Hi ha diverses maneres de pujar en l'escala social, i Elisha Otis va triar la més lògica: inventar l'ascensor amb fre de seguretat. De màquines per pujar i baixar material ja n'existien des d'abans de la nostra era. Es basaven en sistemes de politges i eren empeses per força animal —de vegades, d'animals racionals— o hidràulica. Al segle XIX van aparèixer ascensors moguts per vapor. Però tots eren per pujar càrregues, perquè es consideraven força perillosos per a les persones.

Otis era un mecànic destre que treballava en una fàbrica de somiers. El 1852 va dissenyar un ascensor per pujar i baixar material que estava dotat d'un enginyós sistema de frenada. Si la corda es trencava, s'alliberava una molla que s'enganxava a una columna dentada i l'ascensor s'aturava. Només en va vendre tres, però el 1854 va fer-ne una demostració al Crystal Palace de Nova York. Va pujar a la plataforma i quan estava a força altura va dir a un col·laborador que tallés la corda. Tot i l'esglai del públic, l'ascensor només va caure uns centímetres. Quedava així ben demostrada la fiabilitat del sistema de frenada.

El cop de fortuna li va venir quan E. W. Haughtwhat li va encarregar el primer ascensor comercial per a persones per als seus magatzems de Broadway. Molta gent anava a veure l'ascensor, i de pas compraven alguna cosa. Les vendes de Haughtwhat van augmentar i la fama d'Otis, també. Els nous gratacels van ampliar les possibilitats d'un negoci que, portat pels seus fills després de la seva mort, no va parar de pujar i pujar.

Un invent clau per al naixement dels gratacels
L'ascensor va ser un invent sense el qual no haurien existit els gratacels. De fet, perquè un edifici pugui ser considerat un gratacel ha de complir tres requisits: tenir un esquelet d'acer, l'expressió d'altura en el seu disseny, i l'ús d'ascensors. Al principi la gent desconfiava d'un invent que havia equiparat el preu del lloguer de tots els pisos (abans, els més alts eren més barats perquè calia pujar més graons) i preferia anar per les escales. A més, eren molt sorollosos, especialment els primers, els de vapor. D'aquests es va passar als hidràulics, i dels hidràulics es va passar als elèctrics, que van solucionar el problema de la velocitat i el de la precisió, ja que en moltes ocasions els operadors no encertaven el replà i, en frenar, es quedaven entre dos pisos. Arribats a aquest punt, ja feia uns anys que Elisha Graves Otis havia convertit l'ascensor en un invent segur, afegint-hi un sistema de fre de rodes dentades que impedia que la caixa caigués al buit si es trencava la corda.