Conversem amb Benito Mussolini la matinada del 28 d’abril del 1945 a la caserna dels carrabiners del poble italià de Germasino, prop de Suïssa, en una zona controlada pels partisans que lluiten contra les restes de la dictadura feixista que ha dominat el país des del 1922. Fa unes hores que Mussolini, la seva amant Clara Petacci i alguns partidaris seus han estat detinguts per partisans de la 52 Brigada Garibaldi, a la localitat de Dongo, quan intentaven fugir a Àustria. El dictador, un home abatut i conscient de la fi de la seva carrera política, parla baix i amb certa indiferència.

Encara se’l pot anomenar Duce?
Ahir a la tarda, a Dongo, quan em van detenir, la gent ho feia. Però ara ja no és ahir a la tarda. Les coses són diferents.

Escapar-se d’Itàlia era escapar-se de la derrota?
Era escapar-se i prou, perquè una vegada acabada la feina de garantir la supervivència d’Itàlia, nous líders ocupessin el poder. En el futur es reconeixerà el meu sacrifici per salvar la pàtria. Ara, Itàlia ja és immortal!

A vostè l’expulsen del poder els seus companys de partit el 1943 en acceptar que la guerra està perduda, quan britànics i nord-americans envaeixen el país, però els alemanys l’alliberen de la presó i li organitzen una mena d’estat al nord de la Península, la República Social Italiana, que en realitat governen ells. Tant de tràfec, per convertir-se en un titella de Hitler?
Titella? No em jutgi tan alegrement. Itàlia s’havia dividit després de la invasió aliada, i el meu deure era posar-me al capdavant d’aquella part del poble que sempre havia confiat en mi. L’ajut del Reich era el que calia esperar d’una nació amb qui m’unien uns compromisos, i la seva intervenció en els afers de la República era imprescindible per muntar-ne l’estructura.

I per suplir les mancances i les desercions dels italians, farts de la guerra.
Sí, és veritat. Vaig trigar massa a adonar-me que els italians no estaven fets per a un conflicte com aquest.

Perdoni, però atacar França el 1940 quan ja estava pràcticament vençuda pels alemanys no demostra que aleshores confiés gaire en el seu propi exèrcit.
Titlli’m d’oportunista, si vol. En aquell moment, semblava que la guerra acabaria aviat i que el Reich ho tenia tot de cara. No volíem quedar al marge d’una victòria que es presumia segura.

I va ser per vanitat, per no ser menys conqueridor que Hitler, que va intentar envair Grècia amb resultats nefastos?
Grècia era aliada de la Gran Bretanya i enemiga de l’hegemonia italiana a la Mediterrània, una hegemonia que ens corresponia... No hi busqui cap altre motiu.

Quan decideix escapar-se?
Quan veig clarament que m’he quedat sol. D’una banda, els alemanys s’han rendit, evacuen el territori i negocien la rendició amb els nord-americans i els partisans sense consultar-me. De l’altra, els camises negres ja no volen combatre.

Tenia previst un pla de fuga?
Més o menys. M’ha tocat adaptar-me a les circumstàncies. La idea inicial era marxar a Suïssa, però va resultar impossible perquè la guàrdia fronterera col·laborava amb els partisans. Llavors, em vaig afegir a una columna de camions de soldats alemanys que volien creuar la frontera amb Àustria, però els partisans, que vigilaven que cap italià sortís del país, ens van desviar cap a Dongo. Allà van identificar tothom. I aquí em té, allunyat de les masses per evitar aldarulls.

Ara vesteix l’uniforme feixista, però és cert que s’havia barrejat amb la tropa d’un dels camions amb un casc i un capot alemany?
Sí. Calia que fugís com fos.

La guerra s’acaba i vostè està presoner. Què creu que li passarà?
No m’he parat a rumiar-ho. Suposo que seré lliurat al comandament aliat i que se’m jutjarà, però me’n sortiré. Al capdavall, sóc, o he estat, un cap de govern, i tinc documents comprometedors per a alguns caps d’estat del bàndol aliat que suposo que no volen que surtin a la llum.