El poeta cordovès Luis de Góngora (1561-1627) i el madrileny Francisco de Quevedo (1580-1645) van ser contemporanis del Segle d’Or espanyol. Enfrontats en la manera d’entendre la literatura, es desafiaren públicament en diverses ocasions. En lloc de batre’s amb espases, però, s’escopiren sonets enverinats.

Primer atac
Tot va començar amb la pugna entre dos corrents literaris, els culturalistes (encapçalats per Góngora), preocupats per la forma de les paraules, i els conceptualistes (representats per Quevedo), preocupats pel sentit. Els primers es deixaven endur per les metàfores i els cultismes; els segons, pels jocs de paraules. De cada duel, en sortien versos mordaços, encara que els que han passat a la història són l’“Érase un hombre a una nariz pegado” o “Yo untaré mis obras con tocino / Porque no me las muerdas, Gongorilla”, que Quevedo va dedicar al seu rival nassut i cristià convers d’origen jueu.

Segon atac
Góngora encarnava uns valors que el poeta madrileny menyspreava. Era jugador, donjoanista i frívol, en un moment en què el barroc cridava al retorn de l’espiritualitat. Quevedo, en canvi, estava obsessionat amb els problemes socials d’Espanya i el seu nacionalisme exacerbat ratllava la xenofòbia. L’enemistat va comportar que Quevedo comprés la casa madrilenya on vivia un arruïnat Góngora i escrivís epitafis burlescos fins i tot sobre la seva tomba. Tampoc aleshores no eren bons temps per a la lírica...