El nord-americà Harry Coover va enganxar el seu nom al gran llibre de la història el 1942, quan va descobrir la superpega. No és que fins aleshores no s’enganxessin les coses trencades. Fa mil·lennis ja s’utilitzava saba dels arbres per fer-ho. I, al segle XIX, la gran fàbrica de pega dels Estats Units encara la produïa a partir d’extractes de plantes i d’animals. Però no ens desenganxem de Coover, que, com a químic a l’Eastman Kodak –en plena Segona Guerra Mundial–, intentava obtenir un plàstic resistent i durador per als visors dels fusells. 

Entre els materials que va obtenir, n’hi havia un d’anomenat cianoacrilat –de fet, una família de compostos. Li va semblar poc adequat per als visors, entre altres coses perquè s’enganxava amb força a qualsevol cosa. Treballar amb visors no li havia conferit un ull especial per als grans negocis i va rebutjar el cianoacrilat. Però el compost era tan enganxós que no se’l va poder treure de sobre, perquè el 1951 li va tocar supervisar un projecte per obtenir materials per a les cobertes transparents que protegeixen els pilots en els avions supersònics. 

Com que es basaven en acrilats, ell i Fred Joyner van recuperar el compost i el van provar. Aquest cop en Coover ja en va veure les grans possibilitats: va rebre el nom d’Eastman 910, però, com que el nom enganxava poc el públic, aviat es va dir Superglue. Avui hi ha supergomes molt diverses que fins i tot s’utilitzen per unir petites peces en els coets. Si el 1942 Hoover n’hagués arribat a llençar la fórmula a la paperera, es podria dir que hauria estat ben bé de pega.