Constantin Fahlberg va notar que el pa que menjava durant el dinar era més dolç que en altres ocasions. I, com a bon científic, es va preguntar si la causa no devia ser alguna de les substàncies que havia manipulat unes hores abans al laboratori. La idea li va donar feina, perquè va anar fent proves cercant residus que li haguessin quedat a la pell o fins i tot a la roba.

Tot això passava el 1879 a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore, als Estats Units. I la recerca va valer la pena, perquè va culminar amb el descobriment del compost que tenia aquell poder endolcidor i que ell mateix va anomenar, poc després 'sacarina'. El nom prové del llatí 'saccharon', que vol dir 'sucre'. Era el primer edulcorant que no aportava cap caloria. Al principi va tenir un èxit modest, però al cap d'un temps es va començar a utilitzar en l'elaboració d'aliments per a diabètics. La manca de sucre durant la Primera Guerra Mundial li va donar una altra empenta i més tard es va posar de moda entre les persones que volien fer dieta.

A la sacarina la seguirien altres edulcorants no calòrics com el ciclamat, descobert el 1937, i l'aspartam, sintetitzat el 1965. Cap no sembla haver-se lliurat de ser sospitós, en algun moment, de provocar càncer. Però nombrosos estudis han permès a l'Institut Nacional del Càncer dels Estats Units descartar que la sacarina, el ciclamat o l'aspartam tinguin aquest efecte. Sempre que no se'n consumeixin quantitats extraordinàriament elevades.