Tot i que la democràcia a Atenes s’ha vinculat a Pèricles (495 aC - 429 aC), el procés de la ciutat (polis) cap al règim democràtic havia començat en temps de Soló (c. 638 aC - 558 aC), considerat el primer estadista que va existir a Europa. Soló va neutralitzar els conflictes socials mitjançant reformes com l’abolició de l’esclavatge per deutes, que va permetre que els ciutadans més pobres poguessin intervenir en els afers públics. Aquest no era un tema menor, ja que la condició de ciutadà no era universal i per tant no tothom gaudia dels mateixos drets. Als estrangers residents a la ciutat, als esclaus i a les dones, no se’ls reconeixia com a ciutadans, rang reservat als homes fills de pare atenès, sense distinció de classe o fortuna, i majors d’edat.

L'Assamblea, el govern de tots

Superat un període de tirania, en què el sistema de Soló va mantenir-se només formalment, i de conflictes bèl·lics i civils amb Esparta, el noble Clístenes va emprendre a partir del 508 aC la reforma del govern d’Atenes, tot aprofundint en els usos democràtics. Va organitzar cossos legislatius escollits per sorteig, eliminant els càrrecs hereditaris, i va introduir l’ostracisme, pel qual els ciutadans podien votar l’exili d’aquell que fos considerat un perill per a l’Estat, una mesura que buscava impedir l’establiment d’una nova tirania.

L’impuls definitiu per consolidar la democràcia va donar-lo Efialtes, cap del partit democràtic, el 462 aC. Va combatre l’Areòpag, un consell de tarannà conservador i afí al partit aristocràtic, fins a desprestigiar-lo i desposseir-lo del seu paper de garant de les lleis, tot limitant la seva jurisdicció als casos d’homicidi. El poder que fins aleshores havia retingut l’oligarquia va anar a mans de l’assemblea popular i els tribunals, organismes en què els ciutadans exercien la sobirania. Pèricles, aliat polític d’Efialtes, va arrodonir la transformació governamental al llarg de tres dècades al capdavant d’Atenes.

Una societat de ciutadans lliures

No existia el poder representatiu. Hi havia la idea d’un govern multitudinari en el qual tothom, en algun moment, tenia una responsabilitat. Cada any 6.000 ciutadans participaven com a membres actius en els tribunals i el poble manava i dirigia directament l’assemblea, on es debatien i es votaven els assumptes cívics. Determinats càrrecs s’assignaven per sorteig per evitar la compra corrupta de vots i atorgar igualtat política total als ciutadans, i d’altres, lligats a les finances i a l’exèrcit, es decidien per sufragi.

Malgrat l’aurèola de perfecció que acompanya la democràcia atenesa, cal recordar que tan sols un 10% de la població tenia drets polítics. Tanmateix, això no fa minvar-ne la importància, ja que fins aleshores mai no havia existit en cap altre sistema un control similar sobre els governants. Els mateixos atenesos es consideraven com una societat de ciutadans lliures, sotmesos només a les seves pròpies lleis, en oposició als perses, vistos com a esclaus d’un únic home, el rei, que actuava despòticament.

Cap a l’any 270 aC va ocupar el tron de l’Índia Aixoka, tercer sobirà de la dinastia Maurya, en el moment d’apogeu d’aquest llinatge. La seva figura sovint s’ha vinculat a fets llegendaris, sobretot pel que fa als inicis del seu regnat, en el qual no es va diferenciar dels seus predecessors a l’hora de governar amb rigor i crueltat. D’acord amb les llegendes, Aixoka havia arribat a l’extrem de fer matar les dones del seu harem que el consideraven lleig. S’ha dit que l’exageració que s’adverteix en aquests esdeveniments tenia la funció de fer més evident el canvi que s’operaria en el caràcter del rei a partir de la seva conversió al budisme.

Inscripcions amb consignes pacifistes

L’arrencada de tal canvi es va produir el 261 aC amb una expedició de conquesta que va emprendre contra el regne de Kalinga, a l’est de l’Índia. El resultat de la campanya va ser esfereïdor: més de 100.000 morts i 150.000 deportats. Aixoka va quedar tan impressionat per la devastació que havia causat, que va decidir transformar el seu imperi en un lloc de pau. Va adoptar i propagar la fe budista, i sobre aquesta base va implantar una sèrie de reformes religioses i morals.

Aquestes van tenir la seva plasmació en una sèrie d’edictes escrits en llengua pràcrita que es van esculpir en murs i columnes de pedra que se situaven a ciutats, temples i rutes comercials perquè fossin llegits per tantes persones com fos possible. Les inscripcions, de contingut pacifista, incitaven el poble a la pietat i a estimar el proïsme i palesaven els esforços del rei (amb la construcció d’hospitals, pous i zones d’esbarjo) perquè els seus súbdits gaudissin d’un benestar físic i anímic.

Cal fer constar que Aixoka, tot i fomentar el budisme, mai no va intentar imposar-lo; en els seus edictes proclamava la tolerància i el respecte cap a totes les religions per la seva contribució al desenvolupament espiritual. Va defugir glorificar la pròpia tradició i va evitar la crítica cap a les altres, ja que va entendre que les disputes religioses eren contraproduents cap a les doctrines implicades, mentre que el respecte mutu les enfortia.

La descoberta d'una llegenda

Després de la mort d’Aixoka, el 232 aC, el seu imperi es va disgregar i els seus fets i ell mateix van caure en l’oblit o van ser tinguts com a llegendaris. No va ser redescobert fins al 1837, quan l’arqueòleg i filòleg britànic James Prinsep va traduir un text d’un pilar de pedra de Delhi que informava d’una sèrie d’edictes proclamats per un rei que era anomenat “l’amic dels déus”. Durant les següents dècades es van trobar més inscripcions i aviat aquest rei va ser identificat amb Aixoka, la influència del qual va ser cabdal perquè el budisme comencés la seva difusió arreu. Malgrat els segles que ens separen d’ell, la seva defensa de la llibertat religiosa, indispensable per assolir la pau, és ben vigent.

Roma va conèixer diferents revoltes d’esclaus, però cap va assolir el ressò de la que va esclatar la primavera o l’estiu del 73 aC a l’escola de gladiadors de Lèntul Batiat, a Càpua. Un grup de setanta esclaus entrenats per combatre al circ van fugir, tot arriscant-se a morir per la pròpia llibertat en lloc de fer-ho a l’arena com a part d’un espectacle. Van escollir com a líder un antic soldat traci anomenat Espàrtac i es van adreçar cap al sud. Pel camí van saquejar camps i pobles i se’ls van afegir altres esclaus, desertors i gent empobrida, atrets per la generositat del cabdill, que repartia de manera igualitària entre tothom el fruit dels saquejos. Cal tenir present que en aquella època, i com a producte de les conquestes romanes, hi havia prop d’un milió i mig d’esclaus a la península Itàlica, un 20% de la població total. Els revoltats van buscar refugi als vessants del volcà Vesuvi, i cap allà va anar a sotmetre’ls un exèrcit de 3.000 homes enviat pel Senat.

Roma, entre l’espasa i la paret

Contra tot pronòstic, els soldats van ser derrotats per una tropa que menyspreaven per la seva condició servil. Va ser la primera de nou victòries dels esclaus sobre les legions romanes al llarg de dos anys, victòries que no van ser fruit de la casualitat: el grup d’Espàrtac va créixer fins a 100.000 persones, tot comptant dones, nens i gent gran, i els gladiadors i aquells individus dotats d’experiència militar van ensinistrar els companys que fins aleshores mai no havien brandat un arma i tots plegats van esdevenir una host formidable.

En un moment crític per a la República, el polític més ric de Roma, Marc Licini Cras, es va posar al capdavant d’un nou exèrcit de gairebé 50.000 efectius per combatre Espàrtac, les forces del qual havien minvat per dissensions. La batalla final es va produir l’abril del 71 aC prop del riu Sele, a la rodalia de Bríndisi. Els romans van esclafar els seus enemics i Espàrtac va morir en la lluita, però el seu cadàver mai no va ser identificat. 6.000 seguidors seus van ser fets presoners i crucificats per ordre de Cras al llarg de la via Àpia entre Bríndisi i Roma.

Símbol de l’oposició a l’esclavatge

Els cossos van romandre exposats durant anys, a tall d’advertiment a aquells esclaus que pensessin rebel·lar-se. Curiosament, la memòria col·lectiva s’ha mostrat poc o gens atenta amb Cras, el triomfador d’aquell conflicte, i ha elevat al cim de la fama Espàrtac, el vençut, transformat en heroi de la llibertat i símbol de l’oposició a l’esclavatge. El seu prestigi faria que el seu nom fos adoptat segles més tard per grups d’ideologia revolucionària, com va ser el cas de la Lliga Espartaquista a Alemanya, immediatament després de la fi de la Primera Guerra Mundial. El mite del gladiador traci transmetia —i transmet encara— la idea que un altre món era possible.

El rei Joan I d’Anglaterra (1166-1216), conegut com el Sense Terra, havia emprès una guerra desastrosa contra França i s’havia enemistat amb el papa de Roma, fins a l’extrem que aquest havia excomunicat el monarca, per la seva insistència a nomenar els càrrecs eclesiàstics i, per tant, treure rèdits econòmics de les rendes de l’Església. Per finançar la guerra i abonar la sanció establerta pel papa per retirar l’excomunió, Joan va aplicar impostos desmesurats que sagnaven el país.

El gener del 1215, amb Anglaterra en una situació de descontrol que feia témer una guerra civil, un grup de barons descontents es van reunir per tal d’unir-se i exigir al rei canvis que milloressin la seva sort i la dels seus vassalls. Al cap de poc, en una reunió poc amistosa al castell de Windsor, els barons, armats per demostrar el seu disgust, van exposar al monarca les seves peticions. Volien que es reformessin les lleis sobre la distribució de terres a la noblesa i els impostos que aquesta havia de pagar, i que es concedissin uns drets civils bàsics no tan sols per als nobles, sinó per a tots els súbdits, ja que els barons eren conscients que les seves protestes tenien el suport d’una població que es malfiava d’un rei que havia traït la seva paraula altres vegades. Aquestes mesures no tenien precedent en cap regne occidental de l’època medieval.

Obligats a negociar

Com que no va ser entesa, ambdues parts es van preparar per a la guerra. El 17 de maig els habitants de Londres obrien les portes de la ciutat a les tropes dels barons, que van ocupar-la sense lluita. Joan ja no podia evitar la negociació amb els rebels, que van ampliar les seves peticions inicials. El 15 de juny el rei signava un document que limitava el seu poder per intervenir en la vida i les propietats dels seus súbdits i garantia el dret d’'habeas corpus', expressió llatina que significa ‘que tinguis el teu cos’ i que implicava la fi de les detencions arbitràries. La corona no podia mantenir ningú indefinidament detingut, sense judici. El document, anomenat 'Carta Magna', no va aconseguir allò que es proposava en un curt termini: evitar una guerra civil. Joan I, que va denunciar haver estat obligat a signar-lo, va anul·lar l’acord en recuperar la seva llibertat d’acció i va provocar el conflicte amb els barons.

Una influència per a les constitucions modernes

La 'Carta Magna' no va ser veritablement important en el dret anglès fins a mitjan segle XVII, quan els enfrontaments entre el Parlament i Carles I, afecte al dret diví dels reis, van restablir la seva vigència. Després, la Carta va ser exportada pels colons britànics a l’Amèrica del Nord i seria adoptada pels revolucionaris nord-americans, enutjats pels impostos que se’ls feia pagar alhora que se’ls negava tenir representació en el Parlament de la metròpoli. Tot basant-se en aquests ideals, el 1787 es va promulgar la Constitució dels Estats Units, que al seu torn va repercutir en altres constitucions d’arreu. La Carta Magna ha estat una influència destacada en les constitucions modernes (també denominades Carta Magna en al·lusió al document), i precursora a l’hora de sotmetre el governant a la llei i al control d’una comissió o parlament.

A la mal coneguda història d’Àfrica anterior al segle XIX, un nom mereix reivindicar-se per damunt del seu ressò exòtic: Tombouctou, a Mali. Tombouctou va progressar mercès al comerç transsaharià de sal, or, ivori i esclaus, i va guanyar notorietat sota el regnat de Mansa Musa (c. 1280 - c. 1337), emperador de Mali i una de les persones més riques de tots els temps. Va ser precisament en l’època de Mansa Musa que la ciutat va viure un fet cabdal per a l’expansió del coneixement a la regió: una acabalada i anònima dona d’un clan tuareg va finançar la construcció, al barri de Sankoré, d’un centre d’ensenyament o madrassa, el primer dels molts que s’obririen a l’urbs.

Tot i que una madrassa era i és una institució de caràcter eminentment religiós, les de Sankoré van excel·lir per la seva voluntat d’instruir al marge de les vinculacions amb la fe. Fora de l’ensenyament de lleis, literatura i estudis alcorànics, s’hi aprenia medicina, cirurgia, astronomia, matemàtiques, física, química, filosofia, lingüística, geografia i història, i no era menys important l’aprenentatge d’oficis com la sastreria, la fusteria, la construcció, la pesca i la navegació. Juristes, astrònoms, matemàtics, enginyers i altres savis provinents del nord d’Àfrica, l’Orient Pròxim i l’Europa andalusí integraven el cos docent d’uns centres que formaven futurs professors que anirien a exercir a Fes, Tunis, el Caire i altres llocs.

La sorbona africana

Tombouctou va ser un focus cultural fonamental en el món islàmic. Acollia un pròsper mercat de llibres que va tenir especial incidència a la zona del Sahel i va fomentar entre els particulars el costum de posseir una biblioteca. A això, hi va contribuir la redacció de milers de manuscrits i la tasca de copiar llibres que efectuaven els estudiants, activitats que van tenir el decidit suport de l’emperador Askia Muhàmmad. És en l’època de la dinastia d’aquest sobirà, els Askia (1493-1591), quan la ciutat assoleix la màxima esplendor i arriba a la xifra de 100.000 habitants, 25.000 dels quals eren estudiants. El 1591 Tombouctou va ser envaïda pels marroquins, però la seva xarxa educativa, tot i iniciar la seva decadència, va funcionar dos segles més.

El cas de Sankoré revela una predisposició a adquirir, elaborar i difondre coneixement en un àmbit geogràfic i cultural la imatge del qual sovint s’ha vist deformada per condicionaments polítics i religiosos. Contemporani d’universitats europees com Oxford o la Sorbona, i amb la particularitat d’haver estat fundat per una dona en uns anys sense noció d’igualtat, el centre de Sankoré va ser un punt d’intercanvi i de creació d’idees que va servir de pont entre l’herència clàssica i les arrels del Renaixement.

El llibre imprès i la impremta de tipus mòbils, o sigui, de caràcters individuals i intercanviables, van tenir el seu bressol a la Xina en els segles VI i XI respectivament. La tècnica no va reeixir, atès que l’idioma xinès exigeix entre 2.000 i 40.000 caràcters diferents. No se sap si Johannes Gutenberg, orfebre de Magúncia, Alemanya, tenia notícia de l’existència d’aquests procediments el 1450, quan va demanar un préstec de 800 florins a l’empresari Johannes Fust per comprar materials i crear instruments com tinta a base d’oli, paper que acceptés la impressió i una premsa de fusta similar al cargol i a les premses de vi de l’època.

Llibres a l'abast de tothom

La iniciativa de Gutenberg es va plasmar en un invent, la impremta, amb el qual el 1455 va acabar d’elaborar el que es considera erròniament (tal honor recau en el Missal de Constança, el 1449) el primer llibre imprès a Europa, la Bíblia, anomenada 'de Gutenberg' per raons òbvies i també coneguda com 'la Bíblia de 42 línies', perquè cada full tenia 42 ratlles de text. Es tractava d’una obra en dos volums que sumaven 1.282 pàgines, i es creu que se’n van fer al voltant de 180 exemplars. La seva producció va encetar la impressió massiva de textos a Occident.

L’aparició de la impremta va revolucionar completament la cultura occidental. Fins aleshores, cada llibre era únic, escrit i copiat a mà, lletra per lletra, per un escriba o copista, primer en monestirs i després en les universitats. Eren objectes prestigiosos que es canviaven per altres mercaderies valuoses. Però la transcripció d’un llibre podia requerir mesos de feina, una dificultat que la impremta va aplanar en un temps en què calia accelerar les comunicacions, sobretot per necessitats comercials. El 1500, ja hi havia 236 ciutats europees amb una o diverses impremtes. A València es va instal·lar la primera de la península Ibèrica el 1473, i a Venècia es va fundar la primera editorial el 1494. Tot va contribuir a fer que les obres només accessibles per a la minoria acadèmica arribessin a l’home del carrer, el qual, fora dels llibres, disposava també de butlletins a preus assequibles en els quals s’informava dels successos de diferents llocs del món.

La innovació del mil·lenni

La difusió de les idees va permetre publicar posicions contràries als poders establerts, com l’Església catòlica, que va haver d’enfrontar-se a la Reforma protestant. De la mateixa manera que els textos religiosos eren els més sol·licitats, l’autor amb més èxit era el filòsof i humanista Erasme de Rotterdam, crític amb l’Església per les restriccions que imposava a la llibertat de pensament. En conseqüència, va ser també el primer autor inclòs en l’'Index librorum prohibitorum', la llista de publicacions que l’Església, a partir del 1559, va catalogar com a pernicioses per a la fe. Començava la lluita entre la llibertat, tant de pensament com d’expressió, i la censura.

La impremta va donar veu als moviments intel·lectuals, literaris, econòmics, tecnològics i polítics del Renaixement i va plantejar noves oportunitats en l’educació. Vist amb ulls d’avui, la invenció dels tipus mòbils s’ha comparat amb l’origen d’Internet i s’ha afirmat que la impremta ha estat l’invent més important del mil·lenni.

Llibertat, igualtat i fraternitatlions d’habitants de França patien una severa pobresa la primavera del 1789. El principal motiu d’aquest estat de coses eren els impostos, només pagats per la pagesia i el proletariat urbà, ja que la noblesa i el clergat, per la seva condició de privilegiats, estaven exempts de tributar. Alhora, la filosofia de la Il·lustració, en proclamar la dignitat de l’home i els ideals de progrés i felicitat, havia assentat les bases ideològiques per provocar canvis en una societat, la de l’antic règim, que no s’adequava a la realitat econòmica i social del moment en excloure del poder polític el seu sector més dinàmic, la burgesia.

L’esclat de les classes populars

En aquest context de crisi, després del fracàs d’alguns intents de suprimir els privilegis fiscals de nobles i eclesiàstics, Lluís XVI havia convocat l’agost del 1788 els Estats Generals, una assemblea general extraordinària que va aplegar representants dels diferents estaments amb la pretensió de resoldre els problemes. Però l’actitud immobilista dels privilegiats, contraris a qualsevol reforma, va activar les classes populars, víctimes de la situació, que es van revoltar i van assaltar a París la fortalesa de la Bastilla, símbol de l’absolutisme, el 14 de juliol del 1789.

La revolució es feia visible i s’enfortia amb la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, adoptada el 26 d’agost per l’Assemblea Nacional, dominada per la burgesia. Com a base per a una nova Constitució, la Declaració rebutjava el feudalisme i l’absolutisme regi a favor de la igualtat universal i la indivisibilitat dels drets, i afirmava que aquests drets eren aplicables a tots els països. Això va comportar que totes les monarquies d’Europa fossin hostils al procés revolucionari, temoroses de la propagació d’aquelles idees en els seus estats, hostilitat que es va agreujar quan a França es va abolir la monarquia (1792) i Lluís XVI va ser jutjat i executat (1793).

Llibertat, igualtat i fraternitat

La primera Constitució francesa republicana (1793) va proclamar la supremacia de la sobirania popular i va insistir en l’existència d’uns drets humans inalienables, com els de la llibertat personal i de reunió pública, i el dret al treball, a l’educació i a rebel·lar-se contra la tirania. Els canvis també van afectar el fet religiós, ja que es va buscar una alternativa laica a les creences tradicionals, que es va concretar en els cultes a la raó i a l’ésser suprem, definits com a expressió del lema de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.Llibertat, igualtat i fraternitat.

Aquests ideals van ser exportats a la resta del continent al principi del segle XIX mitjançant les campanyes de Napoleó. La influència dels postulats de la Revolució Francesa encara és present en qualsevol debat entre formes de govern autoritàries i democràtiques.

Al principi del segle XX, l’imperi Rus es mostrava com un règim obsolet. Era una monarquia autocràtica amb una burocràcia corrupta i en la qual l’aristocràcia terratinent ocupava els càrrecs importants de l’Exèrcit i del Govern. La classe mitjana era un grup molt reduït i les classes baixes les formaven obrers i pagesos analfabets, tots en condicions properes a l’esclavatge. La industrialització, tanmateix, havia posat en contacte els pagesos que havien emigrat a les ciutats per treballar en les fàbriques amb teories que defensaven que tots els homes havien de ser iguals, que havien de compartir els fruits de la terra i que cap home havia de ser un serf o treballar a canvi d’un salari injust. Un primer brot revolucionari, esdevingut el 1905, no va causar canvis significatius.

De L’octubre roig...

Tot es precipitaria a partir del 1914 i la intervenció de Rússia en la Primera Guerra Mundial. La gran quantitat de pèrdues humanes, l’escassetat d’aliments i productes bàsics i una inflació aguda van tenir un efecte descoratjador sobre la població. El febrer del 1917, un seguit de vagues va precedir una revolta que va provocar l’abdicació del tsar, Nicolau II. Però ni la República que es va proclamar tot seguit ni el govern provisional de tarannà moderat que la va encapçalar no van apaivagar els ànims, sobretot per la continuïtat de Rússia a la guerra.

Això va afavorir que el partit bolxevic, d’inspiració comunista i dirigit per Lenin, encapçalés la Revolució d’Octubre i assolís el poder amb el suport de les masses. Després d’un congrés dels soviets (les assemblees d’obrers, soldats i pagesos) al novembre, es va proclamar el naixement de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia, que es va retirar del tot de la Primera Guerra Mundial. El govern va emprendre una política per distribuir la terra entre els pagesos i les fàbriques entre els obrers. L’èxit d’aquella revolució protagonitzada pel proletariat inspiraria les reivindicacions dels més desvalguts a tot el món durant dècades i suposaria un seriós desafiament al capitalisme occidental.

...al mur de la vergonya

A la llarga, però, l’estat sorgit de la revolució, la Unió Soviètica, es revelaria ineficaç i autoritari. El cercle obert el 1917 començaria a tancar-se el 1989. Alemanya i la seva capital, Berlín, havien quedat dividides després de la Segona Guerra Mundial entre les potències occidentals i la Unió Soviètica. En la part est de la ciutat, en mans soviètiques, l’estancament de l’economia afectava, i molt, el dia a dia dels seus habitants. En conseqüència, durant el decenni del 1950 centenars de milers d’alemanys de l’est van fugir cap a l’oest. La reacció del Govern de la República Democràtica Alemanya, amb el suport soviètic i amb l’excusa de protegir-se d’agressions feixistes, va ser alçar una frontera fortificada d’uns 160 quilòmetres d’extensió a partir del 1961 que impedia la llibertat de moviments dels berlinesos de l’est.

Durant els 28 anys que va estar dempeus, el mur de Berlín va esdevenir el símbol de la guerra freda i es calcula que prop de dues-centes persones van morir en intentar travessar-lo. La seva fi va marcar-la el programa reformista del cap de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, que en proclamar una nova era de diàleg amb l’oest va fer inviable la permanència del mur. El 9 de novembre del 1989 aquest es va obrir enmig de l’alegria popular i aviat va començar a ser enderrocat. Alemanya es va reunificar un any més tard.

Quan l’Índia va esdevenir domini britànic, els colonitzadors van apropiar-se de la producció de sal, que fins aleshores no havia estat subjecta a cap control. Qualsevol persona, lliurement, produïa sal de cara a conservar els aliments tot agafant aigua de mar i deixant que s’evaporés en un bol. En una nació mancada de mecanismes de refrigeració, la sal era vital, i els britànics van gravar-la amb un impost i van establir penes per a qui en produís pel seu compte.

Aquesta situació, que perjudicava directament tota la població de l’Índia sense distinció de religió o de casta, va servir perquè el Congrés Nacional Indi, el partit que encapçalava el moviment per la independència del país, i el seu líder més carismàtic, Mahatma Gandhi, tiressin endavant una iniciativa que va començar a minar el poder britànic. Frustrats els intents d’aconseguir de la metròpoli un estatut d’autonomia per a l’Índia com els concedits al Canadà i a Austràlia, colònies amb una població majoritàriament europea, Gandhi va anunciar al virrei britànic, Lord Irwin, una campanya de desobediència civil per recuperar el dret dels indis a produir sal. A més, denunciava com aquell impost estranger sobre un condiment bàsic havia empobrit el poble fins a reduir-lo políticament a l’esclavatge.

El 12 de març del 1930, Gandhi i 79 seguidors van sortir de la ciutat d’Ahmedabad, al nord-oest del país, per adreçar-se cap a la costa. A cada poble, milers de persones s’afegien a la comitiva. Després de recórrer a peu 300 quilòmetres el Mahatma va arribar a Dandi, a l’oceà Índic, el 5 d’abril, i va recollir una mica d’aigua salada. El seu gest, tot un desafiament a la legislació colonial, va ser imitat per la gentada que el seguia. La reacció britànica en defensa del seu monopoli va ser empresonar 60.000 persones, Gandhi inclòs, acusades de robar sal.

De la no-violència a la independència

Cap detingut, d’acord amb les instruccions del Mahatma, s’hi va resistir. El líder indi va romandre empresonat nou mesos i va ser alliberat el 25 de gener del 1931, un cop Lord Irwin va admetre la impossibilitat d’imposar la llei britànica sense una violenta repressió que empitjoraria la posició de la metròpoli al país. Al cap de poc, es reconeixia el dret dels indis a produir sal i els empresonats pels efectes de la marxa del 1930 van quedar en llibertat.

A partir d’aquell moment, es va obrir el debat sobre la futura independència de l’Índia, que es va ajornar a causa de la Segona Guerra Mundial. La Marxa de la Sal, tot i que no va aconseguir que la Gran Bretanya concedís un règim autònom a la seva colònia, va advertir les autoritats de Londres de la força de l’opinió pública de l’Índia, que amb la doctrina de la no-violència propugnada per Gandhi va avançar progressivament cap a la independència.

L’apartheid (‘separació’ en llengua afrikaans) va ser una política basada en la segregació racial que es va practicar a Sud-àfrica a partir del 1948 a iniciativa del Partit Nacional, que volia establir un estat cristià que garantís la supremacia dels ciutadans blancs. Classificava els habitants en grups racials, tot reservant per als blancs els millors serveis en matèries com l’educació o la sanitat. Entre altres mesures, es va desposseir els negres de la ciutadania i se’ls va prohibir viure o treballar en les àrees blanques, llevat que tinguessin un passi, o adquirir-hi terres. Els matrimonis mixtos també estaven vetats, les dones patien la discriminació per motiu de gènere a més a més de la racial, i tot plegat incidia en una alta taxa de mortalitat infantil.

La resistència a l’apartheid es va plasmar en el Congrés Nacional Africà (ANC), moviment que va emprendre la lluita armada contra la segregació, fet que va causar una enorme repressió. Va ser prohibit el 1960 i el seu líder, Nelson Mandela, acusat de terrorista i empresonat el 1962. El rebuig a l’apartheid es va fer més evident a partir de la dècada del 1970 amb vagues i protestes estudiantils, sufocades violentament, i amb les primeres sancions i condemnes a escala internacional. A les acaballes de la dècada del 1980 la desinversió a Sud-àfrica, fomentada arreu del planeta, es va generalitzar i va dur el règim a una situació insostenible.

Injustícies derogades

El 1990, Frederik de Klerk, president del Govern sud-africà, va anunciar la derogació de les lleis discriminatòries, la fi de la prohibició dels grups antiapartheid, com l’ANC, el restabliment de la llibertat de premsa, la suspensió de la pena de mort i l’alliberament dels presos polítics com Nelson Mandela, convertit en un símbol mundial de la lluita per la igualtat racial després d’haver estat tancat durant 27 anys.

Mandela i De Klerk van negociar entre el 1990 i el 1993 com desmantellar l’apartheid i dur el país a la democràcia dins la legalitat vigent. No va ser un procés senzill. Es van viure esclats de violència, tant de part d’aquells que volien accelerar els canvis com, sobretot, de l’extrema dreta blanca, contrària a liquidar el règim racista. Matances a pobles i l’assassinat del secretari general del Partit Comunista sud-africà van ser algunes mostres de la tensió del moment. Fins i tot hores abans de les eleccions generals del 1994, les primeres amb sufragi universal i que havien de certificar l’extinció de l’apartheid, 21 persones van morir en atemptats terroristes.

Nelson mandela, president

Però sense deixar-se intimidar per aquest clima, gairebé vint milions de persones van votar en unes eleccions que van efectuar-se al llarg de quatre dies, del 26 al 29 d’abril. Malgrat la precarietat de les condicions i que la majoria dels electors mai no havien votat, els observadors internacionals van assenyalar la netedat dels comicis. L’ANC es va alçar amb el triomf i el 73% de població negra del país va quedar representada amb un 52% de parlamentaris de diferents ètnies. El 10 de maig, Mandela jurava com a president. Des d’aleshores, la data del 27 d’abril, a més de ser un record de la victòria sobre el racisme, es commemora a Sud-àfrica com el Dia de la Llibertat.

Tots aquests moments seran desenvolupats i tractats a fons a la 'Història de la Humanitat i la Llibertat', el projecte editorial més ambiciós de Sàpiens Publicacions. És una història de la humanitat amb un fil conductor inèdit: la llibertat i la lluita permanent de l’ésser humà per aconseguir-la. L’obra combina la vessant divulgativa amb el rigor acadèmic i posa l’accent en aquells fets, personatges, invents, idees... que han fet progressar la humanitat, des de la prehistòria fins als nostres dies. Ajuda'ns a fer-la possible a sapiens.cat/llibertat