La famosa frase "el fi justifica els mitjans" és falsa com a cita textual de Maquiavel, però, a més, és reduccionista com a resum de la seva doctrina política. Fins i tot és més que dubtós poder dir que Maquiavel era maquiavèl·lic ("actitud del qui cerca d'aconseguir els seus fins amb astúcia, duplicitat, mala fe", segons l'Enciclopèdia Catalana), ja que el seu tractat polític més important, 'El príncep' (Edicions 62, 2002), Maquiavel proposa que el príncep, el governant, actuï d'una manera calculada -evidentment astuta- i de vegades hipòcrita, però amb l'objectiu últim de governar eficaçment pel benefici general dels ciutadans (sense gaire mala fe, doncs). Encara menys podem dir que, personalment, Maquiavel escrigués 'El príncep' per benefici propi – com a mitjà per a obtenir un fi obscur. De fet, el governant per a qui el va escriure, Lorenzo de Mèdici, no li va fer gaire gràcia la sinceritat de l'obra i va pagar Maquiavel amb dues ampolles de vi i l'ostracisme polític.

La frase literal d''El príncep' que més s'assembla a la cita que normalment se li atribueix és la que afirma que si el príncep té cura de l'Estat "els mitjans seran sempre considerats honorables i aplaudits per tothom". Dita així, aquesta frase, com d'altres d''El Príncep', pot ser considerada maquiavèl·lica. Malgrat això, en el context d'una obra que intenta proposar un estat sòlid per a garantir la felicitat dels ciutadans, donar-li la lectura simple que el fi justifica els mitjans sembla unintent de tergiversar-la. Cal dir que a 'El príncep' Maquiavel opina que l'acció política és una "virtut" -l'única capaç de racionalitzar l'estat-, oposada a la "fortuna", que és com ell considerava l'acció de la societat civil: catòlica i irracional.

Una ciència política
Cal tenir en compte a l'hora de valorar Maquiavel que aquest florentí, nascut el 1469 i mort el 1527, escrigué 'El príncep' en ple Renaixement, després de conèixer Cèsar Borja (fill del papa Borja, Alexandre VI) i haver-lo tingut alhora com a model d'aprenentatge i com a objecte de reflexió. La veritable originalitat de Maquiavel i la seva obra, doncs, no són tant els conceptes polítics que inclou, sinó sobretot la sistematització amb la qual els presenta i els argumenta, com si d'una ciència es tractés. 

Al contrari que el seu contemporani Thomas More, que a 'Utopia' dissenya un país ideal amb un sistema polític perfecte basat en la bondat natural dels éssers humans, Maquiavel estableix unes pautes per a ser aplicades en un país concret i real com és Itàlia. Però, a més, Maquiavel creu que els humans deixen de manera innata a la maldat i, en conseqüència, la feina del governant ha de ser dominar els impulsos negatius del poble.

Altres conceptes atribuïts a Maquiavel, com ara la "raó d'estat", no van començar a ser utilitzats fins després de la seva mort. I algunes frases d'obres de Maquiavel que es consideren maquiavèl·liques, no ho són en el seu context. És el cas de la que escriu a 'Històries florentines', "aquells que han triomfat mai no s'avergonyeixen de la manera com han triomfat": l'autor no pretenia fer un judici positiu d'aquest fet, sinó constatar-lo i, a més aviat, penedir-se'n.

(Aquest article es va publicar a la revista SÀPIENS núm. 8, el juny del 2003).