La transformació digital ha revolucionat la manera de treballar dels arqueòlegs, però també ha posat en evidència noves mancances en la gestió de la informació científica. Un estudi de la Universitat de Barcelona (UB) conclou que els equips arqueològics catalans encara gestionen les dades de les excavacions amb criteris molt diversos i, sovint, sense protocols compartits que en garanteixin la conservació i la reutilització futura.
La recerca, publicada a la revista Journal of Documentation, ofereix la primera anàlisi qualitativa sobre les pràctiques de gestió de dades entre els responsables de projectes arqueològics a Catalunya. L'autora, Sabina Batlle Baró, professora de la Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB, ha entrevistat catorze investigadors principals d'universitats i centres de recerca per conèixer com organitzen, documenten i preserven la informació que generen durant tot el procés investigador.
L'estudi constata que la digitalització ha multiplicat tant el volum com la complexitat de les dades produïdes en una excavació. Les tècniques tradicionals conviuen ara amb eines com la fotogrametria, els escàners 3D, els sistemes d'informació geogràfica o les bases de dades digitals, fet que obliga els equips a gestionar una gran diversitat de formats.
Davant aquest escenari, la majoria de projectes han desenvolupat sistemes propis d'organització i emmagatzematge adaptats a les seves necessitats. Tot i que aquestes solucions resulten eficaces en el treball quotidià, sovint es basen en protocols informals, sense documentació sistemàtica ni plans específics de gestió de dades.
Segons la investigació, aquesta manca d'estandardització dificulta que les dades puguin ser reutilitzades en el futur, especialment quan els investigadors originals deixen de formar part dels equips o quan es vol combinar informació procedent de diferents excavacions. A més, l'estudi detecta un coneixement limitat sobre bones pràctiques en gestió de dades, així com una implantació encara reduïda dels dipòsits institucionals destinats a garantir-ne la preservació a llarg termini.
En canvi, els investigadors valoren positivament el suport que ofereixen les institucions que disposen de personal especialitzat en gestió de dades de recerca. Segons l'estudi, aquest assessorament contribueix a consolidar pràctiques més sòlides i a facilitar l'adaptació als principis de la ciència oberta.
Un dels aspectes més rellevants que posa de manifest la recerca és el paper de les memòries d'excavació arqueològica. Aquests documents, obligatoris després de cada intervenció, no només recullen els resultats científics, sinó que molts professionals els consideren també un mecanisme de preservació de les dades originals, ja que queden dipositats a l'Administració. Tot i això, el seu contingut i el nivell de documentació continuen sent molt desiguals entre projectes.
L'article conclou que el model actual, basat principalment en l'experiència dels equips i en criteris pràctics, és insuficient per respondre als nous reptes de la preservació digital i la ciència oberta. Per aquest motiu, els autors defensen reforçar la formació especialitzada, establir protocols comuns i impulsar polítiques institucionals que assegurin la conservació, la interoperabilitat i la reutilització de les dades científiques generades per l'arqueologia catalana.