La cançó de dilluns, 11 de maig: 'Inventari', de Pau Alabajos i 'Long Tall Sally', de Little Richard
Acabem La cançó del dia amb dos temes: el que teníem en el guió, Inventari, i Long Tall Sally, que incloem en record de Little Richard, "el rei i la reina" del rock’n’roll. Richard Wayne Penniman va morir dissabte als 87 anys després d'haver inspirat i influït bandes i cantants com Elton John, Elvis, Bowie, Rolling Stones, Jimmy Hendrix o Bob Dylan. Al vídeo també trobareu un altre del seus grans èxits, Tutti Frutti.

Ara sí, tornem a Inventari, un tema en què el cantautor valencià fa inventari de records, de tants records i tan bonics que al final es descompta. I això és el que fem nosaltres: fem inventari de les bones estones que hem tingut fent per a tots vosaltres La història a casa, un butlletí que hem fet des del confinament i amb la voluntat de fer-vos més fàcils aquests dies d'estar tancats a casa. Ens ha agradat molt estar amb tots vosaltres i esperem que aquest butlletí estigui, també, en el vostre inventari. Ara ens continuarem trobant a la vostra bústia de correu electrònic, però com abans del confinament, cada dimarts. Sempre amb la història com a aliada.

La cançó de diumenge, 10 de maig: 'Palabras para Julia', per Rosalía
Sí, ens encanten Malamente i Milionària, però de segur que tots les heu escoltades. I si no, correu, feu-ho ara! A més, la peça d'avui ens permetia incloure una cançó que ens agrada i que la cantautora de Sant Esteve Sesrovires va versionar a Ràdio Barcelona el novembre de 2016 durant la presentació del llibre Vull tot això. Una versió de la cançó de Paco Ibáñez, el cantautor valencià que va posar música al poema que José Agustín Goytisolo va dedicar a la seva filla, Palabras para Julia.

La cançó de dissabte, 9 de maig: 'València, eres una puta', de Senior i el Cor Brutal
Miquel Àngel Landete (Senior) es va plantejar cantar en valencià quan va sentir els Antònia Font, quan veure Joan Miquel Oliver "cantant cançons en català com les que podria fer The Flaming Lips o They Might Be Giants". I dit i fet: es va ajuntar amb tres músics, i amb harmòniques, guitarres, acordions, teclats i més a la mà (és un dir) van travessar l'Atlàntic i van gravar el seu primer disc a estudis de Montevideo, Louisville i Nashville. Brutal, oi? Així va néixer L'experiència gratificant, publicat el 2009, uns tres anys més tard de la creació del grup. L'àlbum incloïa la peça d'avui, una cançó d'amor carregada d'una crítica social incisiva, una crítica als polítics que es van repartir València i que li van fer un "cor de formigó".

La cançó de divendres, 8 de maig: 'Crucify Your Mind', de Rodríguez
Com que era el sisè fill, els seus pares, uns mexicans que havien emigrat als Estats Units, li van posar de nom Sixto. Va néixer a Detroit i, passats els anys, va agafar la guitarra i va començar a escriure cançons. Va publicar dos discos i, en el primer, Cold fact (1970), va reflectir la cruesa que veia als carrers de la ciutat: prostitució, droga, pobresa... A Rodríguez li van suggerir que fes com Dylan, que es canviés el nom i se'n posés un de més americà, però no va voler fer-ho. Com tampoc no volia canviar un costum peculiar que tenia: cantar girat d'esquena al públic. El 1971 va publicar Coming from reality, però tant el primer com el segon àlbum van ser un fracàs als Estats Units, i Rodríguez va deixar de cantar i va tornar a treballar d'obrer de la construcció, sense saber que a Sud-àfrica la seva música era tot un clam antiapartheid. Allà Rodríguez era un mite i molts van començar a preguntar-se què se n'havia fet, fins al punt que dos fans van començar a buscar-lo als anys noranta. El van trobar el 1998. Rodríguez va ser convidat a actuar a Sud-àfrica i va ser el seu retorn als escenaris, però per la porta gran. La història completa la teniu al documental Searching for Sugar Man, que va guanyar l'Oscar a millor llargmetratge documental el 2012. Veure'l (està disponible a Filmin) és la millor manera de descobrir la música d'aquest gran artista. Us en fem un tast amb una cançó del seu primer disc.


 
La cançó de dijous, 7 de maig: 'Pa amb Oli i Sal', de Blaumut
Com van dir els companys d'Enderrock, la fórmula de Blaumut és un "pop elegant embellit amb pinzellades de folk i clàssica", unes cançons sovint optimistes que et deixen amb un somriure a la boca, com aquest Pa amb oli i sal, un tema del seu àlbum debut, El turista (2012), que van presentar al Teatre Grec el 2013. Ara, aquest quintet de violoncel, guitarra, violí, bateria i contrabaix en porten quatre, d'àlbums, i dues actuacions al gran festival de l'estiu barceloní. Esperem que tornin aviat, el festival, els Blaumut i tots els grups.

La cançó de dimecres, 6 de maig: 'Nemesis', de Benjamin Clementine + 'The Robots', de Kraftwerk
Tocava en una estació del metro de París, la ciutat cap a on havia fugit després d'estar un temps dormint als carrers de Camden, a Londres, on se n'havia anat després d'una forta discussió amb la seva família, que vivia en un barri més al nord, Edmonton. A París el va descobrir de casualitat el productor musical Matthieu Gazier, que acabaria sent el seu primer mànager. Va debutar amb At least for now, un disc amb referències autobiogràfiques i amb una gran mostra de la seva mestria al piano. En són una bona mostra Cornerstone, Winston Churchill Boy o Nemesis, que comença amb els dits llargs de Clementine acaronant les tecles.

A La Madeja, de Radio 3, li van dedicar un especial molt recomanable. Hi sentireu un resum de tot el que es va dir de Clementine quan va aparèixer el seu primer àlbum: singular, inclassificable, únic, un músic que posseeix la crua solemnitat de Nina Simone, les frases elegants de Nat King Cole, la passió d'Édith Piaf i la humanitat de Leo Ferré. Hi estem d'acord; només hi afegiríem un altre adjectiu: inquietant.

A més, avui, recordem l'alemany Florian Schneider, cofundador de Kraftwerk juntament amb Ralf Hütter, dos pioners de la música electrònica que van assentar les bases del tecno i l'electrònica. Tot i que avui s'ha donat a conèixer la seva mort, Schneider hauria traspassat fa una setmana a causa d'un càncer. 



La cançó de dimarts, 5 de maig: 'Moltes gràcies', d'Èric Vinaixa
Aquesta és una de les cançons més destacades del disc Caos a mig camí, una obra amb què aquest artista "fill de Miravet", com ell diu a la seva biografia, va arribar a la maduresa musical. Èric Vinaixa canta amb la seva veu característica una peça dedicada a una persona estimada desapareguda abans d’hora. Desgraciadament, aquest és un fet massa freqüent en aquests dies d’epidèmia.



La cançó de dilluns, 4 de maig:  'La mauvaise réputation', de Georges Brassens
Algú va dir que Mourir pour des idées, una cançó a l'estil Brassens perquè és d'aparença senzilla i té una lletra complexa, va convertir un dels grans de la chanson francesa en el primer punk, un punk amb bigoti i pipa, però un punk. Publicada el 1972, alguns la van veure com un tema antimilitarista; d'altres, com una provocació. "Morir per les idees: la idea és excel·lent. Jo hauria estat a punt de morir si no hagués tingut aquesta idea". Brassens va parlar clar, va conrear la ironia i va escandalitzar França unes quantes vegades, va criticar la hipocresia dels costums puritans, va cantar a l'amistat i va defensar la llibertat individual. "La transgressió de les normes és per a ell una professió", va escriure l'autor de Sociologie d’un génie de la poésie chantée: Brassens. Sí, Brassens no va tenir cap problema a cantar que ell el sacrosant 14 de juliol es quedava al llit. Ho deia a La mala reputació, que acabava amb un genial "tout l'mond' viendra me voir pendu, sauf les aveugles, bien entendu" (tothom vindrà a veure'm penjat, tret dels cecs, per descomptat). Us la deixem, és clar, en francès, però també podeu escoltar-la en català, en aquesta versió de Lídia Pujol amb traducció de Bel Olid. 

La cançó de diumenge, 3 de maig: 'Waist deep in the big muddy', de Pete Seeger
Cantant, compositor, activista... Amb la seva música i les seves cançons, Pete Seeger va ajudar a crear una consciència nacional antibel·licista i a favor de les llibertats i dels drets civils, socials i laborals. Va revisar We shall overcome, un tema tradicional afroamericà que es va convertir en un himne del moviment afroamericà pels drets civils; va popularitzar la balada antibel·licista Where have all the flowers gone?, i va crear un himne del moviment laboral, The hammer song (if I had a hammer). La cançó d'avui, Waist deep in the big muddy, va ser enregistrada el 1966. Un any després, Seeger la va escollir per cantar-la en directe al programa de televisió The Smothers Brothers comedy hour, de la CBS, però la cadena la va censurar, ja que el país estava immers en les protestes contra la guerra del Vietnam. Com sol passar, la censura no va servir de res: Seeger ja havia signat un nou himne antibel·licista que passaria a la història, com ell, que avui hauria fet cent un anys!

La cançó de dissabte, 2 de maig: 'La faixa', de La Trinca
L'any 1976, amb la Transició a la vista, el trio format per Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pascual i Toni Cruz cantava: "La faixa està de rebaixa. No se'ls veu gaire optimistes, aquells fabricants de faixes, altrament dits, faixistes". Malauradament, la Transició va perpetuar el gremi de la cotilla, que continua ben viu. Com va dir Josep Maria Mainat el 2018 en una entrevista al diari Segre: "En aquests moments, la faixa no està de rebaixa; al contrari: el que em meravella i m'emprenya és que moltes cançons de La Trinca dels anys setanta i vuitanta siguin tan vigents". Això mateix.

La cançó de divendres, 1 de maig: 'Hallelujah', de Rufus Wainwright + 'Punxa de temps', de Raimon
És, en realitat, una cançó de Leonard Cohen, un tema de l'àlbum Various positions (1984) que no va agradar gaire a Sony. Amb els anys, però, Hallelujah va anar acumulant versions i va sonar a sèries i pel·lícules. Tant que l'any 2009 Cohen va arribar a dir que potser ja se n'havia fet un gra massa, tot i que, d'altra banda, l'èxit de la cançó a banda i banda de l'Atlàntic li havia causat una sensació de revenja dolça.

Una de les millors versions –a més de la de Jeff Buckley– és la que va fer Rufus Wainwright, que la va cantar acompanyat de 1.500 persones al Festival Luminato de Toronto, el juliol de 2016 (teniu el vídeo a sota). Tres mesos més tard, en Rufus va piular que no tornaria a cantar Hallelujah fins que Trump no perdés les eleccions. Malauradament, aquell novembre Trump va sortir elegit president i Wainwright, per sort, va tornar a cantar i va tancar el seu últim concert a Barcelona, l'abril de 2019, amb aquesta gran versió.

'Punxa de temps', de Raimon - "Visca el braç treballador"
Avui, 1 de maig, no podia faltar la cançó que Raimon canatava amb la seua mare cada primer de maig: "Arriba los de la cuchara,
abajo los del tenedor, que mueran todos los fascistas, Visca el braç treballador".

La cançó de dijous, 30 d'abril: 'La Rambla', de Quimi Portet
Una cançó per recordar-nos el que podrem fer aviat: passejar, fins i tot, per una Rambla, i una Rambla insòlita, sense una allau turistes. Una cançó de l'àlbum Hoquei sobre pedres de Quimi Portet, "l'altre guapo d'El Último de la Fila". Què, anem a voltar per La Rambla?

La cançó de dimecres, 29 d'abril: 'A Hard Rain's A-Gonna Fall', de Bob Dylan
No era un ruixat literal, sinó un ruixat simbòlic. A la cançó, Dylan desgrana visions aterridores (una dona jove amb el cos cremant, un home ferit d'odi, perdigons de verí, la cara del botxí, un nen al costat d'un poni mort...) com si ens estigués avisant de l'arribada d'una apocalipsi. La fi del món, però, no arriba i la cançó acaba amb Dylan dient-nos que ens ho explica, que ho pensa, que ho respira. Que canta contra la fi del món.

La cançó de dimarts, 28 d'abril: 'Que te vaya bonito', de Chavela Vargas
"Los silencios en mis canciones son un desgarramiento. Es el sufrimiento. Llevo valijas cargadas que las voy a abrir en el escenario". Ho deia la mateixa Chavela al documental dirigit per Catherine Gund i Daresha Kyi i estrenat l'any 2017. Tenia les venes i les artèries plenes de pena, una pena que va començar al país on va néixer, Costa Rica ("Nací en el fin del mundo"), i a casa dels seus pares, que no van acceptar mai que fos diferent i que l'amagaven quan hi anaven visites. I la Chavela va marxar, a Mèxic, on va començar a cantar, a l'escenari, no en la intimitat ("Yo nací cantando"). Es va presentar vestida com una dona i no li va fer cas ningú, així que es va tornar a presentar, aquesta vegada vestida com un home, i va aconseguir les primeres actuacions. Vivia en un món molt macho i misogin, i per sobreviure va decidir ser "la más macha entre los machos". Va cantar les cançons del compositor i cantant José Alfredo com ningú (ell va dir: "Ha aprendido a vivir en mis canciones"). De fet, ho va cantar tot com ningú. Va ser la veu de l'ànima ferida, la del final tràgic de l'amor.



La cançó de dilluns, 27 d'abril: 'Alenar', de Maria del Mar Bonet
En el seu especial vintè aniversari (novembre de 2004), la revista Rockdelux va situar el disc Alenar de Maria del Mar Bonet en la vint-i-cinquena posició de la llista dels cent millors discs espanyols del segle XX. Enregistrat l'octubre de 1977, aquest àlbum ha estat considerat per alguns crítics l'àlbum més emblemàtic de la cantautora mallorquina. Bonet recuperava la cançó Què volen aquest gent? (censurada des de 1968), tornava a parlar de política (Aquest temps de calabruix), parlava de feminisme (Nosaltres les dones) i ens estremia amb Alenar, en què la veu de Bonet s'acompanya de la guitarra flamenca de Paco Cepero. Un final increïble per a un àlbum de culte.

La cançó de diumenge, 26 d'abril: 'A Day In The Life', de The Beatles
Era l'última cançó de l'àlbum Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band i una de les últimes col·laboracions de Lennon i McCartney. Potser la millor. La història va anar així. En John i en Paul tenien dues cançons: la d'en John, sobre dues notícies que havia llegit als diaris ("I read the news today, oh boy"), i la d'en Paul, sobre un dia qualsevol de la seva joventut a Liverpool ("Woke up, fell out of bed, dragged a comb across my head"). La qüestió era com unir-les, i McCartney va tenir una idea genial: el pont entre totes dues el faria una orquestra simfònica que, a petició d'en John, havia de sonar com si arribés la fi del món. I així va ser: després d'uns compassos trepidants, sona el despertador, i McCartney es desperta, cau del llit i es pentina. Després torna Lennon amb una altra notícia (uns forats misteriosos apareguts a la ciutat de Blackburn) i la cançó acaba amb un acord de piano tocat a quatre mans (i a quatre pianos diferents) que dura 53 segons, durant els quals se senten sons diversos i les sabates d'en Ringo. Un final apoteòsic per a un àlbum que sempre ha estat considerat un dels més influents de la història del rock.

El vídeo oficial mostra moments de la gravació: hi veureu l'orquestra –amb els membres vestits d'etiqueta i amb nassos de pallasso o perruques– i celebritats que van ser-hi convidades, com Mick Jagger, Marianne Faithfull, Keith Richards o Donovan.

La cançó de dissabte, 25 d'abril:  'Romanç de cec', d'Al Tall
L'any 1979, els valencians Al Tall van publicar un disc que tenia com a objectiu explicar, tot cantant, la guerra de Successió al País Valencià i, en especial, la batalla d'Almansa. Un exemple és Romanç de cec, que comença amb el desembarcament del general Basset a Altea i que acaba amb la derrota de l'exèrcit austriacista i les conseqüències del triomf borbònic. D'aquestes conseqüències, el grup també en va fer una peça de títol contundent: Lladres. I van incloure-n'hi una altra que es convertiria en un himne: El cant dels maulets.

La cançó de divendres, 24 d'abril: 'Heart of Gold', de Neil Young
El febrer de 1972, el cantautor canadenc va captivar el públic amb Haverst, un àlbum que es va convertir en el més venut de l'any als Estats Units i que incloïa diverses joies, entre les quals hi havia Heart of Gold, un tema imprescindible del cantant canadenc que la revista Rolling Stone ha incorporat fins a tres vegades en el seu rànquing de millors cançons de tots els temps. Heart of Gold és una de les cançons que Young va compondre després d'haver sofert un accident que el va fer passar per l'hospital diverses vegades durant dos anys. Com que no podia estar gaire estona dret, va canviar la guitarra elèctrica per l'acústica, que sí que podia sostenir estant assegut. I així van néixer peces com aquesta.



La cançó de dijous, 23 d'abril: 'Geordi' (cançó tradicional anglesa), per Joan Baez
Avui felicitem tots els Jordis amb una de les moltes versions que hi ha de la cançó folk britànica Geordi, una murder ballad que comença quan el narrador es troba amb una dona que plora perquè en Jordi serà penjat per haver caçat sis cérvols al bosc del rei i haver-los venut per la contrada. La dona demanarà clemència al jutge, que li respondrà: "Bona dona, em sap greu. No puc perdonar en Jordi". Triem la versió de Joan Baez i, a sota, us deixem la que va signar Roger Mas, una versió interpretada amb Núria Graham i que va obrir l'àlbum Parnàs (2018).

La cançó de dimecres, 22 d'abril: 'Pájaros de barro', de Manolo García
En un dels últims concerts que va fer, va demanar a tothom que el gravava amb el mòbil que no pugés els vídeos a Facebook ni a cap xarxa social. "Trabajáis para ellos, para Facebook, para Google.."... També va reivindicar les fotos en paper (més enllà del "Enséñame las fotos que tienes en tu caja de galletas" de la cançó 'San Fernando') o va criticar les falses promeses sobre les accions contra el canvi climàtic. Tot, per venir a dir que ell era el de sempre, algú que s'ho passa bé cantant, perquè, com ens va dir quan era El Último de la Fila, "el que canta su mal espanta". Va cantar molt i ho va cantar tot: l'himne Resurrección, Aviones plateados (amb un "veo tu casa desde mi balcón" que ara veiem molts), Un giro teatral, Nunca el tiempo es perdido o un dels temes més icònics de la seva carrera en solitari, Pájaros de barro.

La cançó de dimarts, 21 d'abril: 'Suzanne', de Leonard Cohen
El cantautor i poeta canadenc ens va llegar dos noms difícils d'oblidar, Suzanne i Marianne, dues dones que van passar per la seva vida i, també, per la de milions de persones d'arreu del món quan Cohen les va convertir en protagonistes de dues cançons del seu àlbum de debut, Songs of Leonard Cohen (1967). La primera posava música a un poema seu, Suzanne takes you down, i la segona, a la història d'amor que va viure amb Marianne Ihlen a l'illa grega d'Hidra. Aquella Suzanne era Suzanne Vaillancourt i no Suzanne Elrod, la mare dels seus fills. Encara faltava temps perquè la veu de Cohen es tornés profunda, perquè ens regalés cançons com Famous blue raincoat (hi ha cap carta tan bella i tan trista?), Dance me to the end of love o Hallelujah i perquè vingués a Barcelona amb les fantàstiques germanes Webb. Faltava temps, i molt, perquè escrivís "I'm ready, my lord" en una de les lletres del seu últim disc, You want it darker, que va aparèixer tres setmanes abans de la seva mort el 7 de novembre de 2016. Potser ell estava preparat, però aquelles milions de persones d'arreu del món, no. Tal com vas cantar a Marianne: "A reveure, Cohen". 

La cançó de dilluns, 20 d'abril: 'Arbre que mira farola', de Joan Miquel Oliver
"Arbre que mira farola / Farola que mira façana / Façana que mira rellotge / Rellotge que mira campana / Campana que mira finestra / Finestra que mira tramvia / Tramvia que mira bufanda / Bufanda que mira robot". Amb aquesta cançó de paraules encadenades, el mallorquí Joan Miquel Oliver ens fa resseguir uns objectes, persones, paratges i animals que es miren, una petita genialitat més del seu segon disc en solitari, Surfistes en càmera lenta, aparegut el 2009, quatre anys abans de la dissolució d'Antònia Font.

La cançó de diumenge, 19 d'abril: 'La familia, la propiedad privada y el amor', de Silvio Rodríguez
L'harmonia, la melodia, la lletra... Tots els elements de les cançons de Silvio Rodríguez tenen una força punyent, potser perquè escriu i compon alhora i, molt sovint, primer li arriba l'harmonia i després les paraules. Potser per això, també, un dels fundadors de la Nueva Trova Cubana aconsegueix crear tantes i tantes metàfores musicals, a més de les literàries. És realment complicat triar només una cançó. A hores d'ara encara no sabem per què no us hem deixat la de vegades desconcertant Ojalá o Resumen de noticias o Ya no te espero o ¿Qué hago ahora? o ¿A dónde van? o Playa Girón o tantes i tantes d'altres. Ens hem quedat amb aquesta crítica ferotge a la concepció conservadora de la família, la que lliga la propietat privada amb l'amor matrimonial. Quan l'escolteu, tingueu en compte que l'àlbum en què es va publicar, Al final de este viaje, va sortir el 1978. Un àlbum per escoltar una vegada i una altra. Com Mujeres. Com tants d'altres.

La cançó de dissabte, 18 d'abril: 'A little priest', amb Vicky Peña i Constantino Romero
La cançó d'avui és diferent: és el tema més divertit de Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet, un musical de Stephen Sondheim ambientat al Londres victorià que a casa nostra es va poder veure per primera vegada l'abril del 1995 sota la direcció de Mario Gas. Constantino Romero va encarnar aquest barber diabòlic que, després de passar un bon grapat d'anys de condemna a Austràlia, torna a Londres a venjar-se del jutge que el va fer exiliar, que va ser la causa del suïcidi de la seva dona i que es va quedar amb la seva filla.

L'objectiu inicial canviarà poc després de conèixer Nellie Lovett (Vicky Peña): Todd assassinarà a cop de navalla els clients de la seva reoberta barberia i la senyora Lovett els convertirà en pastissets de carn. En aquest tema, Mrs. Lovett li presenta la idea ("Què és això? / Mossèn, pastís de mossèn…"), i tots dos fan una llista dels personatges que eliminaran. Com va dir Todd: "Per a temps desesperats, mesures desesperades". Al vídeo de sota hi teniu la peça sencera: escolteu-la tota, però si sou impacients, aneu directes al minut 2:29, quan comença la tonada. En aquesta llista de reproducció de YouTube podreu escoltar-hi l'obra completa. A sota us hi deixem el vídeo Sweeney from home, que han fet des de casa alguns actors i actrius del muntatge per celebrar els 25 anys d'aquesta gran estrena.

La cançó de divendres, 17 d'abril: 'Life On Mars?', de David Bowie
David Bowie ens va demostrar que podíem ser qui volguéssim, i ho va fer amb les seves transformacions, a l'escenari i als àlbums (especialment amb Ziggy Stardust), o amb els personatges, les històries i les lletres de les seves cançons. Des del major Tom de la històrica 'Space Oddity', fins a Ziggy i 'Lady Stardust'. Va ser el rei del glam, es va enamorar de l'òpera, ens va dir que tots podíem ser herois, ens va impressionar amb la seva androgínia i amb la seva capacitat de transformació camaleònica i ens va deixar cançons de lletres belles i críptiques com 'Life On Mars?'. 

La cançó de dijous, 16 d'abril: 'Volant', de Joan Garriga i La Troba Kung-fú
Qui va veure la corprenedora L'orfe del clan dels Zhao sabrà que el director de l'obra, Oriol Broggi, va incloure amb molt d'encert la música en directe de Joan Garriga. Aquesta cançó sonava en un dels moments més intensos de l'obra, després que el protagonista, Julio Manrique, decidís sacrificar el seu fill pel bé comú. Però no cal haver vist aquesta obra de teatre produïda per LaPerla29 per enamorar-se de la cançó. Com canta el músic de La Troba Kung-Fú i Dusminguet amb el seu acordió, se us empetitirà el jo i us creixerà el tot, se us empetitirà l'ànsia. Va, deixem el vertigen a terra i volem amb Garriga.

La cançó de dimecres, 15 d'abril: 'La canción más hermosa del mundo', de Joaquín Sabina
Si voleu referents, escolteu Sabina. Si voleu cultura, escolteu Sabina. Si voleu poesia, escolteu Sabina. Si voleu una veu rogallosa, escolteu Sabina. Ho deixarem aquí, tot i que podríem continuar, i ho deixem amb una cançó en què teniu tots aquests ingredients, 'La canción más hermosa del mundo'. I si no sabeu qui és Simó de Cirene, busqueu-ho; i el mateix amb la nou d'Adam. I quan acabeu d'escoltar la cançó responeu a la pregunta que ens fa: "¿Qué harías tú si Adelita se fuera con un comisario?".


La cançó de dilluns, 13 d'abril: 'Qualsevol nit pot sortir el sol', de Jaume Sisa
Un missatge de positivisme, una cançó màgica, una història dolça protagonitzada per personatges populars que van arribant a casa del cantautor de Barcelona acompanyats per les notes del piano. Blancaneus, "Pulgarcito", doña Urraca, Franklenstein, el comte Dràcula, la mona Chita, Peter Pan, el caganer, la Pepa maca, Superman, Mortadelo i Filemón, la Caputxeta i tots nosaltres. Com que ja sabeu que ens agraden les versions, al vídeo de sota teniu la que en van fer Los Manolos. Esperança a ritme de rumba.

La cançó de diumenge, 12 d'abril: 'Going to a town', de Rufus Wainwright
"Estic tan cansat d'Amèrica" cantava Wainwright el 2007 en aquesta enigmàtica cançó de l'àlbum Release the Stars, una cançó sobre les polítiques imperialistes dels Estats Units, un país que, com el cantautor va dir en el seu moment, "domina el planeta però té la democràcia en perill". La cançó amaga molts missatges, però no tants com referències té el videoclip, que comença amb el mateix Wainwright caracteritzat com un personatge d'un escriptor clau en la història de la literatura i potser massa poc llegit, l'anglès D.H. Lawrence.

La cançó de dissabte, 11 d'abril: 'Ella té un cel als ulls', de Roger Mas
L'artista i el seu instrument, la guitarra en el cas de Roger Mas. Aquesta definició del concepte de cantautor era present al novè disc del cantautor solsoní, Irredempt, del qual va avançar la cançó d'avui, 'Ella té un cel als ulls'. Era el 2015 i Mas ja ens havia deixat àlbums com el poètic Dp, que incloïen temes com 'I la pluja es va assecar', fet amb la col·laboració de Pau Riba i Jaume Sisa. Com que ja sabeu que ens agraden les versions, de Roger Mas destaquem la de la cançó tradicional anglesa 'Jordi', interpretada amb Núria Graham. Un tema que obria un altre gran àlbum, Parnàs (2018).

La cançó de divendres, 10 d'abril: 'Anna (El negro zumbón)', de Pink Martini
Avui toca ballar i ho fem amb aquesta divertida interpretació que el grup del pianista Thomas M. Lauderdale va fer de la cançó italiana que va popularitzar l'actriu Silvana Mangano a la pel·lícula Anna, el 1951. Si voleu continuar ballant amb els de Portland, podeu fer-ho amb Lilly, Amado Mio o Let's Never Stop Falling in Love, un títol, per cert, que sempre hauria de ser realitat.

La cançó de dijous, 9 d'abril: 'Em trenco', d'Eduard Canimas
Una mostra de la poesia feta música del cantautor de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa). D'ell, Natxo Tarrés, líder del grup Gossos, va dir en descobrir-lo que darrere "d'aquella veu especial" s'amagava "un bohemi descarrilat que buscava consol en les paraules i la música". Hi estareu d'acord quan escolteu 'Em trenco', una de les peces del seu primer disc en solitari, Canimas i rebentes.

La cançó de dimecres, 8 d'abril: 'Amsterdam', de Jacques Brel
Avui, 8 d'abril, el cantautor belga hauria fet noranta-un anys. Ens va deixar un llegat de cançons inoblidables i immortals, dues d'una bellesa i una força extrema, 'Ne me quitte pas' i 'Le Plat Pays' (el seu, Bèlgica). Va posar música a la ironia amb 'Le moribond', sobre un malalt que al llit de mort té l'esposa i l'amant d'aquesta; a la crítica amb 'Les flamingands', un retret musicat als companys del nord que no va ser ben rebuda a Flandes (Nazis durant les guerres / I catòlics entre ells / Oscil·leu incessantment / Entre el fusell al missal) i als retrats grotescs amb 'Les Bourgeois' ('Els burgesos'), dels quals va escriure "sont comme les cochons" (són com porcs).

'Amsterdam' és d'una cruesa, d'una bellesa i d'una tristesa corprenedores, un retrat escruixidor dels mariners que es reuneixen al port de la ciutat holandesa, una lletra –com pràcticament les de totes les seves cançons– en la qual no hi ha redundàncies ni paraules que sobrin i amb una música que puja d'intensitat a la vegada que augmenta la ferotgia de la història. Escolteu-la les vegades que calguin, sentiu la tristesa de les notes del piano, la desesperació del final, traduïu-vos, si cal, la lletra i, després, escolteu la versió que en va fer David Bowie i aquest 'Hexagone' que Radio 3 va dedicar a un cantautor infinit, un dels millors de la història.

La cançó de dimarts, 7 d'abril: 'La foule', de Terez Montcalm
Primer se senten passes: algú puja unes escales, després camina i respira, agafa una guitarra i comença la música. Llavors se sent la veu trencada de Térez Montcalm, l'autora d'aquesta gran versió del tema d'Édith Piaff. No us quedeu aquí: busqueu i escolteu qualsevol àlbum d'aquesta guitarrista i vocalista de jazz.


 

La cançó de dilluns, 6 d'abril: 'Homenatge a Teresa', d'Ovidi Montllor
El cantautor d'Alcoi (País Valencià) recorda en aquesta peça una indigent que va morir quan ell tenia deu anys, una dona que va embogir durant un bombardeig i que descobria als xiquets secrets i els donava, en paraules de Montllor, "lliçons d'anatomia". Amb ella, un bon grapat de nens van descobrir que els reis de l'Orient, els llops i els esperits no existien. Casualment, les restes de la Teresa i de Montllor (mort el 10 de març de 1995) reposen les unes al costat de les altres, ja que l'Ajuntament d'Alcoi va fer construir un panteó d'alcoians il·lustres que està situat just a sobre de l'ossari on van ser traslladades les despulles de la protagonista de la cançó. Si en voleu més, escolteu aquesta playlist que vam dedicar al cantautor valencià.

La cançó de diumenge, 5 d'abril: 'Al alba', de Luis Eduardo Aute
Avui recordem el cantautor, mort ahir als 76 anys, un pintor que va acabar sent músic i veu de la Transició. Fill de pare català i mare filipina (va néixer a Manila el 1943), Aute va transgredir la moral franquista amb Espuma (1975), un àlbum del qual ens quedem amb el single, Anda; ens va transmetre el seu amor pel cinema (recordeu el "James Dean tiraba piedras a una casa blanca, entonces te besé", de Las cuatro y diez?) i ens va deixar peces inoblidables com De Paso, Una de dos, Sin tu latido, Siento que te estoy perdiendo o Al alba, que Aute va compondre els dies previs a les que serien les últimes execucions franquistes, el setembre de 1975, a tres militants del FRAP i dos militants d'ETA. Una cançó de ràbia i esperança que es va convertir en un himne.

La cançó de dissabte, 4 d'abril: 'Sodade', de Cesária Évora
Li deien 'la diva dels peus descalços' perquè així solia aparèixer als escenaris: amb els peus nus, un gest amb què recordava el temps en què els colonitzadors portuguesos prohibien que els capverdians que no podien comprar-se unes sabates caminessin per la vorera. També li deien 'la reina de la morna', aquell gènere musical de Cap Verd, el país que la va veure néixer i morir i del qual va ser la gran ambaixadora. 

La cançó de divendres, 3 d'abril: 'Hymne à l'amour', d'Édith Piaf
Si parlem d'amor, i de l'amor en majúscules, hem de parlar d'Édith Piaf i de Jacques Brel. L'amor, en aquesta cançó, va néixer del dolor, de l'esquinçament que li va provocar a la diva de la cançó francesa la mort sobtada del seu estimat, el boxejador Marcel Cerdan, que va traspassar en un accident d'avió. Una mort que Piaf va poder suportar amb molta morfina. Qui no va suportar aquesta història d'amor va ser la censura franquista, que va prohibir que sonés la cançó a Radio Nacional Española.

La cançó de dijous, 2 d'abril: 'El món', de Jimmy Fontana
Qui li devia fer classes de fonètica catalana? L'italià Enrico Sbriccoli, més conegut com Jimmy Fontana, va cantar en català el seu primer gran èxit, Il mondo (1965), que portava arranjaments d’Ennio Morricone. 

La cançó de dimecres, 1 d'abril: 'La noche inventada', de Family
Com va dir Nando Cruz a Rockdelux, Un soplo en el corazón és "un dels discos més bells de tot el pop espanyol". El periodista musical ho va escriure el 1994, any en què es va publicar l'àlbum de Family, un disc únic que, malauradament, no va tenir continuïtat. Heu d'escoltar-lo sencer i llegir la crítica. I aturar-vos a escoltar, com si llegíssiu, totes les cançons de Javier Aramburu i Iñaki Gametxogoikoetxea i a visualitzar-les en imatges, especialment 'La noche inventada'. Després escolteu 'Dame estrellas o limones' i digueu-nos, si és que en sou capaços, amb quina de les dues cançons us quedaríeu.



La cançó de dimarts, 31 de març: 'El bandoler', de Lluís Llach
Llach va escriure aquest tema el 1967, estant exiliat a París. El cantautor de Girona en té molts d'històrics, però aquesta és una peça doblement històrica, ja que Llach s'endinsa en la vida i es posa en la pell del bandoler Joan Serra. Potser ja us hi heu fixat, però aquestes cançons estan ben connectades entre si: a Granada, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández van versionar Abril 74. L'heu d'escoltar!

La cançó de dilluns, 30 de març: 'Del Montón', de Sr. Chinarro
Si ens heu anat seguint, ja sabreu que ens agrada el binomi costumisme i surrealisme, dos ingredients de Sr. Chinarro, un grup format a Sevilla el 1990 la cara més visible del qual sempre ha estat el compositor i cantant Antonio Luque, un artista que va revolucionar l'escena independent espanyola. Ens quedem amb Del Montón, tot i que ens n'agraden moltes, com El lejano oeste, més narrativa.

La cançó de diumenge, 29 de març: 'Papa, jo vull ser torero', d'Albert Pla
També hauríem posat La sequia o L'home que ens roba les nòvies; totes tres del primer disc del cantautor de Sabadell, un disc amb lletres no aptes per a pells fines cantades amb veu de bon nen. A Granada, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández li van retre un homenatge amb Albert, una cançó feta a partir d'aquell primer i ja emblemàtic àlbum.

La cançó de dissabte, 28 de març: 'Au revoir mon amour', de Dominique A
De totes les definicions que s'han fet de la música del cantautor francès ens quedem amb la que pensem que s'hi adiu més, neochanson clàssica. Tenint en compte això, evidentment havíem de triar una de les peces que més recorda a la chanson française, la commovedora Au revoir mon amour.

La cançó de divendres, 27 de març: 'Dona estrangera', de Manel
L'any 2008, els Manel van fer història. El seu àlbum de debut, Els millors professors europeus, va marcar, "un abans i un després en l'escena musical catalana", com van escriure els companys de Mondo Sonoro. Ells mateixos el van escollir com el setè millor àlbum de pop-rock d'aquell 2008; Rockdelux, com el tercer millor i, Enderrock, com el millor disc de pop-rock. No entrarem en el debat de si es van repetir en excés en els discs que van venir després, però sí que us deixem amb el videoclip d'una de les cançons d'aquell disc, Dona estrangera, una història d'amor amb mitologia, elefants i platges de la Segona Guerra Mundial. Al videoclip, que va guanyar un premi al festival Cinemad’08, els membres del grup hi apareixen fent un cameo.

La cançó de dijous, 26 de març: 'Passe em casa', de Tribalistas
A 'La cançó del dia' encara no havíem viatjat al Brasil. Ho fem amb Tribalistas, el trio format per Marisa Monte, Arnaldo Antunes i Carlinhos Brown. L'àlbum va ser enregistrat a Rio de Janeiro l'abril de 2002 i va batre rècords només sortir (al país sud-americà aquell mateix any i a la resta del món el 2003), amb tres milions de còpies venudes i 5 Grammy's llatins el 2003.

La cançó de dimecres, 25 de març: 'Veles e vents', de Raimon
L'any 1989, el cantautor de Xàtiva va treure l'àlbum Raimon canta Ausiàs March, amb deu poemes musicats del poeta valencià. Hem triat l'últim, Veles e vents, un poema d'amor amb patiment, por de la mort i incertesa. Com que és una versió reduïda, us convidem a llegir el poema sencer. De vídeos hem triat un fragment d'un dels dotze concerts de comiat que l'autor d'Al vent va fer al Palau de la Música el maig de 2017. Llavors, li vam dedicar una peça de comiat, amb llista de reproducció inclosa. Podeu escoltar-la aquí.

La cançó de dimarts, 24 de març: 'Hang down your head', de Tom Waits
Una història de ruptura convertida en balada romàntica i cantada pel senyor de la veu rogallosa, Tom Waits, que la va incloure al disc Rain Dogs (1985), un àlbum de lletres surrealistes i instrumentacions experimentals que heu d'escoltar.

La cançó de dilluns 23 de març: 'Pequeño vals vienés', de Sílvia Pérez Cruz
És el Take this waltz de Leonard Cohen amb la veu de Sílvia Pérez Cruz i la guitarra Raül Fernández, que es van unir per fer un disc de versions, Granada, que, segons els de Rockdelux "va fer història". La cançó de Cohen, interpretada per la cantant de Palafrugell esquinça l'ànima.

La cançó de diumenge 22 de març: 'Down On the Corner', de Creedence Clearwater Revival
És molt difícil triar una cançó de la mítica banda de John Fogerty, un grup que només va durar sis anys i que ha exercit una gran influència en el món del rock. Ens hem quedat amb aquesta que parla d'un grup de música fictici, Willie and the Poor Boys, però ens ha costat deixar de banda altres clàssics com Lodi, The Midnight Special, Bad Moon Rising o Who'll Stop Rain, Proud Mary, I Heard It Through The Grapevine, Have You Ever See The Rain o la versió que van fer del I put a spell on you. La recomanació: escolteu-les totes!

La cançó de dissabte 21 de març: 'Tot torna a començar', de Mishima
La memòria és un naufragi, però en podem recuperar els records. Així ho deia David Carabén a la cançó que obria el disc Ordre i aventura, que va ser premi Enderrock 2010. El títol de l'àlbum ja ho transmet, però si l'escolteu tot estareu d'acord amb els Mishima: l'aventura és la vida.

La cançó de divendres 20 de març: 'I put a spell on you', de Nina Simone
Va ser la primera cançó de l'àlbum homònim de Nina Simone, que es va publicar el 1965. La cançó era de Jay Hawkins i després ha estat interpretada per molts altres cantants i bandes. De totes aquestes interpretacions ens quedem amb la de Marilyn Manson, una versió inquietant que David Lynch va incloure en la banda sonora de Lost highway. 

La cançó de dijous 19 de març: 'Final!', de Joan Brossa amb música de Miguel Poveda
"Rata de la més mala delinqüència/ t'esqueia una altra mort amb violència". Avui canviem de registre i us proposem aquest poema de Joan Brossa musicat per Miguel Poveda. La força interpretativa del cantaor de Badalona i les notes de l'acordió posen la pell de gallina.

La cançó de dimecres 18 de març: 'Enero en la playa', de Facto Delafé y Las Flores Azules
L'inici és un xiuxiueig lent, tota una declaració d'intencions, i d'amor, amb perdó inclòs. Escolteu-la i espereu que comenci la lletra: després, s'aturarà uns segons, però torneu a esperar, perquè les paraules tornen i encara amb més força. Perdoneu-nos l'atreviment, però (i això ho entendreu quan escolteu la cançó), també voldreu deshidratar-vos!

Si us agrada, escolteu l'àlbum sencer: El monstruo de las ramblas, l'àlbum de debut de Facto Delafé y las Flores Azules. Llàstima que, com sol passar amb els grans grups, van acabar desmembrant-se: el primer a marxar va ser Facto (Marc Barrachina) i, la segona, Las Flores Azules (Helena Miquel). 

La cançó de dimarts 17 de març: 'Calgary 88', d'Antònia Font
Us casaríeu després de guanyar una medalla d'or? Dit així, potser no, però potser us ho repensaríeu després d'escoltar la peça que ens va regalar Antònia Font a l'àlbum Lamparetes (2011), una cançó-relat amb inici, nus i desenllaç. El lletrista del grup, Joan Miquel Oliver, ja ho havia fet, això de crear cançons que eren contes, però aquí hi havia un relat lineal amb suspens, emoció i final feliç inclòs. Alegria en clau pop.

També podeu escoltar totes les cançons a la 'playlist' 'La cançó del dia' de Spotify