A principis del segle XV, un dels problemes econòmics principals que hi havia a Catalunya eren les pèrdues per les fugues que es produïen en una de les mercaderies més preuades del moment: els esclaus. La Corona d’Aragó i, molt especialment, el Principat de Catalunya s’havien convertit en un dels centres del Mediterrani en el tràfic d’esclaus. Se’n portaven de l’Àfrica subsahariana, del Magrib, de Crimea o dels vaixells capturats als pirates d’arreu. 

Curiosament, els esclaus, en general, no eren gaire feliços de ser posseïts pels catalans, i per això, sobretot els homes, s’escapaven cada dos per tres. Aquestes fugues tenien amoïnada la societat del moment, que veia com la seva inversió en carn i ossos mostrava un desig de llibertat del tot incomprensible. 

La Guarda d’Esclaus 
Per aquest motiu, el 1413 la Cort de Barcelona es va empescar una institució, la Guarda d’Esclaus, que era una mena d’assegurança. Tots els propietaris d’esclaus havien de pagar una quantitat anual per cada esclau mascle adult que tinguessin i, a canvi, si l’esclau s’escapava, la Guarda els compensaria amb una indemnització i buscaria el pròfug pel país. 

La Cort va avisar tots els diputats del territori, una mena de delegats, que estava previst que aquella assegurança pública un dia o altre es posaria en marxa. De fet, això no passaria fins al 1421, però alguns van decidir que no calia esperar tant de temps. El diputat de Cervera i el de Camprodon, prudents, van escriure a la Cort per demanar si ja havien de començar a cobrar l’assegurança obligatòria i se’ls va respondre que no encara.

En canvi, Antoni Contijoch, diputat de Montblanc, va veure clar que era el seu moment i va començar a recaptar l’impost. Pocs dies després, els honestos propietaris d’esclaus de la zona van començar a queixar-se que ells eren els únics del Principat que pagaven aquella quantitat. Contijoch no es va voler fer enrere fins que la mateixa Cort va escriure-li de manera molt severa, el 16 de juny de 1414, exigint que retornés tots els diners que s’havien recaptat perquè, fins que no hi hagués comissionats de la Guarda en tots els passos i els camins, no es podria garantir el retorn dels esclaus i, per tant, s’haurien de pagar grans indemnitzacions constantment. 

Un fracàs anunciat 
Antoni Contijoch va obeir, però la Guarda, tal com ja ho veien a venir, va ser un desastre. El 1421 es va posar en marxa, i l’any següent ja havien hagut de pagar tantes indemnitzacions per esclaus que s’escapaven i que no apareixien que el sistema va entrar en crisi. Nou anys després, la Cort desmantellaria la institució, després de deixar un deute insostenible. I els esclaus, contents.