Segons consta al llibre d’entrades de l’Hospital de la Santa Creu, l’últim conseller en cap de Barcelona va ingressar-hi l’11 de setembre del 1714 i va estar-s’hi fins al 18 de setembre, quan s’hi inscrigué la defunció. Aquest ardit del personal de l’Hospital li va salvar la vida i la llibertat. Els seus béns, però, van ser confiscats per les autoritats borbòniques. Casanova es mantingué en la clandestinitat fins al 1719, moment en què, davant l’inici de la guerra de la Quàdruple Aliança, la Reial Audiència va generalitzar els indults. Aleshores va poder exercir de nou com a advocat, tot i que va haver d’esperar a l’amnistia decretada a la pau de Viena (1725) per recuperar els seus béns.

El 1728, Casanova va enviar una carta a un amic seu exiliat a Viena. En el text, escrit a instàncies de l’amic, Casanova defensa la seva gestió com a conseller en cap del setge, que havia estat grollerament difamada per un pamflet publicat a Milà el 1716. Esmenta testimonis residents aleshores a l’exili i a l’interior i agraeix al seu corresponsal “l’honra d’apadrinar al meu honor i innocència (a Viena); que, gràcies a Déu, a Barcelona no em cal, ja que a tothom consta la veritat”. Casanova morí a Sant Boi de Llobregat el 2 de maig del 1743. El seu fill, Rafael Casanova i Bosc, defensor de Cardona, gaudí de l’indult pactat a la capitulació de la vila el 1714, va poder mantenir el patrimoni matern i continuà la nissaga d’advocats.