“Doneu-me un punt de suport i aixecaré el món”, va dir Arquimedes. També podia haver dit “doneu-me un tornavís i el deixaré ben fixat”, però en aquell temps el cargol (també anomenat vis) que porta el seu nom consistia en una superfície helicoidal tancada en un cilindre i només es feia servir per fer pujar aigua tot girant-lo. D’altres visos s’utilitzaven per premsar el raïm o les olives. El d’Arquimedes era un vis sense fi, perquè no es movia de lloc. Però va tenir molta més utilitat un vis que s’enroscava i permetia collar i mantenir unides dues peces.

La història és prou recargolada per no poder establir qui va fabricar el primer i quan va fer-ho. Al segle V ja en van aparèixer alguns de molt rudimentaris. Al segle XV a Alemanya, uns de més precisos. Però haurien estat poc útils si no hagués estat que, casualment, per la mateixa època, algú va inventar el tornavís. Les possibilitats que oferien tots dos invents junts eren molt superiors a les de cadascun per separat. Però els visos es feien artesanalment i per això no n’hi solia haver dos d’iguals. Va caldre esperar fins a la segona meitat del segle XVIII perquè apareguessin màquines per fabricar-los iguals i en sèrie.

Un dels problemes que tenien era que el tornavís s’escapava fàcilment de la clivella del cap del cargol. El 1908, el canadenc P. L. Robertson va inventar un cargol amb una fenedura quadrada que aguantava millor el tornavís. I als anys 30, en una altra volta de rosca, Henry Philips va patentar als Estats Units el cargol d’estrella, que de seguida va tenir un gran èxit.