El 1873, Jacob Schweppe va patentar l’aigua carbonatada i va començar a complicar la vida als que en el futur volguessin pronunciar el nom de cert refresc. Schweppe era un joier d’origen alemany que vivia a Ginebra. Els seus treballs es van basar en els que havia fet poc abans un físic, químic i pastor protestant: Joseph Priestley. Aquest era rector a Leeds i vivia a tocar d’una fàbrica de cervesa. Així va poder investigar fàcilment l’aire que es desprenia en el procés de fermentació i que més tard s’anomenaria diòxid de carboni. 

El 1767 va trobar un mètode per dissoldre’l en aigua. Priestley va comprovar que la beguda resultant tenia bon gust. La va fer tastar a alguns amics i va publicar la descripció del mètode, però no el va explotar comercialment. Aleshores Schweppe va millorar el procediment de Priestley. I com que es creia que l’aigua carbonatada tenia propietats medicinals, va aconseguir una gran difusió de la seva beguda. Establerta a Londres, la seva fàbrica aviat va obtenir grans beneficis, sobretot quan van popularitzar les varietats amb fruita.

El 1870, l’empresa va tenir la idea d’afegir quinina a l’aigua carbonatada i van crear l’aigua tònica. La quinina era aleshores l’únic remei o preventiu contra la malària. Per millorar-ne el gust o per celebrar les victòries que obtenien, alguns oficials britànics hi van afegir ginebra. Naixia així el gintònic. Avui aquesta beguda es manté força popular, tot i que el contingut de l’aigua en quinina està molt per sota dels nivells terapèutics.