Un dia de 1633, a Palerm, un marit va canviar el seu plat de sopa pel de la seva dona aprofitant que ella s’havia absentat de taula. No sabem si ho va fer, com ell va dir, de broma o perquè se’n malfiava. El cas és que la dona es va posar molt malalta i, abans de morir, va confessar que havia posat a la sopa una aigua miraculosa que deien que l’alliberaria del problema de casa. Aquell remei, anomenat acqua toffana, l’hi havia venut la Tofania d’Adamo, que va ser jutjada i executada el 12 de juliol d’aquell any.

Més letal que la pesta
L’elixir, però, no va desaparèixer amb ella perquè de seguida se’n va detectar la venda a Nàpols (l’acqua de Napoli) i, una mica després, a Roma, on es trobava en uns flasconets amb la imatge de sant Nicolau de Bari. De fet, aquest líquid inodor i insípid d’efectes fulminants era un còctel d’arsènic, plom, belladona i antimoni, i el va difondre per tot Itàlia una Giulia Tuffana que deia ser filla d’aquella dona executada anys enrere. La ciència forense de l’època no era capaç de detectar el verí, ni en el cos dels difunts ni en els menjars, de manera que deien que era un excel·lent remei contra els marits adúlters o que tenien mal vi i mala bava.

Quan va ser detinguda, Giulia va confessar –sota tortura, això sí– que havia mort més de sis-cents marits de dones descontentes i corria la veu que els estralls causats per l’acqua toffana eren superiors als de la pesta. Va ser executada el juliol de 1659, amb la seva filla Girolama Spera. Però els verins, evidentment, no van desaparèixer.