Un equip d'investigadors liderats per científics de la Universitat de Barcelona i la Universitat d'Alcalá han realitzat un estudi que demostra que els caçadors habitants de l'interior de la península Ibèrica durant l'últim màxim glacial formaven part de xarxes socials que eren capaces de connectar amplis territoris de l'Europa occidental. La recerca ha estat publicada a la revista Science Advances i documenta contactes de fins a 600 o 700 quilòmetres, entre el centre de la península Ibèrica i el sud-oest de França.
Els resultats de l'estudi, basats en l'anàlisi arqueopetrològica i geoquímica d'eines de pedra tallada recuperades al jaciment de Peña Capón (Guadalajara), mostren que alguns dels objectes es van fabricar amb sílex procedent d'afloraments geològics del sud-oest francès, fet que demostra que es tracta de la distància més gran que s'ha confirmat en el Paleolític europeu entre l'origen d'una matèria primera lítica i el lloc on es va abandonar.
Les societats de caçadors recol·lectors estaven organitzats en xarxes socials que feien possible l'intercanvi d'informació, béns i persones, de forma que es construïa un mecanisme que assegurava la supervivència dels grups. Fins ara, la majoria dels desplaçaments documentats de matèries primeres lítiques no tenien més de 200 o 300 quilòmetres. Aquesta nova recerca proporciona, per primera vegada, una prova geoquímica directa de contactes sostinguts a una escala superior a 600 quilòmetres.
La recerca mostra que les connexions asseguraven la supervivència dels grups humans durant algunes de les fases climàtiques més fredes de l'última glaciació. Els experts estimen que l'extensió mínima del territori que va sostenir aquestes xarxes va arribar a ser de prop de 89.000 quilòmetres quadrats durant el Solutrià mitjà. Una superfície d'aquesta mida no es podria explicar a través dels patrons de mobilitat anual dels grups humans, perquè supera àmpliament els territoris de qualsevol societat caçadora recol·lectora coneguda, tant en l'àmbit arqueològic com en l'etnogràfic. Per aquest motiu, només es pot explicar a partir de l'existència de xarxes socials extenses que permetien l'intercanvi d'informació i béns entre diferents grups interconnectats a diferents escales geogràfiques.
A més, s'ha arribat a la interpretació que els objectes originaris del sud-oest francès, que representen una part molt escassa dels conjunts industrials documentats a Peña Capón, no van viatjar pel seu valor funcional. D'una banda, perquè els grups humans coneixien i van explotar matèries primeres de més qualitat amb orígens molt més pròxims. I, de l'altra, perquè l'objecte més característic, una preforma de punta de projectil foliàcia, no es va tallar al jaciment, sinó que molt probablement es va transportar tal com estava des del lloc en què es va configurar, com indica l'anàlisi d'empremtes d'ús. Tot això planteja que alguns estris de pedra haurien pogut circular, a través de diversos processos d'intercanvi entre grups interconnectats, com a béns amb un component simbòlic.
Marta Sánchez de la Torre, professora de la Universitat de Barcelona i coautora de correspondència de l'article, afirma que "la utilització d'una tècnica analítica d'alta precisió, com l'espectrometria de masses amb plasma acoblat inductivament i ablació làser (LA-ICP-MS), ens ha permès precisar quins van ser els afloraments i les formacions dels quals provenen les matèries primeres".
"Es tracta d'una recerca en la qual hem treballat set anys, fruit de la col·laboració d'un ampli equip d'investigadors de diferents institucions espanyoles, portugueses i franceses. Els resultats són sòlids en l'àmbit metodològic i amb importants implicacions per comprendre l'organització social dels grups humans del Paleolític superior", afegeix Manuel Alcaraz Castaño, professor de la Universitat d'Alcalá, investigador principal del projecte 'Multipaleoiberia' i coautor de correspondència de l'article.