Hi hauria d'haver més pel·lícules com Mientras dure la guerra. Més pel·lícules amb aquestes intencions, vull dir: agafar una porció de la història d’un país (la figura d’Unamuno durant la Guerra Civil Espanyola) i construir-ne un relat fílmic que expliqui, a la seva manera, aquell episodi. Així el cinema pot continuar explorant la història de maneres diverses, fintant la repetició, escapolint-se del que ja ens han explicat milions de vegades. Alejandro Amenábar té vista, sap garbellar, sap detectar què pot interessar a l’espectador. Feia temps que no ens ho demostrava.

Una aposta particular
És un film enormement desigual. En alguns aspectes, com per exemple el visual i narratiu, tirant a arnat, antic, grandiloqüent. Les interpretacions també es balancegen entre la notable correcció de Karra Elejalde i Eduard Fernández i uns secundaris que flirtegen amb l’amateurisme i el registre teatral. Hi ha bons moments —el discurs de Millán Astray davant Franco i la seva repugnant camarilla— i és intensa la poderosa sensació de paradoxa que destil·la el personatge protagonista i que fa que aquesta aposta tan particular d’un cineasta imprevisible, a qui no li interessen ni les modes ni allò que la gent espera d’ell, causi impacte. La seva millor pel·lícula continua sent, de molt llarg, la primera: aquella Tesis que va causar sensació i als valors de la qual tant de bo torni algun dia.

RECOMANADA… per a aquells a qui els interessa molt més la paradoxa que no pas el dos més dos igual a quatre. 
Podeu veure-la a: Movistar