Un estudi liderat per la Universitat Autònoma de Barcelona ha analitzat més de 1.500 assentaments distribuïts al quadrant sud-oriental de la península Ibèrica, amb l'objectiu d'observar possibles diferències demogràfiques i econòmiques entre les diferents comunitats. La recerca ha evidenciat que, ja a l'edat del bronze, hi havia societats que es resistien a ser annexades per part dels grans estats.
En aquest territori coexistien dos models socials oposats: per una banda, El Argar, una societat dinàmica i jerarquitzada, i, de l'altra, una xarxa de comunitats no estatals situades a la perifèria nord. Segons la investigació, publicada a la revista Journal of Archaeological Research, les comunitats perifèriques del nord van desenvolupar diverses estratègies per evitar ser sotmeses. Es van dispersar en petits nuclis familiars i van situar-se en turons de difícil accés o protegits per muralles. A més, l'intercanvi d'ivori i coure permetia a El Argar obtenir recursos de les comunitats perifèriques quan no era possible aconseguir-los per la força.
L'anàlisi de restes humanes en aquests assentaments també ha identificat nombrosos traumatismes causats per combats, especialment a les zones frontereres, i la presència de dos models de combat oposats: mentre que a El Argar feien servir armament especialitzat, com espases i alabardes, les comunitats del nord es defensaven amb eines d'ús quotidià, com destrals i puntes de fletxa.
Els investigadors han aplicat un enfocament innovador, diferent del que s'havia utilitzat habitualment en arqueologia, i han posat el focus en les relacions entre comunitats a partir del conjunt de les dades arqueològiques. Els resultats mostren que les societats més petites podien frenar l'expansió dels estats mitjançant estratègies d'organització, defensa i autosuficiència. Així, l'estudi evidencia que la resistència a les estructures de poder no és un fenomen exclusivament modern, sinó que ja existia fa més de 4.000 anys.