L'anglès Joseph Swan intentava millorar el filament de les bombetes d'incandescència, que havia descobert pràcticament al mateix temps que Edison —i de qui es va fer soci després d'un període de rivalitats. Intentant fer filaments, va idear un mètode per estirar la nitrocel·lulosa.

El francès Louis Marie Chardonnet va aprofitar-lo i el 1891 va presentar a l'exposició de París un teixit que s'anomenaria seda artificial. Era una fibra tan brillant que semblava desprendre raigs de llum i per això se la va anomenar raió. El raió era molt inflamable, però uns anys més tard un químic americà anomenat Wallace Carothers, cap de recerca a l'empresa Du Pont, en trobaria un substitut.

Carothers investigava els polímers, llargues molècules formades per la repetició d'un molècula més petita. Va anar fent proves fins que va obtenir una fibra molt resistent. A diferència del raió, que provenia d'un compost natural, era totalment artificial. Se la va anomenar nylon, nom que ha provocat moltes propostes d'etimologia recreativa.

La realitat sembla que és que la síl·laba nyl va sorgir a l'atzar i que el sufix s'hi va afegir per imitar el nom del raió (rayon en francès i en anglès). El niló va causar sensació i aviat va servir per fer mitges, roba interior, fil de pescar i moltes altres coses. El malaurat Carothers no ho va arribar a veure. Patia fortes depressions i es va suïcidar el 29 d'abril 1937, només un any abans que la firma Du Pont presentés les primeres mitges fetes amb una fibra totalment sintètica.