Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...8 curiositats sobre el desembarcament de Normandia
Us descobrim vuit anècdotes amb nom i cognoms: amb persones, anònimes i famoses, i fins i tot algun animal que van participar en una operació clau de la Segona Guerra Mundial
“T’adones que demà, quan ens despertem, 20.000 homes poden haver mort?”. És el que va dir el primer ministre britànic Winston Churchill a la seva dona la nit abans del desembarcament de Normandia, una operació clau en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial que va marcar el principi de la fi de l’Alemanya nazi. Aquell 6 de juny de 1944, l’operació Overlord va posar sobre cinc platges normandes 150.000 soldats, que van protagonitzar el que va passar a la història com “el dia més llarg”.
Fill de pares alemanys, Albert Winterhalder va néixer a Lleida i va viure en terres catalanes fins que als anys trenta la família va tornar a Alemanya. El 1942, Albert va ser reclutat i destinat a Normandia. L’agost de 1944 les forces americanes el van capturar i va estar presoner fins a 1948, quan va ser alliberat i va tornar a Catalunya.
A les 21.30 h del 5 de juny –poques hores abans del desembarcament–, centenars de paracaigudistes esperaven amb temor el moment en què haurien de saltar de l’avió. Només un estava tranquil, Robert Hillman, que, en rebre el seu paracaigudes, va tenir una doble sorpresa en mirar-ne l’etiqueta de fabricació: el paracaigudes havia estat fabricat a la seva ciutat natal, Manchester, i la persona que n’havia certificat la qualitat era la seva mare. Sortosament, Hillman va sobreviure i va poder tornar a casa.
Un dels paracaigudistes de l’operació Overlord va ser George Weod, que, en veure’s sol i desorientat en un bosc francès, va fer sonar el dispositiu que havia d’utilitzar en cas de trobar-se perdut. Weod va fer sonar diverses vegades aquell giny que semblava una joguina en forma de granota i, al cap d’uns minuts d’angoixa, va sentir: “Per l’amor de Déu Pare, deixi de fer aquest maleït soroll”. Era la veu d’un dels paracaigudistes que estaven ben a prop però perfectament camuflats per no atreure l’atenció de l’enemic.
Durant la guerra, tant els aliats com els nazis van utilitzar aus: els primers, coloms missatgers, i els segons, falcons entrenats per interceptar aquestes aus. Paddy formava part d’una unitat de 30 coloms que acompanyaven les tropes del Dia D. Després d’esquivar els falcons alemanys, va aconseguir creuar el canal de la Mànega i lliurar un missatge que portava lligat a la pota: era una informació clau que va evitar un atac que hauria costat moltes vides. Paddy havia recorregut 515 quilòmetres en 4 hores i 50 minuts, una acció per la qual va rebre la medalla Dickin.
No va ser l’únic reconeixement: el 2003, Gail Seekamp el va immortalitzar en el llibre infantil Paddy the Pigeon (Paddy el colom) i, el 2009, el propietari que el va criar va col·locar una placa commemorativa en el seu honor al poble de Carnlough, a Irlanda.
Per cert, no us hem explicat que Paddy va sobreviure a la guerra i va morir als 11 anys, una edat ben avançada per a un colom.
Charles Schmelze era un mecànic d’aviació que treballava en un aeròdrom del sud d’Anglaterra. La seva missió era posar a punt els planadors que havien d’aterrar a Normandia. Cansat després d’hores de treball, va decidir fer una migdiada en una de les aeronaus. Quan els soldats de la Divisió 101 Aerotransportada van entrar a l’aparell, van pensar que si era allí era perquè havia de participar en el desembarcament i van decidir no despertar-lo. Schmelze va obrir els ulls quan el planador va aterrar bruscament en terres normandes en mig d’un intens foc enemic. No era cap malson, sinó un combat real! Per sort, va sobreviure i ho va poder explicar.
George Klein va explicar durant dècades que havia participat en el desembarcament de Normandia i tan grans eren les proeses que contava quan era entrevistat que fins i tot se li va fer un homenatge a França. Tothom el va creure, fins que el 2017, l'associació francesa Day Overlord -dedicada a preservar la memòria del Dia D- va descobrir la veritat: mai no va estar en el desembarcament, ja que la seva unitat no es va moure d’Anglaterra. El veterà, que llavors tenia 96 anys, va demanar perdó públicament a la seva família i a les organitzacions de veterans que li havien donat suport.
Una de les moltes pel·lícules sobre el Dia D és The Longest Day (El dia més llarg) (1962), en què el major John Howard és interpretat per Richard Todd. Aquest actor britànic va participar realment en el desembarcament com a oficial de la Divisió Aerotransportada Britànica. En aquest fil també hi apareixia Henry Fonda, que va servir a bord d'un dels vaixells el dia del desembarcament.
J. D. Salinger
L'escriptor nord-americà J. D. Salinger va desembarcar amb les tropes de reforços a la platja d'Omaha. Amb ell portava els primers capítols que havia escrit de la seva novel·la El vigilant en el camp de sègol.
Durant el desembarcament van morir 9.386 soldats americans, que descansen al cementiri de Colleville-sur-Mer, on totes les tombes miren a l’oest, en direcció als Estats Units.
El municipi amb més baixes va ser Bedford, un poble de només 1.800 habitants de l’estat de Virgínia (EUA). D’aquí provenien 37 dels soldats que van perdre la vida a Normandia. Gairebé tots els veïns de Bedford tenien un fill, germà, xicot o marit a la Companyia A del 116 Regiment de la 29 Divisió d’Infanteria, que va formar part de la primera onada d’assalt a les platges normandes. D’aquests 37 soldats, 11 no van arribar a trepitjar la platja i dels 26 que van aconseguir tocar terra, 22 van ser crivellats per l'enemic en els primers cinc minuts.
El reconeixement
Els habitants de Bedford van quedar desolats en saber la notícia. Una trentena de famílies havia perdut els seus fills! Es va dir que Bedford era un poble sense sort, aquell 1944 i també deu anys després, quan es va celebrar un homenatge als fills caiguts amb motiu del desè aniversari del desembarcament. La gent del poble estava contenta perquè la revista Life volia publicar un reportatge sobre l’acte amb entrevistes a les famílies dels soldats que mai no van tornar, però la mort de Robert Capa va canviar els plans de la publicació, que va substituir l’article de Bedford per un de dedicat al reporter, un dels corresponsals de la guerra més famosos del segle XX. Tot i que en un principi es va postposar, el reportatge mai no es va arribar a publicar.
Els veïns de Bedford es van sentir reconeguts quan, el 6 de juny de 2001, el president George W. Bush va inaugurar al municipi un monument als joves caiguts a França.
Comentaris