Manuel Desvalls i de Vergós va donar a la negra dama una pila d’oportunitats per emportar-se’l a l’altre barri en guerrejar en camps de batalla de tot Europa. Havia nascut el 1674, en una família noble de les terres de ponent. Seguint la tradició familiar va fer carrera militar. Durant molts anys va combatre a les ordres del seu germà gran, Antoni Desvalls, que per la seva condició d’hereu ostentava el títol de marquès de Poal i que arribaria a ser mariscal de camp de l’arxiduc Carles d’Àustria.

La guerra de Successió va ser la gran escola de les armes per a Manuel Desvalls. La va començar de capità i, malgrat que no va passar pel rang de coronel de cavalleria, el valor que demostrà i la seva adhesió a la causa van tenir recompensa. En el moment de la desfeta final ocupava el càrrec de governador de Cardona, l’última vila que es va rendir a les tropes de Felip V, el 18 de setembre de 1714.

Desvalls va exigir llavors una capitulació específica: com que els seus caps estaven tots dimitits i no podia rebre ordres d’ells, i com que les condicions el feien representant directe de l’arxiduc Carles, havia de ser tractat com un alt comandament tot i el seu grau de coronel. Es va negar a rendir la plaça fins que no li fossin garantides a ell i la resta d’oficials que eren amb ell les possessions i la llibertat.

Una vida plena de lluites
Tot i que les tropes assetjants van acabar acceptant les condicions, l’acord no va ser respectat i els defensors de Cardona van ser perseguits i els seus béns confiscats. El temps guanyat, però, li va permetre fugir a la ciutat de Gènova amb el seu germà, encara que, a diferència d’Antoni, Manuel no en tenia prou. Mentre el marquès de Poal s’encaminava cap a Nàpols, ell va tornar a les illes Balears, on la guerra contra els Borbons continuava, i va ser nomenat governador d’Eivissa.

Però va haver de fugir novament per cames, i l’arxiduc el va fer governador de Gaeta i general de l’exèrcit austríac que guerrejava contra els turcs a Hongria. Tota la vida va lluitar. A diferència d’altres exiliats, no va renegar mai del seu passat ni va reconèixer Felip V rei legítim d’Espanya. Va morir al llit, als 100 anys, sense descendència, sobrevivint al seu germà i tres monarques, com a camarlenc de l’arxiduquessa Maria Teresa. Un pintor el va retratar als últims anys, corbat, xuclat, però amb la mirada encara viva i atenta, dura, combativa.