Arqueòlegs que treballen en una nova àrea excavada de la necròpolis Ostiense, una de les principals zones funeràries de l'antiga Roma, han identificat un ritual funerari singular que consistia a col·locar claus sobre el pit dels difunts.
La descoberta s'ha produït al llarg de la via Ostiense, una important via de comunicació que connectava Roma amb el port d'Òstia. Aquesta extensa necròpolis, desenvolupada durant segles, inclou des de grans mausoleus fins a tombes senzilles, la qual cosa reflecteix la diversitat social de l'època.
L'ús de claus en contextos funeraris està documentat tant en períodes romans com posteriors, i els especialistes en proposen diverses interpretacions. D'una banda, simbolitzarien el caràcter definitiu de la mort, fixant l'estat del difunt. De l'altra, tindrien una funció màgica o supersticiosa: protegir el cos de profanacions, allunyar forces malignes i impedir que el mort tornés a turmentar els vius.
Aquestes creences s'arrelen en tradicions religioses molt antigues, que atribuïen als claus un poder especial pel seu paper físic de fixació. En l'àmbit simbòlic, aquesta funció es traduïa en rituals de tancament i protecció, com el clavum figendi, una pràctica d'origen etrusc adoptada pels romans que consistia a clavar un gran clau en moments de transició, com l'inici de l'any, per marcar un nou començament.
Les fonts clàssiques també recullen aquestes idees. L'escriptor romà Plini el Vell, a la seva Naturalis Historia, atribuïa als claus propietats curatives i protectores contra malalties com la febre o l'epilèpsia, així com contra fenòmens naturals adversos.
Tanmateix, els claus també podien tenir connotacions negatives. Això es reflecteix en les defixiones, tauletes de maledicció sovint fetes de plom, en què s'inscrivien invocacions per perjudicar enemics. En alguns casos, aquestes tauletes eren travessades per claus per reforçar simbòlicament el poder de la maledicció.
Els investigadors consideren que, en el cas de la necròpolis Ostiense, els claus podrien haver tingut una funció apotropaica, és a dir, de protecció contra el mal. També és possible que simbolitzessin la voluntat de mantenir el difunt lligat a la tomba, evitant que el seu esperit retornés al món dels vius.
Aquesta troballa aporta nova llum sobre les pràctiques funeràries romanes i evidencia la complexa relació entre religió, màgia i vida quotidiana a l'antiguitat.