Des del moment de la seva descoberta, els paleontòlegs van tenir indicis que la troballa del jaciment del barranc de Can Vila corresponia a un gènere nou. Aviat va veure’s que la seva importància anava més enllà i que el Pierolapithecus era un descobriment clau per aclarir l’origen de la família dels homínids, a la qual pertanyem els humans.

Durant l’any següent a la descoberta, les excavacions van proporcionar 83 ossos de l’esquelet del mateix individu, que, entre d’altres, inclouen la cara, amb el maxil·lar i les dents. Les dimensions de les canines confirmen que era un mascle. També hi va aparèixer part de la clavícula dreta; dues costelles completes i fragments diversos; tres vèrtebres; dos fragments de pelvis, i nombrosos ossos de les mans i els peus (ossos del canell i el turmell, metacarpians, metatarsians i falanges).

El novembre del 2004, després d’haver estudiat totes les seves restes a fons, en Pau es va donar a conèixer davant tota la comunitat científica internacional.

En Pau pesava menys de quaranta quilos i rondava el metre d’altura. S’alimentava més de fruits que no pas de fulles. Tot i no ser bípede com els humans, ja adoptava una postura erecta quan s’enfilava pels arbres, com demostren les seves vèrtebres, costelles i clavícula. I és que els antropomorfs actuals (orangutans, ximpanzés, goril·les) tenen un esquelet que els permet de moure’s pels arbres, enfilant-se o penjant-se de les branques amb el cos vertical. Això els distingeix de les mones, que solen moure’s amb la columna vertebral, més llarga i flexible, en posició horitzontal, com un gat o un gos.

L’estudi del canell confirma que en Pau podia grimpar verticalment de manera força eficient, mentre que els dits, en canvi, mostren que, a diferència dels antropomorfs actuals, no devia penjar-se de les branques gaire sovint. Més aviat, de vegades en Pau encara es movia de manera horitzontal de quatre grapes, aferrant-se molt fort a les branques amb mans i peus.

Malauradament, la caixa craniana, el lloc on s’allotja el cervell, no es va conservar, i per tant no podem saber si en Pau era tan intel·ligent com els antropomorfs actuals o més similar a les mones pel que fa a capacitats cognitives. La morfologia del musell, en tot cas, ja és similar als actuals homínids, indicant que en Pau és el gran antropomorf fòssil conegut que més s’assembla al darrer ancestre comú d’aquest grup. 

En Pau il·lustra una etapa clau de la nostra pròpia evolució, en la qual la postura erecta, que posteriorment permetria l’aparició d’altres comportaments propis de l’espècie, com la suspensió i el bipedisme, apareix per primera vegada en el registre fòssil.

En Pau mai no veié les muntanyes de Montserrat tal com són ara, perquè en aquella època el relleu no era idèntic a l’actual. Els Hostalets de Pierola se situen a la conca del Vallès-Penedès, la qual es troba delimitada per falles i envoltada de relleus de no gaire altura. Durant el Miocè, però, s’havia generat un enfonsament de fins a dos mil cinc-cents o tres mil metres entorn dels Hostalets.

Fruit d’aquesta estructura i de l’erosió del relleu de l’entorn, es van acumular uns sediments que a poc a poc van anar omplint aquesta depressió. Aquest procés d’enfonsament, erosió i sedimentació es va produir de manera continuada durant uns setze milions d’anys, fa entre 24 i 8 milions d’anys.

Als Hostalets, els principals responsables de la sedimentació foren els ventalls al·luvials, uns dipòsits en forma de vano que es formen quan un curs d’aigua que circula per un barranc estret i inclinat s’alenteix en arribar a una plana. En resum, les condicions geològiques van permetre que la gravadora de la història de la vida romangués encesa als Hostalets de Pierola durant alguns milions d’anys.

Al barranc de Can Vila on van aparèixer les restes d’en Pau també se'n van recuperar d’altres fòssils corresponents a petits i grans mamífers, la major part d’ells representats per dents i ossos aïllats. En el cas del Pierolapithecus catalaunicus es disposà d’un esquelet parcial, pero execepcionalment ben conservat, fet que indica que va morir prop del lloc d’enterrament, que hagué de ser ràpid, ja que si no els agents meteorològics com la pluja haurien malmès els ossos i potser els haurien separat i arrossegat ben lluny.

És habitual que els paleoprimatòlegs bategin els fòssils més espectaculars amb un nom que els apropi al públic. L'esquelet d'Oreopithecus descobert el 1958 a Itàlia s'anomena Sandrone i l'esquelet d'Hispanopithecus de Can Llobateres, a Sabadell, s'anomena Jordi.

L'exemple més famós, però, és l'esquelet d'Australopithecus afarensis, descobert el 1974 a Etiòpia per Donald Johanson, i anomenat Lucy perquè durant la celebració del descobriment sonava la cançó de The Beatles Lucy in the sky with diamonds.

El nom de Pau se li acudí al periodista de La Vanguardia Josep Corbella, ja que la presentació pública del Pierolapithecus coincidí amb els actes de repulsa a la guerra de l'Iraq.