofitant tecnologies recents com el làser i la gravació digital, va crear la nova forma de gravar música. Va agafar un disc fotosensible, hi va gravar sons amb uns orificis minúsculs de mil·lèsimes de mil·límetre i va aconseguir que un raig làser els llegís i es transformessin en so audible. Era l’embrió del disc compacte.

A la dècada del 1970 ho va perfeccionar i gegants de la indústria s’hi van interessar. Es van estudiar a fons diversos problemes tècnics i el 1982 ja hi havia al mercat discs compactes i un aparell per escoltar-los. Diuen que la mida estava pensada perquè hi cabés la Novena simfonia de Beethoven, però això sembla una llegenda urbana. Un disc podia contenir –a part de so– textos, imatges i dades en diversos formats. Això sí, no hi havia espai per al berenar, com en el vaixell infantil de Russell.