De tots els grans clàssics de la literatura universal, Moby Dick o la balena potser és l'obra amb el text més malgirbat, el recorregut més tortuós i el destí més imprevist.
Per començar, l'autor, Herman Melville, va presentar un text... de més de mil pàgines! Quan l'editor li va dir que, home, potser en sortiria un llibre massa elefantiàsic, Melville va tenir la gentilesa de retallar-li... setanta-cinc folis. Al marge del gruix, Moby Dick està farcit de decisions narratives d'allò més qüestionables. En una obra d'aquesta magna extensió, un personatge central com és Ahab, el capità del Pequod, només apareix en quatre o cinc pàgines. A més, Melville hi introdueix una suma d'excursums sobre la naturalesa de les balenes que distreuen, embafen o atabalen el lector. I, per cert: Melville s'equivocava, perquè creia que les balenes eren peixos, i no mamífers. I al capdavall, Moby Dick, la balena blanca, no entra en escena... fins als capítols finals de les mil pàgines!
Una obra així per força havia d'afrontar dificultats per obrir-se pas en el món literari. La primera edició va ser l'anglesa, i els crítics la van rebre amb un educat escepticisme: el llibre no estava malament, venien a dir, però com carai se suposava que ens podia explicar el relat... un cadàver? Perquè el narrador, Ismael, s'ensorra amb el Pequod i ell mateix ens diu que moren tots. A l'edició nord-americana Melville es va afanyar a escriure un epíleg on rectifica això; Ismael es pot salvar del naufragi i pronuncia la famosa frase: "crec que només vaig sobreviure per explicar-vos aquesta història". En qualsevol cas, i pel que fa al públic general, va ser un desastre: en vida de l'autor no es van vendre més d'uns centenars de llibres. Aquell destí tan malaguanyat va contribuir a l'amargura de Melville, que va viure els últims anys ofuscat pel fracàs de la seva gran obra.
Així doncs, si ni el públic ni la crítica van valorar Moby Dick, qui va salvar el llibre de l'oblit? La resposta és: els acadèmics. Quan el llibre es publica, el 1851, els Estats Units són un país tan jove que no té ni cent anys. Necessita clàssics, els seus clàssics. Els filòlegs revisen el llibre de Melville, i el consagren. Es convindrà que és una decisió raríssima. Una novel·la marítima? Els Estats Units es funden basant-se en la idea de l'expansió interior i la immensitat terrestre, no oceànica. Però la "gran novel·la americana" defuig obstinadament el tema: La cabana de l'oncle Tom és una crítica social, no un llibre de frontera, i Allò que el vent s'endugué, paradoxalment en una nació tan jove, no parla d'un món que comença, sinó d'un que s'acaba.
Tornem-hi amb les irregularitats: algú s'atreveix a afirmar qui és el protagonista d'aquesta peculiar història? Ismael, Ahab, la balena blanca? Ismael, en principi, només és el narrador. La càrrega dramàtica recau sobre Ahab. Però, si és així, mai un protagonista ha tingut una presència tan escarida en un text tan extens: com ja hem dit, Ahab hi apareix ben poc. Poquíssim! Només ens queda ell, el catxalot blanc. Però, a tots els efectes, havíem assumit que Moby encarna allò que és imbatible, una naturalesa distant, cruel, inassolible. De debò hem de creure que el protagonista de la gran novel·la americana és un animalot? Un monstre, una bèstia tan omnipotent com difusa? L'antagonista per antonomàsia? Buf. Quin embolic.
'Després del naufragi'
Moby Dick és una de les novel·les més versionades. I en tots els gèneres i formats. Còmics, novel·la il·lustrada (i resumida), i sobretot, cinema. Òbviament, que els Estats Units siguin el país més poderós de la història ha ajudat a la projecció del llibre. Però hi constatem una cosa: que, per moltes versions que s'hagin fet del text original, potser allò més suggeridor seria continuar la història, més que reiterar-la. Pensem-ho bé. Sigui qui en sigui l'antagonista i el protagonista, el fet és que Moby venç, i Ismael sobreviu. Amb l'aigua al coll, però sobreviu. És a dir, dos dels tres personatges principals queden a la nostra disposició. I si l'autèntica gosadia, més que versionar el clàssic, fos continuar-lo? Aquesta és la idea de Després del naufragi, publicat per l'editorial Univers.
I ara què? Melville ens narra que Ismael és recollit per una altra nau. El seu llibre acaba aquí. Però Moby Dick ronda per aquells paratges. Quines intencions tindrà respecte d'aquest nou intrús? I encara més: com es prendrà la tripulació el relat d'Ismael quan els expliqui que ve de viure una apocalipsi marítima i moral? D'enfrontar-se al mític Moby Dick? Això és, en essència, Després del naufragi. Continuar la història de Melville. Amb un afegit: també és una faula política. (Convindrem que l'argument s'hi presta molt). Però ara amb un plantejament invers: si Moby Dick tracta d'un capità boig que entabana una tripulació sensata per enfrontar-se amb l'impossible, Després del naufragi inverteix els termes, i ara és una tripulació exaltada que subverteix l'ordre jeràrquic i empeny els dos oficials a obeir la seva voluntat col·lectiva, duent la nau a un estrany punt, on l'èpica, el suïcidi i els ideals convergeixen.
De ben segur que els lectors catalans reconeixeran el paisatge humà de Després del naufragi. I l'animal, també.