La mitologia explica que Narcís es va ofegar quan contemplava, tan satisfet de la seva bellesa, el reflex del seu rostre en l’aigua. Potser s’hauria salvat si hagués conegut l’invent que cap a l’any 6000 aC havia sorgit a Anatòlia: unes peces polides d’una roca volcànica anomenada obsidiana, on s’hauria pogut contemplar sense perill de negar-se. Sembla que el mite és molt posterior a aquests primers miralls i fins i tot als que els babilonis van inventar cap a l’any 4000 aC, fets amb coure polit, o als dels egipcis del 2900 aC, amb el mateix sistema o bé amb bronze.

Com si s’hi emmirallessin, diverses cultures van crear sistemes semblants. Però no va ser fins al segle III de la nostra era quan els romans van aplicar capes de metalls com coure, plata o fins i tot or en vidres transparents. Això donava una imatge sovint deformada, per les imperfeccions del vidre o del recobriment. Va caldre esperar fins al Renaixement perquè la tècnica millorés i apareguessin uns miralls fets amb una amalgama d’estany i mercuri que ja eren força més exactes. A part de l’avenç tècnic, a Venècia van veure les possibilitats comercials que oferia, i al segle XVI la ciutat estat es va convertir en un gran centre productor de miralls. Els miralls eren un objecte de luxe fins que va aparèixer el químic alemany Justus von Liebig. El 1835 va idear un procés per dipositar una fina capa de plata en un vidre. A partir d’aquí la fabricació es va abaratir tant que si algú no es contemplava al mirall era per modèstia... o per por de descobrir la crua realitat.