L’espremedora més antiga que es coneix es va trobar a Kütahya i és un bonic exemple de la ceràmica turca del segle XVIII. Té molta semblança amb les espremedores manuals actuals. Al llarg del segle XIX la idea es devia popularitzar molt pels Estats Units, perquè a la seva oficina de patents se’n van registrar més de dues-centes. La més antiga, obra de l’enginyer mecànic Lewis P. Chichester, era de ferro i data del 3 de juliol del 1860.

De fet, la majoria de les patents s’havien concedit a millores. És a dir, que no eren aparells nous, sinó intents de treure suc a invents ja existents. Tot i això, sovint s’atribueix l’invent a John T. White, a qui el 8 de desembre del 1896 es va concedir una patent també per millores en l’espremedora —curiosament, gairebé tots especificaven que eren espremedores de llimones. Que l’estri era molt popular ho demostra que l’esmentés la bostoniana Maria Parloa, la més reconeguda mestra de cuina i autora de llibres d’aquesta temàtica. Cap al 1880 assenyalava en una de les seves obres que la més forta era la de ferro amb tassa de porcellana, però que la de fusta era més fàcil de mantenir neta “i, per tant, la millor”.

A part de l’esforç per netejar-la, l’espremedora no evitava haver de fer certa força, fins que al segle XX van aparèixer les elèctriques. Entre nosaltres va tenir molt d’èxit l’anomenada Citromatic, obra de l’alemany Dieter Rams i del català Gabriel Lluelles, que van presentar el 1970 i que aquell mateix any els va fer guanyar el premi Delta de disseny.

Espremedora Citromatic MPZ-2 / Estudio Rafael Vargas (Museu del Disseny)