‘La Contracoberta’ ofereix una mirada fresca i accessible als grans noms de les lletres catalanes, però alhora sense perdre el rigor. Com s’aconsegueix mantenir aquest equilibri?
Segurament, aquest equilibri s’aconsegueix gràcies a un interès genuí en la temàtica. La Contracoberta és un pòdcast destinat a totes aquelles persones a qui els interessa la literatura catalana però que, pels motius que sigui, no en tenen prou coneixement. I aquesta és també la meva posició com a guionista i presentadora: soc una apassionada de la literatura que no s’ha format en aquest camp, i a qui li sonen els grans noms de la nostra tradició, però que no ha pogut endinsar-s’hi més enllà del que s’ensenya a l’educació escolar bàsica. Per tant, La Contracoberta és la suma d’aquesta passió o curiositat, que probablement aporten frescor, i el rigor dels especialistes a qui entrevisto, que en saben un munt.
Cada episodi està dedicat a un autor o autora en concret. Ja heu parlat d’Ausiàs March, de Carme Karr, de Jacint Verdaguer, de Mercè Rodoreda... Quin criteri heu seguit a l’hora de triar-los?
La tria d’aquests noms la fa l’Editorial Barcino, que impulsa el pòdcast i que forma part de la Fundació Carulla. La Contracoberta no existiria sense la feina de l’Oriol Magrinyà, el director de Barcino, l’Aida Brujats, que també treballa a l’editorial, i la Carmina Hereu, de la Fundació Carulla. Ells debaten sobre quins autors hem de parlar a cada temporada, i no és una decisió gens fàcil, perquè a Catalunya tenim molts escriptors, i molt bons! A l’inici, Barcino va prendre una decisió que trobo generosa i intel·ligent: va decidir que, a l’hora de crear un pòdcast de clàssics, no només escollirien els autors que ells publiquen, sinó també grans noms de la literatura que editen altres editorials. Per tant, a l’hora de fer la selecció, s’escullen autors publicats per Barcino, però també grans clàssics com Rodoreda, Carner, o altres, que no hi poden faltar.
Dediqueu força estona a contextualitzar l’autor en el seu moment històric. Podem aprendre sobre la història de Catalunya resseguint la vida dels principals escriptors i escriptores de la nostra literatura?
Sens dubte, i a mi és un tema que m’interessa molt, per això en faig especial èmfasi en el pòdcast. Històricament, Catalunya ha sigut un país molt poderós i també molt perseguit, i per tant, els escriptors, com a narradors del seu temps, són un exemple de la pugna per la dominació cultural i lingüística dels Països Catalans. Per a mi és important repassar autors com Joanot Martorell, Ausiàs March o Bernat Metge i aprofitar per parlar de la Corona d’Aragó, i adonar-nos de com d’influents vam ser els catalans a l’edat mitjana, abans de caure sota el domini castellà. M’interessa resseguir el relat del poder propi, o de la pèrdua del poder propi, al llarg de la literatura catalana. Sempre diem que coneixem poc els nostres clàssics, però és que també coneixem massa poc la nostra història. Espero que el pòdcast posi un granet de sorra també en això.
Encara que les seves obres siguin conegudes més enllà dels Països Catalans, d’alguns dels principals autors catalans en sabem molt poc de la seva vida personal. Vosaltres hi dediqueu una atenció especial. Conèixer com eren aquests autors ens pot ajudar a entendre d’una altra manera els clàssics?
Els escriptors són persones del seu temps que, fins i tot quan no volen escriure sobre la seva època, acaben transmetent idees, valors i sensacions que ens poden servir per entendre tant la seva obra com el nostre passat. Per tant, per a mi és important saber qui eren, què feien, què els movia i a què aspiraven. La seva vida privada m’interessa en aquest sentit motivacional i sensible, més que no pas per mitomania o per xafardeig. Però sí que és veritat que de vegades els clàssics ens poden semblar persones molt llunyanes, noms sense cos que han quedat gravats en la tradició. I això no és cert. M’agradaria que La Contracoberta servís per trencar una idea etèria, nominal, dels escriptors, perquè ens adonem que eren persones de carn i ossos a qui podem admirar no com a éssers gairebé mitològics, excepcionals, sinó com a persones ben reals que tenien una sensibilitat admirable per a transformar la vida en paraules.
El pòdcast és un format que, en general, té bona rebuda entre les noves generacions. Creieu que pot ser una bona oportunitat per despertar l’interès entre els més joves per autors que, a priori, potser no llegirien fora de l’escola? La Contracoberta té una voluntat pedagògica?
Sí, totalment. Crec que són molts, els joves a qui els interessa l’art, la literatura, les diferents maneres amb què podem expressar-nos. Per a mi, aquesta és una característica de la joventut: la necessitat d’expressar-se des del lloc que ocupa en el món, ja sigui per mantenir-lo, perquè volen encaixar-hi, o per revolucionar-lo, perquè no hi estan còmodes i creuen que ha de canviar. Els clàssics són grans exemples expressius, narratius, sensibles, polítics, imaginatius. Per això, per a mi és important entendre’ls i explicar-los des de la passió i l’interès genuí que deia a l’inici, perquè crec que amb el to correcte, poden interessar a tothom.
Quines obres o autors teniu previst tractar en les properes entregues de La Contracoberta? Creieu que, en un futur, veurem autors catalans actuals sent considerats “clàssics”?
La intenció de La Contracoberta no és parlar sobre autors vius, per diversos motius. Primer, perquè ja hi ha pòdcasts que ho fan, i molt bé. I segon, perquè la nostra brúixola és el catàleg de clàssics Barcino, i no publica autors actuals. Ara bé, sí que aprofitem algunes escletxes que tenim per a donar veu a escriptors del nostre temps. Per exemple, per parlar de Maria Mercè Marçal, vam entrevistar a l’escriptora Mercè Ibarz, o per parlar de Maria Antònia Salvà, hem entrevistat la poeta Maria Callís (aquest programa el publicarem ben aviat). També vam fer un programa especial de Sant Jordi en què vam entrevistar la Maria Barbal, sens dubte un clàssic de la literatura catalana amb qui tenim la sort de coincidir en el temps, i al Xavier Mas Craviotto, una veu molt jove que ja està consolidada. Per tant, a La Contracoberta parlem de clàssics, però mai ens oblidem del present. Jo penso que no hem de tenir pressa: deixem que cadascú ocupi l’espai que li pertoca en cada moment, i si algú ha d’acabar convertit en un clàssic, que ho celebrin i que ho gaudeixin les generacions que han de venir.