Frank X. McNamara devia pensar que estava donant molt mala imatge aquella nit del 1949. Havia convidat a sopar dues persones per enraonar de negocis i a l’hora de pagar va descobrir que s’havia deixat la cartera. Va trucar a la seva dona perquè la hi portés. Però també va voler demostrar als dos companys de taula que, a banda de ser una mica despistat, era home d’empenta. I va decidir crear un sistema per pagar sense dur diners en efectiu.

Com que tot havia sorgit en un sopar, l’empresa es va dir Diners Club, ‘el Club dels Sopars’. De targetes de crèdit, ja n’hi havia des del tombant de segle, però eren emeses per grans magatzems i estacions de servei, i cadascuna només es podia fer servir en un establiment concret. McNamara va pensar en una targeta que es pogués fer servir a tot arreu, cosa molt més pràctica, sempre que no la tinguis a la cartera i, com ell, te la deixis a casa.

Va iniciar el negoci amb dos socis: Ralph Schneider i Alfred Bloomingdale. El 1951, el Diners Club ja tenia 20.000 socis. Uns anys més tard, la targeta va adquirir doble flexibilitat: la van fer de plàstic i en van ampliar l’ús, reservat, al principi, sobretot a viatges i entreteniment. Les targetes es van anar sofisticant i avui serveixen per pagar-ho gairebé tot, presencialment o per Internet, al moment, a final de cada mes o a terminis. Si Frank McNamara aixequés el cap, no donaria crèdit a tot el que ha donat de si el seu invent!