Fa uns cinc mil anys, els xinesos van crear granges de cucs per criar larves i, un cop mortes i bullides, estiraven el fil de seda que les recobria. Molts mil·lennis després, l’enginyer, industrial i noble francès Hilaire de Chardonnet va trobar un mètode de producció que requeria menys paciència i, sobretot, evitava haver de criar cucs. Quan se li va vessar una solució de col·lodió, usat com a suport per a les plaques fotogràfiques, va veure que es transformava en una massa enganxosa de la qual podia estirar uns fils. Va estudiar i perfeccionar la reacció, i el 1884 va patentar el que es va anomenar seda artificial. 

Curiosament, Chardonnet havia investigat amb Pasteur un remei contra una malaltia dels cucs de seda que estava enfonsant la indústria francesa del ram. Al final, no va curar els cucs però va trobar la forma de suplir-los. El negoci li va anar bé, però la seva seda artificial era molt inflamable. Fins i tot algun vestit de seda s’havia encès, amb la senyora a dins, quan el company de ball hi havia deixat caure accidentalment cendra del seu cigar. 

El 1893, els britànics Charles Cross i Edward Bevan van patentar un producte molt més segur, també basat en la cel·lulosa, que van anomenar viscosa i que es va vendre molt bé. Des del 1924, es va anomenar també raió —potser pels reflexos lluminosos que irradiava—. Era precisament l’any que Chardonnet va morir, pobre i sol, a París.