Aquest juliol trobaràs a la revista un article complet sobre la caiguda de Constantinoble. T'oferim en obert un dels desglossats per anar fent boca.
La perspectiva que Constantinoble caigués en mans de l'islam feia un nus a la gola a les potències occidentals, i de forma destacada a Venècia, Gènova i la Corona d'Aragó, pels seus interessos comercials al Mediterrani oriental. Per això, Alfons el Magnànim va donar suport als líders balcànics en lluita contra els turcs, i mesos abans de la caiguda va promoure una gran aliança internacional per defensar la ciutat. Però l'acord (que preveia que els bizantins cedissin als catalans l'illa de Lemmos) no es va executar.
Defensa a ultrança
Tenim, malgrat tot, notícies que un grup d'uns 200 catalans va prendre part de forma activa en la defensa de les muralles. Igual que els seus competidors venecians i genovesos, formaven una colònia estable a Constantinoble, punta de trobada del comerç entre Europa i Àsia. Comandats per Pere Julià, els catalans van rebre l'ordre imperial de defensar la muralla entre el Bucoleont i el Kontoskalion dels atacs de la flota turca.
Els darrers a cedir
Els turcs van dur a terme atacs molt violents des del mar. Quaranta catalans que van ser capturats defensant la fortalesa de Meropia i trenta-sis més al castell de Studion van ser empalats davant les muralles per avisar de la sort que esperava als assetjats. Segons l'historiador Constantino Lascaris, si la resta de catalans van mantenir la seva posició al tram de muralla que l'emperador els havia assignat, van tenir l'honor de ser els darrers a cedir. Un cop fets presoners, el soldà va fer decapitar Pere Julià, els seus fills i el cònsol Joan de la Via, entre d'altres.