La música, més que el teatre, va ser la protagonista del primer festival que va acollir el Teatre Grec de Montjuïc, després del final de la dictadura franquista. A les nou del vespre de l'1 de juliol del 1976, començaven les 7 Hores de Rock. Unes mil cinc-centes persones, entre les quals cap autoritat, omplien les grades de pedra. Una incomoditat que no va passar inadvertida a periodistes com Antoni Batista, que, a la crònica que l'endemà publicava al Diario de Barcelona, afirmava que els assistents van acabar "con los glúteos prácticamente destrozados, puesto que nadie, nadie, compró una almohadilla".
Més enllà d'aquesta curiositat, l'estrena va ser tot un èxit. L'única nota desagradable la van posar els inspectors de la Brigada Político-Social, que van pujar al teatre i no a ballar. Com a conseqüència de la seva visita, els actors Jordi Teixidor, Carlos Lucena, Jaume Nadal i Francesc Albiol van passar la nit detinguts a la comissaria. Només feia vuit mesos de la mort del dictador i el lema Per un teatre al servei del poble, que es podia llegir al cartell del festival que havia creat Iago Pericot, provocava urticària a aquells que veien minvar el seu poder i la seva autoritat.
Un espai clàssic
La història del Teatre Grec, però, havia començat molts anys abans. S'havia construït l'any 1929, a la fondalada de la muntanya de Montjuïc, seguint el model tradicional grec, que s'inspirava en el d'Epidaure. La idea havia estat de l'arquitecte francès Jean Claude Nicolas Forestier, que, l'any 1912, tot passejant per la zona, havia exclamat: "Un bon lloc per a un teatre grec!".
El projecte va anar a càrrec de Ramon Reventós i Ferrerons, autor, entre molts altres projectes, de les dues torres venecianes de l'avinguda de la Reina Maria Cristina, i els jardins els van dissenyar el paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier i el seu col·laborador Nicolau Maria Rubió i Tudurí.
L'hemicicle es va construir el 1929 seguint el model clàssic d'Epidaure
El teatre va alçar el teló amb motiu de l'Exposició Internacional. La inauguració, amb una capacitat aproximada per a 1.894 persones, repartides per un hemicicle de 460 metres quadrats, va passar, però, desapercebuda, comparada amb l'èxit aclaparador que van tenir el Poble Espanyol i la Font Màgica. De fet, la programació del primer any no va ser gaire reeixida. Fins al 1932, no s'hi va veure el primer espectacle important, segons les ressenyes de l'època. Aquell any, Margarida Xirgu va presentar una versió, en castellà, d'Electra.
Entre el 1929 i el 1936, any en què es va tancar, a causa de la Guerra Civil, el Teatre Grec va funcionar un total de quinze dies, a causa de la gran inestabilitat política i crisi econòmica del país. La inactivitat va durar fins al 1952, quan l'actriu Mercedes de la Aldea hi va estrenar, amb la col·laboració de Juan-Germán Schroeder, Edipo rey. Des de llavors, al llarg de la segona meitat del segle XX, a l'escenari de Montjuïc hi van actuar figures encara per descobrir, com Núria Espert i Adolfo Marsillach; i, el 1957, s'hi va fer la primera representació en català, un Juli Cèsar dirigit per Esteve Polls. Del 1969 al 1973, l'escenari de Montjuïc va tornar a quedar inactiu, fins que, durant tres anys, l'empresa Basoli, formada per Maria Lluïsa Oliveda i Ramir Bascompte, es va fer càrrec breument de la programació.
Un escenari de llibertat
El febrer del 1975, els professionals de l'escena van anar a la vaga per denunciar la situació de penúria. Llavors, es va estendre la idea que el teatre s'havia de començar a entendre com a servei públic. I en aquell ambient de desencís i reivindicació va néixer, el 1976, l'Assemblea d'Actors i Directors, que agrupava els professionals del món del teatre. Una de les seves prioritats era intentar posar fi a la colonització teatral de la cartellera barcelonina, programada i gestionada des de Madrid, i potenciar l'anomenat teatre independent. També es demanava la creació d'un Teatre Municipal de Barcelona i d'un Teatre de Catalunya, i la promulgació d'una Llei del teatre "adequada a les necessitats actuals".
És així com l'Assemblea va decidir fer-se càrrec de forma autogestionada de la temporada 1976 del Teatre Grec, el que ha passat a la història com el primer festival d'estiu celebrat després de la mort de Franco. Mai abans, els intèrprets, a través d'una comissió gestora i executiva integrada per Mario Gas, Jaume Nadal, Josep Maria Loperena, Josep Torrens, Ricard Salvat i Carlos Lucena, s'havien fet càrrec de l'organització del festival.
Espectacles molt diversos
Els dies que va durar el festival –es va acabar el 6 de setembre–, van passar per l'escenari músics i grups com Pau Riba, Iceberg, Oriol Tramvia, Suck Electronic, Manuel Gerena, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Ramon Muntaner i La Trinca, i cantants de la revolució portuguesa com José Alfonso, José Luis Iglesias i Vittorino, entre d'altres. A part dels temes d'aquests artistes, el lema Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia també va ressonar diverses vegades per la muntanya.
Pel que fa al teatre, s'hi van poder veure espectacles, com Faixes, turbants i barretines, de Xavier Fàbregas; El bon samarità, de Joan Abellan; Roses roges per a mi, de Sean O'Casey; Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, de José M. Rodríguez Méndez; Divinas palabras, de Valle-Inclán, que signava la Companyia Núria Espert, i Plou i fa sol, de Comediants, entre d'altres.
Cinc dècades després
Enguany, el Grec tornarà el 29 de juny per celebrar un aniversari ben rodó i, fins al 31 de juliol, la capital catalana acollirà noranta-nou espectacles de teatre, dansa, música, circ, cinema i instal·lacions a cinquanta-vuit espais de la ciutat. Podeu consultar tota la programació a la pàgina web festivalgrec.barcelona.