Diverses localitats catalanes deuen la seva fisonomia actual a Manuel Baldrich (1911-1966), autor dels plans urbanístics de ciutats com Martorell, Vilanova i la Geltrú, Malgrat de Mar, Taradell, Terrassa, Mataró, Sabadell, Igualada, Sitges, Vic, Berga i Manresa. Ara bé, tot i la transcendència d'aquests projectes, l'arquitecte tarragoní va treballar especialment a la capital catalana, on va dissenyar obres molt significatives que van marcar la seva trajectòria.
La carrera de Baldrich com a arquitecte va començar el 1935, any en què es va llicenciar i va guanyar el primer premi del concurs d'idees per a la urbanització de la zona baixa de Montjuïc. El 1944, va ser nomenat arquitecte de la Diputació de Barcelona, i el 1948, director de l'Oficina d'Urbanisme provincial. Entre les primeres obres destaca el sanatori La Flor de Mayo, a Cerdanyola, i la reconstrucció de l'església parroquial de Cervelló, localitat a la qual estava vinculat familiarment.
Després, però, van ser molts més els projectes que van pautar el seu recorregut i estil, fins al punt de ser considerat el responsable de la modernització de l'arquitectura institucional de Barcelona. Entre les seves construccions destaca el pavelló Cambó (1953-1957), a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits; les Llars Mundet (1954-1957), una ciutat assistencial per acollir unes 2.700 persones, amb esglésies i equipaments socials situada al barri de la Vall d'Hebron, la reforma del pati dels Tarongers (1951) aleshores seu de la Diputació Provincial; el polígon d'habitatges de Montbau (1965), i, dins del recinte de l'Escola Industrial, l'ampliació de l'Escola del Treball i la Piscina Sant Jordi, entre d'altres.
Un recorregut virtual
Quan se celebren seixanta anys de la seva mort, la Diputació de Barcelona acaba de publicar Manuel Baldrich. La modernització de l'arquitectura institucional de Barcelona, obra de Marc Cuixart, Ignasi Bonet i Mònica Fornt, que explora la vida i l'obra de l'arquitecte. Mitjançant una anàlisi rigorosa dels seus projectes, el volum posa en relleu la capacitat de l'arquitecte per integrar funcionalitat, dignitat pública i sensibilitat urbana. El resultat és un retrat profund i un homenatge a un creador que va contribuir a definir un llenguatge arquitectònic modern al servei de les institucions i de la comunitat.