És ben curiós que un invent per veure-hi millor tingui una història tan poc clara. Els xinesos ja utilitzaven vidres correctors al segle XIII i deien que havien importat la tecnologia de l’Orient Mitjà. Però una cosa és fer servir lents d’augment i una altra, poder portar-les posades. La història més repetida ens porta a Europa i fa aparèixer diversos noms, com Salvino d’Amate i el frare dominic Alessandro da Spina. I fins i tot es diu que, fos qui fos, ho havia copiat d’algú que no coneixem. Finalment, hi ha qui es decanta pel monjo Roger Bacon, que almenys tenia coneixements d’òptica.

Podem assegurar que el primer quadre on apareix algú amb ulleres és el retrat del cardenal Hug de Provença, pintat per Tommaso da Modena el 1352. El religiós apareix davant d’un escriptori, cosa que dóna suport a la idea que les ulleres es feien servir inicialment per millorar la visió de prop. Les ulleres per miopia van aparèixer al final del segle XVI o principi del XVII. I les bifocals s’atribueixen a Benjamin Franklin.

Aguantar les ulleres va ser un altre problema tècnic. Entre altres sistemes es van fer famoses les que es posaven com unes pinces. Però al segle XVIII —sembla que l’any 1727— un anglès, Edward Scarlett, va crear el sistema que coneixem avui dia, que barreja dos sentits i fa necessàries les orelles per tenir millor visió. Sembla que, de la fosca història de les ulleres, aquest episodi és el que més s’aguanta.