El 20 de gener de 1885 es va patentar la primera muntanya russa mecànica. De muntanyes russes ja n’hi havia dècades enrere, però no eren mecàniques, simplement els operaris de l’atracció pujaven la vagoneta o el trineu al capdamunt d’una via elevada i, aleshores, empenyien el vagó on pujava algun temerari.

A Barcelona hi havia hagut a mitjan segle XIX una muntanya russa al parc dels Camps Elisis, on hi ha ara el passeig de Gràcia. Els barcelonins contemplaven amb delit les caigudes dels més agosarats i com impactaven amb contundència contra el terra quan lliscaven amb la vagoneta.

Vagonetes a la neu
Les muntanyes russes, curiosament, s’havien inventat a Rússia al segle XVIII. De fet, s’aprofitaven els turons de neu que s’acumulaven a les grans ciutats del país per posar-hi uns taulons de fusta i fer lliscar vagonetes. Era un entreteniment tan popular que aviat es va copiar a molts llocs d’Europa. El 1812, en plenes guerres napoleòniques, una companyia russa en va construir una d’artificial a París. Però totes tenien un problema: els vagons només podien caure per un recorregut de dalt a baix.

El pare de les atraccions
Per resoldre aquest problema, qui va posar fil a l’agulla va ser LaMarcus Adna Thompson, un inventor que al llarg de la seva vida va patentar trenta innovacions clau per a les muntanyes russes. Thompson, que va morir ric, va crear les atraccions més impressionants del seu temps, bàsicament construïdes a Coney Island, a Nova York. Els circuits mecànics de Thompson, impulsats per una barreja de gravetat i tracció mecànica, van ser un èxit.

Tot i així, les seves atraccions tenien un petit problema: ell no es va preocupar mai de pensar un sistema —que no s’inventaria fins al 1912— de fixar d’alguna manera les vagonetes als raïls de la muntanya russa, i això va fer que molts dels seus usuaris sortissin volant, vagó inclòs, per estampar-se al terra de Nova York. Un detall, segurament insignificant, comparat amb el gaudi que va oferir als seus clients.